Un punt absurd

Nit de clàssics populars del barroc a càrrec de l’orquestra Acadèmia 1750 , dirigida per Stefano Demicheli i amb l’òboe solista Josep Domènech, a la inauguració dissabte al vespre del Festival de Músiques de Torroella. Obres d’Emanuele Rincón, Pachelbel, Vivaldi, Händel i Bach en un concert en el qual ha triomfat la gran veu i l’expressivitat interpretativa de la mezzosoprano gironina Gemma Coma-Alabert. Memorable la seva interpretació de l’ària Lascia ch’io pianga, de l’òpera Rinaldo de Händel.

Lascia ch´io pianga
mia cruda sorte,
y che sospiri
la libertà

Deixa que plori
la meva crua sort
i que sospiri
per la llibertat

No he pogut trobar a la xarxa cap vídeo ni gravació d’aquesta ària interpretada per Gemma Coma-Alabert, però en tot cas aquí la teniu cantada per Danielle De Niese :

[youtube]GssMS-fypiU[/youtube]

Foto: Toni León / Festival de Músiques de Torroella

Entro a una botiga de productes naturals a comprar herbes d’infusió i aprofito per demanar una loció per després de l’afaitat. La noia que m’atén em recomana un gel d’àloe vera  amb vitamina E i oli de l’arbre del te. M’explica que és hidratant, nutritiu i  indicat per les irritacions i altres càstigs i destrosses cutànies que ens fem els homes quan passem la gillette. 

Ja m’ha convençut quan afegeix el següent:

– Ah, i a més, la seva dona ho pot fer servir desprès de depilar-se.

La miro i amb el millor dels meus somriures li dic:

– Que bé! Ja em falta menys!. Ara que tinc l’àloe vera podré començar a buscar dona!

Ens fem un tip de riure, passo per caixa i abandono l’herboristeria deixant enrere la temptació d’emportar-me, junt a les herbes i al gel d’àloe vera, a la dependenta agafada del bracet.

Foto:  Planta d’àloe vera. / Viquipèdia

La Gerunda va treure ahir el nas pel pou del meu barri. O, si voleu, parlant en propietat, més que treure el nas el que li van fer els tècnics, com si fos una mena d’extirpació quirúrgica gegantina, va ser desmuntar-li la nàpia, la roda de tall de dotze metres de diàmetre amb la qual la tuneladora ha foradat, com un talp, el túnel del TAV que travessa Girona: gairebé tres quilòmetres entre Mas Xirgu i Fontajau, passant per sota el Ter.

En aquest llarg viatge de quinze mesos, la immensa màquina de 125 metres de llargada i 2.700 tones de pes ha passat dues vegades sota el meu cul. La primera, a la Farinera Teixidor, seu d’El Punt, i l’altra a tocar la cantonada de casa, a Fontajau.

Comparant a la foto les dimensions hercúlies de la roda de tall amb la mida discreta i humil dels humans que hi ha al davant es pot dir que és un miracle de la tècnica no haver percebut ni una mínima vibració ni haver patit cap esquerda en el nostre ànim espantadís.

Vista l’experiència i amb el precedent que no ha caigut la Sagrada Família del senyor Rigol, hauríem de tenir més fe de la que ja tenim amb els avenços imparables de l’enginy humà.

La Gerunda ha arribat doncs al final del seu trajecte -com ens va venir a explicar cerimonialment el ministre Blanco el passat 7 de juliol- i ara toca desmuntar-la a peces i anar-les retirant amb immenses grues pel pou d’extracció.

On anirà a parar la fragmentada Gerunda ?.

Doncs ves a saber. Tal vegada quan comprem el proper cotxe ens emportarem cap a casa un tall metàl·lic de la història de les infraestructures gironines. Aquell dia, asseguts al volant del flamant vehicle, ens semblarà percebre sota el cul el llunyà però constant girar de la roda de tall. Gira que giraràs, gira que giraràs…

[youtube]QWsqapAEzGc[/youtube]

Foto: La roda de tall penjada de la grua. / Toni Dalmau

Vídeo: La Gerunda acabant el túnel urbà de Girona el passat dia 7 de juliol. / El Punt

[vimeo]26049581[/vimeo]

Maurici Mayol (Loyam), un barceloní de 25 anys resident a El Masnou, és l’autor d’aquest excel·lent i original vídeo dedicat a la ciutat de Barcelona.

Es tracta del seu primer Time-lapse, una tècnica consistent en passar les seqüències d’una manera accelerada. Això es pot fer partint d’un material gravat en vídeo i accelerant-lo amb un programa d’edició o utilitzant, per fer el muntatge, centenars o milers de fotografies captades a diferents intervals de temps. Aquest darrer mètode és el que ha fet servir l’autor emprant una Canon 400D i tres objectius: un 10-22 mm, un 24-70 i un 85 mm.

El resultat final -amb música de Mono-Sabbath– és espectacular.

En el Twitter hi ha milions de perfils de persones -reals o falses- d’empreses i també d’entitats de tota mena. El que no és tan corrent és la presència en aquesta xarxa social de personatges ja desapareguts. Per això, avui em plau anunciar el retorn via Twitter del periodista i escriptor Agustí Calvet (Gaziel) -Sant Feliu de Guíxols (1887) – Barcelona (1964).

Corresponsal a París de La Veu de Catalunya i de La Vanguardia i director d’aquest darrer diari fins l’esclat de la guerra civil, Gaziel, autor d’una vintena llarga de llibres, ha estat considerat a la seva època com el líder d’opinió de la burgesia liberal i democràtica catalana. Víctima com tants d’altres de les difícils circumstàncies històriques que li van tocar viure, Agustí Calvet va haver d’exiliar-se el 1936, però desprès, en tornar, va ser processat pel franquisme i va patir un llarg exili interior.

Fruit de tot plegat, a la seva brillant prosa hi ha un deix important d’escepticisme però també una mirada lúcida sobre Catalunya, Espanya i el món.

En el seu compte de Twitter hi trobareu piulades del seu pensament com ara aquesta:

“Vull consagrar les darreres forces a les tres realitats superiors, per mi, a les altres: la nostra terra, la nostra gent, la nostra parla.”

O antics records d’infantesa i joventut:

“En tota la punta pelada que llavors era el futur S’Agaró, no s’hi veia casa, barraca ni ànima vivent.”

I, tal vegada, podrem llegir les respostes de Gaziel a piulades d’altres homenots catalans presents a Twitter com Josep Pla, Joan Salvat-Papasseit, Pompeu Fabra o el també periodista Eugeni Xammar…

Són els petits miracles que permet internet.

• Perfil de Gaziel a Twitter
• Plana web dedicada a Gaziel

Aquesta setmana han aparegut junts en un acte celebrat a Madrid l’expresident del govern espanyol José María Aznar, l’expresidenta del PP basc María San Gil i l’eurodiputat i antic ministre de l’Interior Jaime Mayor Oreja. Un còctel perfecte de personatges, el de la presentació del llibre de San Gil, per poder escoltar qui la deia més grossa.

Quedem-nos només amb Aznar parlant de Bildu. Segons ell, si “els instruments d’ETA a les institucions basques” aconsegueixen el seu propòsit d’”esborrar la memòria de les víctimes” del grup terrorista “no serà la pau, serà la vergonya”.

Així doncs, pel president de la FAES i president d’honor del PP, preservar la memòria és fonamental sempre i quan sigui la de les víctimes d’ETA. L’altra memòria històrica, la de les víctimes del franquisme soterrades en fosses comuns perdudes arreu de la geografia peninsular, no té cap importància o, al menys, és el que es pot deduir de l’actitud que mostra des de sempre el PP respecte a aquest tema. La consigna és clara: s’ha d’oblidar per no obrir -diuen- velles ferides.

La vergonya, en aquest cas, brilla per la seva absència.

Foto: Aznar junt amb San Gil a la presentació del llibre. / EFE

Emotiva cerimònia d’adéu a Miquel Pairolí.

Ferm fins el darrer moment i a punt d’alçar el vol, el company de moltes hores viscudes al diari, l’amic, l’escriptor, ens ha deixat un últim escrit que acaba així:

A l’hora del comiat, només dos mots d’Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu vi, gaudiu de la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res.”

A manera pòstuma, en Pairo ens aconsella viure intensament gaudint i assaborint el màxim possible de tot allò de bo que la vida ens pugui oferir. Fem-li cas. Seguim el seu generós consell, acaronem els plaers i alcem la copa brindant per la seva memòria.

Carpe diem!

P.D.

Rebut via Twitter: @EugeniXammar
Ahir va pujar aquí dalt en Miquel Pairolí. Vam estar fins a la matinada fent-la petar amb en Josep Pla. #Pairolí

Ha aparegut aquesta pintada al barri: “Sonríe, sigues vivo otro día mas” (sic).

Segurament es tracta d’una espraiada naïf sorgida d’una ma adolescent.

Però, i si és una subtil amenaça d’un grup mafiós?

No em feu cas. Darrerament estic llegint massa novel·la negra…

[youtube]iq1dnCnTNH8[/youtube]

L’agencia publicitària Sra. Rushmore és la responsable d’aquest divertit espot per la nova campanya d’abonaments del club de basquet Asefa Estudiantes. El protagonista és el pivot Germán Gabriel que, en un moment, deixa de ser el pitjor peixater del món per convertir-se en pacient d’urgències. Un humor una mica sangonós però que aconsegueix l’objectiu: fer que l’anunci tingui les característiques d’un bon vídeo viral que segur que es passejarà per tota la xarxa i per les televisions.