Un punt absurd

“God save the Queen”. Aquest “Déu salvi a la Reina” no sempre és compartit per tots els britànic i per això, en un dia tan especial com avui, el del casament de Guillem i Caterina, la versió digital del diari The Guardian, proper als laboristes, ha tingut un detall pels lectors republicans. A la portada principal del web, farcida de temes sobre les noces dels nous ducs de Cambridge, un botó a la dreta que diu “Republicans, cliqueu aquí” permet accedir a una nova portada que parla del món real i no pas del reial: la guerra civil a Líbia, els incidents a Uganda, els morts pels tornados al sud dels Estats Units i, fins i tot, el descontentament de Cristiano Ronaldo amb les tàctiques de Mourinho contra el Barça.

I no tan  sols això, el mateix diari ha obert un blog – Not the royal wedding blog– amb noticies al minut sobre tot allò que no té relació amb el conte de fades viscut a Londres.

Fa uns anys, els bombers van haver de rescatar a Roses una noia que havia quedat atrapada a la finestra del lavabo en intentar recuperar un anell que li havia caigut pel celobert. El valor sentimental de l’anell devia ser gran, però la finestra era massa petita i el cos va quedar bloquejat fent impossible que la víctima podés anar endavant o endarrere. Finalment, els esforçats bombers van optar per tirar a terra l’envà de la finestra, alliberant així a la noia, que va sortir d’aquesta incomode situació camí de l’hospital amb ferides lleus a cames i braços.

Una història més agraïda la va protagonitzar un ecologista neozelandès que mentre practicava tasques de neteja a la badia de Wellington va perdre dins l’aigua l’anell de casament. L’home es va entossudir en recuperar la peça i fruit d’aquesta perseverança setze mesos més tard el va recuperar en el fons del mar equipat de submarinista i guiant-se per les coordenades d’un GPS.

Molt més temps, exactament trenta anys, va haver d’esperar una parella de nord-americans per recuperar l’anell que el noi li havia regalat a la seva xicota. Els dos enamorats ho van voler celebrar amb un bany a la platja i al sortir de l’aigua ella havia perdut l’anell. Tres dècades més tard, un jove va pescar un tauró a la costa de Florida i, en obrir-lo en canal, va aparèixer la preuada peça que, gràcies a la inscripció que hi havia gravada al seu interior va poder ser retornada a la propietària.

Una quarta història amb final feliç el va protagonitzar una viatgera que va perdre l’anell durant un vol comercial entre San Francisco i Hong Kong.   En aquest cas es tractava d’una autèntica joia amb diamants de deu quirats  valorada en cinc milions de dòlars i i donada aquesta raó de pes, el personal tècnic de l’aeroport de Taipei, on havia fet escala l’aparell,  va desmuntar tots els seients de primera classe fins a localitzar l’anell.

Tirar un envà a terra, fer obsessives immersions sota l’aigua, cercar un tresor dins un tauró o desmuntar els seients d’un avió són algunes de les coses insòlites que s’han fet per recuperar un anell.

Però a l’apassionant món de la parella quan l’amor es fa fonedís com un trist glaçó de gel abandonat al sol, el petit cèrcol d’or, d’argent o, si voleu, de pedres precioses que un dia més o menys llunyà va ser símbol d’utòpic amor etern perd tota la seva significació. I en temps de crisi, la del cor  i la de la butxaca, l’opció més pràctica pot ser la que recomana aquest anunci que es pot veure actualment en alguns dels busos que circulen per Mataró:

“El hombre de tu vida ya está fuera de tu vida? ¡Vende!”

No es pot dir que aquests oportunistes compradors d’or exhibeixin una publicitat precisament elegant amb la noia aixecant el dit del mig, però tractant-se de l’extremitat articulada que també es coneix com a dit del cor, la cosa, permeteu-m’ho dir,  no deixa de tenir la seva gràcia.

Foto: bea / llista EnCatalà

Empat en el Madrid-Barça (1-1) i el diari As.com publica avui un recull del que escriu als seus webs la premsa esportiva de diferents països:

Això és el que segons el diari madrileny diu l’argentí Olé:

I això altre és el text original d’Olé:

Busqueu-hi les tres paraules diferents. 

Via: Malaprensa

El vot de la socialcristiana Joana Ortega en la consulta barcelonina de diumenge sobre la independència s’ha convertit en una mena de culebrot. Primer, la vicepresidenta del govern català opta per votar d’amagatotis, és a dir lluny de les càmeres i dels flaixos, tal i com van fer el president Mas i Jordi Pujol, i, a més, es nega a fer públic el sentit del seu vot, adduint el gran clàssic que no hauria de ser d’aplicació pels polítics: que el vot és secret. 

Dilluns, el cap de Joana Ortega a les files d’Unió Democràtica, Josep Antoni Duran i Lleida assegura que la vicepresidenta ha votat “no” complint fil per randa l’ideari del partit consistent en defensar una Espanya confederal i no pas un estat català. En aquestes declaracions a TVE, Duran, sempre tant mesurat i cavaller, perd una mica els papers quan, a més de revelar el secret d’Ortega, afegeix que ho fa “perquè m’ha donat la gana, així de clar”. Això si, matisa que disposa del permís de la vicepresidenta per explicar que la famosa papereta era un “No”.  

Ahir però Marta Ferrusola, esposa de Jordi Pujol, entra en acció en una tertúlia de Catalunya Ràdio, i assegura desenfadadament que Duran Lleida “pot dir el que li doni la gana” sobre el vot d’Ortega. I etziba el següent: “Jo em jugo la mà dreta que ha votat que sí”.

La cosa però, no acaba aquí. El darrer capítol -fins ara- l’han protagonitzat el líder d’Unió Democràtica assegurant que ell no menteix i el president del grup parlamentari de CiU, Oriol Pujol Ferrusola defensant que Joana Ortega té perfecte dret a mantenir en secret el seu vot.

En resum, una de dues: o tenim a una Ferrusola convertida en la manca de Lepant  o a un Duran Lleida socialcristià amb el nas llarg de mentider i per a tant de pecador (Déu l’agafi confessat).

I ens pensàvem que trobaríem a faltar els episodis surrealistes del tripartit!

Amb aquest bipartit també estarem ben entretinguts!

• Vídeo amb les declaracions de Ferrusola i Duran 

Foto: Ortega i Duran i Lleida en un comitè de govern. / Roberto Ramos

AD’ Iniciatives Socials ha complert quinze anys treballant a favor dels nens i dels adolescents desemparats, en risc social i amb trastorns personals i promovent els processos d’acollida temporal familiar i d’adopció, la intervenció comunitària amb centres oberts, casals, acompanyaments a l’escolaritat,  acolliments residencials (CRAE Seone)  i programes de formació i d’inserció laboral pels joves.

Tot plegat matèria delicada per una tasca ingent i necessària portada a terme per un equip de professionals del camp social que treballen amb l’ajud de voluntaris i entitats col·laboradores i amb convenis establerts amb la Generalitat i amb altres organismes públics.

Diumenge, aquesta associació sense ànim de lucre va celebrar a Girona el seu quinzè aniversari amb un acte que va tenir com a convidada especial  a la jova afganesa Nàdia Ghulam, protagonista i coautora del llibre “El secret del meu turbant” (premi Prudenci Bertrana 2010).

Desprès de quatre anys de convivència, els seus pares d’acollida, un metge i una psicòloga residents a Badalona, van poder explicar l’experiència que comporta acollir a casa una noia procedent d’una societat tant diferent, una persona castigada, tant a nivell físic com psicològic, per les circumstàncies de la guerra i per la duresa de les tradicions. Una decisió valenta i una prova de foc superada amb èxit tal i com van corroborar tant els pares com la pròpia Nàdia.

La seva història, explicada en el llibre escrit junt amb la periodista Agnès Rotger, comença amb vuit anys d’infància feliç a Kabul fins que el 1993 una bomba destrossa l’habitatge familiar, li esmicola el present i li marca el futur. Passa sis mesos en coma en un hospital de la capital afganesa i, amb el rostre desfigurat per les cremades, ha de ser sotmesa a tot un seguit d’operacions. Entrarà catorze vegades al quiròfan, les darreres a Barcelona, però, enmig d’aquest procés hi ha la lluita diària per la supervivència de la família. La barbàrie de la violència la segueix colpejant: el germà desapareix assassinat pels sicaris d’algun senyor de la guerra, el pare pateix una demència i els talibans imposen finalment una pau en la qual les dones perden tots els drets fins i tot la possibilitat de treballar fora de casa per poder sobreviure. Moltes d’elles, que han quedat soles, moren de fam.

La Nàdia, als onze anys, ha de fer el cor fort i adoptar, sota la roba masculina, la personalitat de Zelmai, el germà mort.  D’aquesta manera, disfressada d’home durant deu anys, podrà aportar els aliments necessaris perquè la mare i les seves dues germanes puguin tirar endavant.  Treballa cuidant bestiar, estudia l’Alcorà, fa d’ajudant d’una mesquita de Kabul, fuma haixix amb els talibans i, sobretot, pateix perquè ningú descobreixi la noia que s’amaga sota el turbant. Una disfressa que amb l’edat es fa cada vegada més difícil de mantenir. “Com és que no et creix la barba?, em preguntaven els nois”.

Als setze anys, després de la caiguda dels règim talibà, Nàdia por tornar a l’escola però interpreta durant força temps més el personatge de Zelmai fins que opta per abandonar la disfressa i , gràcies a la mediació de l’Associació per els Drets Humans a l’Afganistan (ASDHA), dirigida per Mònica Bernabé, ex-periodista d’El Punt, i a la fundació Cirujanos Plástikos Mundi pot viatjar a Barcelona, on serà novament operada i trobarà la seva actual família d’acollida.

Ara, quatre anys després, la Nàdia, protagonista d’aquesta singular història de superació,  és feliç. Té dues famílies, la d’aquí (amb germana catalana inclosa) i la d’allà, ha estudiat informàtica i un mòdul professional d’integració social, parla català i castellà, i pot ajudar a la seva mare i germanes enviant-los diners. Ja ha viatjat alguna vegada a Afganistan i la seva idea és més endavant retornar-hi per aportar el seu gra de sorra a tirar endavant el país.

El seu pare d’acollida explica que ell abans era poc partidari de l’acolliment i de les adopcions però que aquesta experiència amb la Nàdia l’ha fet canviar completament d’opinió. “Tots plegats ens hem enriquit mútuament. Som millors”.        

– Campanya d’acolliments familiars AD’ Iniciatives Socials

Foto: Nàdia amb els seus pares d’acollida. / David Borrat / El Punt

Dissabte de glòria. Patacada sorpresa de l’Sporting de Manuel Preciado al Madrid de Mourinho (0-1) i triomf treballat  (gran Valdés!) del Barça a casa del Vila-real (0-1). El coixí ja és de vuit punts i el portuguès inefable ja dóna pràcticament per perduda la lliga. Resten vuit partits i per a tant, amb les matemàtiques a la mà, encara no hi ha res decidit, però la revenja de Preciado ha fet mal a la casa blanca i demà, amb aquests ànims, els toca el Tottenham.

A la culerada hi ha optimisme i es dispara el sentit de l’humor. Un amic internauta, que en aquestes circumstancies gaudeix mirant els comentaris dels lectors dels webs esportius, m’envia la següent perla que ha trobat referida al Madrid:

Hoy “Galerías Preciados”. El martes “El Corte Inglés” !!!!!  

Circula també per la xarxa una prova de portada de la que podria ser la propera exclusiva de la premsa del cor:

Conyes al marge, més val que prevalgui la prudència predicada per Guardiola i s’imposi la saviesa popular: no diguem blat, que no sigui al sac i ben lligat o, si voleu, no diguem que és cigró, si no el tenim dins del sarró.

Si us interessen els espais naturals i esteu a prop del Pla de l’Estany, ara és un bon moment per visitar el Clot o Platja d’Espolla, un estanyol situat al municipi de Fontcoberta. Amb les pluges de fa uns dies, l’estany de Banyoles es va omplir a vessar i una part de l’aigua va afluir, via soterrània, fins el Clot d’Espolla, una llacuna que durant bona part de l’any és seca però que en èpoques plujoses actua com a sobreeixidor de l’estany. És una ecosistema que no queda ni molt menys aïllat, sinó que desaigua cap al Fluvià mitjançant el rec d’Espolla, un canal que quan va ple salva el desnivell d’uns cent metres fins el Fluvià amb un vistós saltant, conegut com el Salt de Martís.

Situada en el pla de Melianta, a tocar del polígon industrial, la Platja d’Espolla és un espai protegit que acull una àmplia varietat d’amfibis i d’invertebrats aquàtics que tenen com a únic enemic la sequera. Degut al desnivell, els peixos del Fluvià no poden pujar fins al Clot i per a tant la fauna de la llacuna no pateix la pressió d’aquests depredadors.

L’espècie més singular que habita a la Platja d’Espolla és el Triops cancriformis, un petit crustaci d’uns 3 centímetres que és considerat com una mena de fòssil vivent ja que es té constància de la seva presència a la Terra des de fa uns 220 milions d’anys, és a dir que ja existia durant el Triàsic, el període d’aparició dels primers dinosaures.

Els triops, coneguts també com a tortuguetes, tenen tres ulls i una closca oval molt resistent. El seu cicle vital és d’uns setanta dies i s’alimenten amb plàncton vegetal però també amb detritus, larves d’insectes i amfibis i fins i tot poden practicar el canibalisme devorant-se entre ells durant la muda de la closca.

L’espècie té mascles i femelles, però aquestes darreres també es poden reproduir per partenogènesi ja que disposen d’una glàndula hermafrodita. Els ous queden dipositats en el fang i poden aguantar el fred i llargs períodes de sequera -amb els adults ja morts- fins que la llacuna torna a omplir-se d’aigua, moment en que eclosionen i reapareix la colònia de triops que, a la Platja d’Espolla, pot arribar a superar el milió d’individus.

Aquesta capacitat d’adaptació a les condicions variants i extremes del mitjà on viuen ha dotat als triops d’una gran capacitat de resistència, la qual cosa explica que alguns científics els considerin com l’espècie viva més antiga del planeta.

[youtube]JYsfVxJdxt8[/youtube]

Foto 1: La Platja d’Espolla. / Toni Dalmau
Foto2: El Salt de Martís. / Toni Dalmau
Vídeo: Els triops. / Rafael Balaguer

Si hem de fer cas a aquesta imatge (pura poesia visual) la vida es pot resumir en quatre envasos. Ja vaig pel tercer i, francament, no sé si començar a preocupar-me. Clar que la meva ampolla preferida no és de cervesa sinó de whisky, paraula que en gaèlic significa “aigua de la vida”, per la qual cosa vull pensar que tot plegat és més llarg i funciona diferent…

PD. Pensant-ho bé  té delicte haver de passar de la gerra de cervesa o del got llarg amb escocès i glaçons al gota a gota. Com a mínim hi hauria d’haver una penúltima etapa amb didalets, altrament dits “chupitos”…

Via: Llista Encatalà

El Barça va guanyar dissabte al Getafe (2-1) i ho va fer -davant la gran sorpresa dels seguidors blaugranes- amb un nou porter, el periodista Jordi Basté (El Món a RAC1), l’arma secreta de Guardiola sota els pals.

Si en teniu algun dubte, escolteu el següent fragment de la transmissió d’El Barça juga a RAC1 amb Joan Maria Pou, Roger Saperas, Xavi Puig, Jordi Costa, Raül Llimós, Damià López i Jaume Mullor.

• Escoltar fragment d’El Barça juga a RAC1

La frase de la setmana l’ha dit l’empresari valencià Juan Roig:

“El 2011 té de bo que serà millor que 2012”

O el que és el mateix, que el pitjor de la crisi encara no ha arribat.

Per qui no el conegui direm que Roig es el president de Mercadona, un personatge  que amb una fortuna valorada per la llista anual Forbes en 2.900 milions de dòlars ocupa la posició 393 entre els més rics del món i el cinquè lloc a l’estat espanyol, a distància del número 1 indiscutible i setè multimilionari mundial: Amancio Ortega, el creador d’Inditex (31.000 milions de dòlars).

En plena crisi, la cadena de supermercats Mercadona, integrada per 1.310 establiments i 63.500 treballadors, ha tancat l’exercici del 2010 amb uns beneficis nets de 398 milions d’euros, un 47 per cent més que el 2009, i ha experimentat un creixement en la facturació del 6 per cent (16.485 milions).

Escric això després de fer la compra setmanal al Mercadona del barri i de comprovar, a les cues de la línia de caixes, que de clients precisament no li manquen al senyor Roig.

Tal vegada ni aquest any ni l’any vinent guanyarà 398 milions.

S’haurà de conformar amb només 350?

Déu nostre senyor quin calvari!

El pitjor de la crisi potser encara no ha arribat i Roig té els arguments per justificar aquesta opinió pessimista, però ja voldrien molts empresaris que els seus exercicis anuals fossin com el de Mercadona!