Un punt absurd

Mariano Rajoy va anar divendres de precampanya per la fira de Sant Miquel de Lleida i va tenir temps de fer de tot: va prometre que si arriba al poder recuperarà el ministeri d’Agricultura, va recomanar menjar fruita cada dia, va pujar a un tractor amb Alicia Sánchez-Camacho (“Tengo un tractor amarillo /
que es lo que se lleva ahora / tengo un tractor amarillo / porque es la última moda / hay que comprar un tractor / ya lo decía mi madre / que es la forma más barata de tener descapotable”) , va brindar amb cava amb l’alcalde socialista Àngel Ros, va escoltar l’himne del partit que li va interpretar a la seva manera un grup de músics búlgars d’ètnia gitana (que si sabessin el que opina sobre els immigrants el president del PP de Badalona, Xavier Garcia Albiol segurament li cantarien una altra cosa) i va participar a un dinar-míting amb més de 1.200 assistents.

Parlant de la vaga general de dimecres i de la crisi econòmica, Rajoy va assegurar que amb l’alta taxa d’atur, l’estratègia de Zapatero ha anat a parar “al tacho”.

Reconec la meva ignorància: he hagut de consultar el Diccionario de la Real Academia per saber on carai es fa servir la paraula “tacho”. Entre altres coses, el mot en qüestió s’utilitza a Andalusia per designar un cubell per fregar el terra o per rentar la roba, mentre que en alguns països sud-americans com Bolívia, Colòmbia, Equador, Perú i Uruguai és la galleda de la brossa.

Suposo doncs que Rajoy es referia a les escombraries com el lloc idoni per ressituar l’estratègia socialista. No he tingut el plaer d’assistir al dinar de Lleida i per a tant desconec si el líder popular va fer el seu discurs en accent colombià o peruà, però no m’estranyaria que s’estigui aznaritzant per posar una mica de trempera als seus mítings. Recordeu a Aznar parlant texà al costat de Bush amb el seu mític “Estamos trabajaaaando en ello”?. Doncs Mariano, a seguir l’exemple!.  

[youtube]C711JCUZD38[/youtube]

Foto: El president del PP, Mariano Rajoy, i la líder popular a Catalunya, Alícia Sánchez Camacho, a dalt del tractor. / EFE

Anys 80. Bellaterra. Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Som a la classe de relacions internacionals del professor Jesús M. Rodés, un dels ossos de la facultat. Rigorós, estricte i exigent, però al mateix temps molt interessant. Discutim sobre l’exercici democràtic del poder i de la força. Els alumnes, en la immensa majoria investits de progres,  no volem sentir a parlar ni de policia ni de militars, però ell, militant del PSUC i convidat a la força a les presons franquistes, ens intenta convèncer del contrari. “Són vostès (ell sempre tracta de “vostè” als seus alumnes) el qui haurien d’entrar a formar part com a professionals de les forces armades. Això és bàsic per la construcció de la democràcia”.

Ens el mirem amb escepticisme i, per descomptat, no aconsegueix convèncer a ningú.

Any 1989. El professor Rodés posa en pràctica el que predica, abandona temporalment la seva militància comunista i accepta la proposta del govern Pujol de fer-se càrrec de la direcció de l’Escola de Policia de la Generalitat de Catalunya.

Novembre de 2006. Segon tripartit. Iniciativa accepta el regal enverinat del PSC i Joan Saura es fa càrrec de la conselleria d’Interior i Relacions Institucionals. L’esperit Rodés sembla tenir alguna cosa a veure en la decisió. Els hereus del PSUC són ara una força de govern i poden fer-se càrrec de l’ordre públic, encara que això comporti haver d’enviar els antidisturbis contra aquells brètols que sembren el terror pels carrers disfressats d’extrema esquerra.

Acceptar la conselleria és una decisió d’alt risc que exigirà a l’equip de Saura ser rigorós, estricte i exigent com ho era amb ell mateix i amb els seus alumnes el professor Rodés. No s’hi val a badar perquè el camí estarà ple de trampes i de contradiccions.

Han passat quatre anys i a la conselleria d’Interior s’han fet coses positives però també moltes de negatives. Errors de manual com el que acaba de protagonitzar el número dos del departament Joan Boada, que dimecres, durant els disturbis protagonitzats pels antisistema, va abandonar Barcelona per assistir a Girona a la manifestació de la jornada de vaga general. Una decisió que ha propiciat que CiU i PP demanin el seu cap, que Jordi Pujol titlli el tripartit de “can seixanta” i que un sindicat dels mossos -el CAT-ME– hagi qualificat exageradament a Boada de “secretari de dia, kale borroca de nit”.

Joan Boada ha pecat d’inconscient o, com a mínim, d’ingenu. D’acord que no té competències directes en ordre públic, però com a secretari general  del departament d’Interior s’hauria d’haver quedat al costat del seu conseller.  Alguns opinaran que va anar-se a fer la foto a Girona com a candidat a les properes autonòmiques; jo no diré tant, però com a polític professional podia d’haver intuït que abandonant el peu del canó en plena batalla campal a Barcelona, no feia més que posar-se ell i col·locar a Saura en el punt de mira de l’artilleria convergent i popular.

Dimecres, amb mig país aturat per la vaga general i amb el centre de Barcelona convertit en escenari de violents enfrontaments, era una dia per deixar aparcada la militància com va fer Rodés en assumir la direcció de l’Escola de Policia. Però per això cal ser molt rigorós en l’exercici de les responsabilitats públiques i, en aquest cas, a la recta final del mandat, Joan Boada no ha sabut estar a l’alçada de les circumstàncies.

[youtube]pOPxXI2lYL8[/youtube]

Foto: Joan Boada, al mig de la imatge, durant la marxa que es va celebrar dimecres a Girona. / Manel Lladó / El Punt 

Vídeo: Incidents en el centre de Barcelona i saqueig de la botiga Levi’s. / Youtube

Com era d’esperar, ahir el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal no va fer vaga. Ans al contrari, va aprofitar la jornada per portar a terme una visita als treballs de desdoblament de la part  gironina de l’eix transversal.

En el viaducte de Sant Sadurní d’Osormort, Nadal va anunciar que el govern ha adjudicat dos trams més de les obres, a la part de Lleida i de la Catalunya Central: el tram entre Cervera i Aguilar de Segarra i el que va d’Aguilar a Manresa.

A més, com que estem en precampanya i toca disparar contra els governs de l’època Pujol, el conseller es va mostrar taxatiu en una qüestió:

“No farem quinze inauguracions com en l’eix originari. Tot estarà en marxa el 2013”.

Si hem de fer cas al que pronostiquen les enquestes, ben segur que serà així. Nadal no participarà en cap inauguració del desdoblament de l’eix perquè, si un tercer tripartit no ho evita, s’encarregaran de fer-ho els convergents que, en això de les inauguracions parcials i totals hi tenen històricament la ma trencada.

Un cop d’ull a l’hemeroteca confirma que entre la primera inauguració parcial de l’eix -el 22 de maig del 1993 en el tram Santa Coloma-Brunyola– i la inauguració darrera, el 12 de desembre del 1997 entre Santa Maria d’Oló i Vic, van passar més de quatre anys i hi va haver dotze inauguracions parcials amb les corresponents desfilades d’autoritats i periodistes, entre ells qui això signa. Tota una marató d’actes que, insisteixo si les enquestes no ens enganyen, l’encara conseller Nadal es podrà perfectament estalviar…a menys que acabi jugant algun paper en una hipotètica sociovergència. Portes enfora, ni socialistes ni convergents en volen sentir a parlar d’aquesta abraçada dels dos grans però ja se sap que l’aritmètica electoral pot convertir en companys d’inauguracions als polítics més irreconciliables…

Foto: Un moment de la visita de Nadal a les onres de l’eix. / Oriol Mas / El Punt

Avui El País mostra a la seva portada un titular que crida l’atenció:

“Si España no quiere saber de mí, yo tampoco de ella”

No, no es tracta de les declaracions de cap federalista català desenganyat per les circumstàncies polítiques i traspassat a les files de l’independentisme. Ho podria ser, però el titular cridaner no té res a veure amb el desafecte polític que, com adverteix el president Montilla i indiquen les enquestes, senten una part dels catalans vers Espanya. La cosa no va per aquí sinó que serveix per il·lustrar un recull de testimonis sobre una generació de joves amb  titulació  universitària i coneixement d’idiomes que o són a l’atur o s’han vist obligats a emigrar a l’estranger perquè a l’estat espanyol no troben cap feina equivalent als coneixements que tenen i que sigui pagada de manera raonable.

Ja ho veieu, els camins cap a l’adéu Espanya -aquell adéu que ja el 1898 expresava el poeta Joan Maragall– passen també per la fuita de cervells, sense que el Tribunal Constitucional hi jugui, per una vegada, cap paper de l’auca.

Un grup auto anomenat Islamic Ghosts Team (Equip dels Fantasmes Islàmics) ha crackejat el web de la VI Biennal de Fotografia Xavier Miserachs de Palafrugell, deixant la plana principal totalment en negre i amb una única inscripció: el nom d’aquest grup de crackers.

La biennal, que va ser inaugurada el passat 11 de setembre i es clausura demà, compta amb vuit exposicions repartides per diferents sales del municipi, entre elles la del fotògraf Alfonso del Moral (Valladolid, 1977), que presenta un conjunt impactant d’imatges sobre els heroïnòmans de Kabul. Tal vegada són aquestes fotografies les que han portat a l’Islamic Ghosts Team ha atacar el web de la biennal, el qual, en el moment d’escriure això, segueix hackejat.

Una recerca per Google permet observar que el mateix grup ha portat a terme accions similars contra altres webs, entre elles la d’uns institut de Granollers i la de la presidència de la República de Guyana.

Foto: Captura de pantalla del web de la biennal després de ser crackejat

Via: Ricard Vaqué/ Facebook

S’agafen dues bessones amb talent interpretatiu, se les posa en un lavabo públic separades per un vidre i ja tenim la broma muntada. Les persones innocents que cauen a la trampa fan com els vampirs que, per manca d’ànima, mai no veuen la seva imatge reflectida en el mirall. Un cop recuperades de la sorpresa i assumida la seva naturalesa vampírica, ja poden sortir de nit al carrer i començar a fotre queixalades…

[youtube]7_J-YwBzUb0[/youtube]

[youtube]VdYVYa9eggk[/youtube]

Aquí teniu un pas de vianants com el que els Beatles van fer famós a Abbey Road , però utilitzat per tota una fauna de personatges surrealistes que semblen sortits d’una cançó d’en Sisa. Es tracta d’una divertida broma als automobilistes feta per l’humorista francès Rémi Gaillard, personatge conegut pels seus vídeos rodats al carrer amb total desinhibició i amb un to absurd que respon perfectament al seu lema: “C’est en faisant n’importe quoi qu’on devient n’importe qui” (“És fent qualsevol cosa que un es converteix en qualsevol”).

[youtube]nLr0bruirZg[/youtube]

Fa uns uns mesos, el director del diari esportiu Marca Eduardo Inda es preguntava a dues entrades del seu videoblog ( 1 i 2) com es podia aturar a Leo Messi i la seva proposta era contundent: “Por lo civil o por lo criminal”.

Ahir en el Calderón, el defensa de l’Atlético de Madrid, Ujfalusi va aturar “por lo criminal” al jugador argentí del Barça amb una entrada esgarrifosa que l’obligarà a estar dos partits de baixa.

Avui, la portada de Marca -que segueix dirigint Inda- ofereix una foto impressionant en la qual es pot veure com la bota d’Ujfalusi aixafa el turmell de Messi. El titular és curt i clar: “Escalofriante”. Per la seva part, l’editorial porta per títol “Cristiano Ronaldo, Kun Agüero… y ahora Messi: se veía venir” i reclama al col·lectiu arbitral mesures rigoroses per aturar el joc violent i per protegir -textualment- a “les figures” (els altres que es fotin)

¿Qui ha escrit l’editorial i qui ha escollit la portada? ¿Hi ha tingut Eduardo Inda alguna cosa a veure o ho han fet periodistes més civilitzats?

Perquè si hi ha participat Inda, el mínim que se li pot dir és cínic i mostrar-li directament la tarja vermella de la professió periodística,  aquella que ja hauria d’haver vist quan va proposar que s’aturés a Messi “por lo civil o lo criminal”. Una cartolina vermella, que havent-hi en Pedro J pel mig i sabent com les gasta el mestre, ningú li va ensenyar.

En les seves polèmiques declaracions al butlletí de Convergència, Pasqual Maragall dóna per guanyador dels propers comicis a Artur Mas i li troba, fins i tot, el seu costat humà:

“Crec que guanyarà perquè toca. Artur Mas, que és un home intel·ligent i preparat, tenia abans un problema de gest, que es diu. Ara s’ha amorosit, penso que sap somriure més i això l’afavorirà probablement. I després, el gran avantatge que té és que ara toca perquè ja fa molt temps que els altres governen. I espero que ho faci bé.”

La pregunta del milió:

¿Els anys de travessia del desert han “amorosit” realment el caràcter i la imatge al líder convergent?

Si hem de creure a ulls clucs el que explica Mas en un entrevista en el darrer número de l’edició espanyola de la revista Vanity Fair -on comparteix portada amb Tita Cervera i amb Julián Muñoz– hauríem de dir que sí:

“M’he divertit molt, tinc sentit de l’humor. Encara que no ho sembli he viatjat com a turista de motxilla, i fins i tot m’he emborratxat diverses vegades i vaig fumar algun porro en l’època de la universitat”

Però si retornem a la realitat i pensem que qui ens parla és un polític, podríem també arribar a la conclusió que, com ja han fet altres col·legues de la seva professió, Artur Mas intenta cultivar ara la imatge d’enrotllat per seduir, amb alcohol i maria, a un sector jove de votants que sempre l’han vist com a repentinat.

“Jo -ve a dir- també he trencat algun plat”.

El líder d’aquells que temps enrere feien córrer rumors insidiosos sobre les presumptes copes de més de Pasqual Maragall, ara, a part d’intentar pescar entre l’audiència milionària de “La Noria”,  reconeix un passat amb alguna nit de borratxera i de porros.

¿L’hem de creure o Artur Mas segueix el guió dels assessors de campanya i s’inventa pecats venials com fèiem els infants quan,  per poder combregar, havíem de passar pel confessionari i explicar algun no res al mossèn de torn?

¿Es mereix que els socis democratacristians li facin resar alguna avemaria de penitència?

Chi lo sa.

[youtube]qh_tkMf3tok[/youtube]

Si ets un toro i qualsevol 14 de setembre tens la mala sort d’anar a raure a Tordesillas (Valladolid), un centenar d’homes a cavall et perseguiran pel camp amb les seves llances i, enmig de la pols i dels crits, t’aniran foradant el cos de mitja tona, el del toro bonito que, segons El Fary, “ya nacio pa sementar (…) y además de bravura tiene pinta de don Juan”. La sang brollarà per tots costats fins que arribi la llançada definitiva acompanyada de tres o quatre maldestres descabellos. Et tallaran la cua (abans tallaven també els ous) i la penjaran de la llança matadora que lluirà amb orgull, en el balcó de l’ajuntament, el guanyador d’aquesta festa coneguda com el Toro de la Vega, un espectacle tan cruent, tan sanguinari, que ni alguns dels amants de les curses de braus en volen saber res.

Però si ets un humil grill també hi ha el risc de caure en mans de gent com Ismael Alabado, un personatge que es fa dir artista i que acaba de muntar en un centre cultural de Càceres una peculiar instal·lació. Alabado t’agafarà, et pringarà l’esquena amb goma d’enganxar i et clavarà en una paret junt amb centenars de grills més. Batejarà l’obra amb el nom de “Zorba” i els espectadors podran veure, entre sorpresos i horroritzats, la vostra lenta i artística agonia. Hi haurà queixes, però Alabado dirà que són quatre talibans els qui protesten i assegurarà que ni tu ni els teus col·legues patiu gens en aquest surrealista traspàs. Per la seva part, la responsable del centre explicarà que retirar l’obra seria censurar-la i això, mare de déu santíssima, no ho podem fer. Faltaria més. Visca la llibertat d’expressió artística!.

Estem al segle XXI però aquesta segueix essent una societat de bàrbars en la qual, amb l’excusa de la tradició o de l’art, es continua maltractant als animals. I tan bàrbars són els que participen en aquests activitats com les autoritats que les consenteixen mirant cap a un altre costat.

Com diria en Sisa, “quin país més bèstia, m’ha tocat viure amb tu”.

Postdata divendres 17 de setembre: Clausurada l’exposició dels grills a Càceres

Finalment el responsables del projecte “Habana Espacio Libre”  han tancat el muntatge dels grills pressionats per la resta d’artistes que compartien la sala i per l’amenaça del departament d’Agricultura de posar una multa de 15.000 euros per «infligir patiment gratuït als animals en el seu ús com a espectacle artístic».

Això darrer és exactament el que es fa amb el toros, però, naturalment, la Junta d’Extremadura no amenaça als empresaris taurins amb cap multa…

[youtube]kRqIAEXG5Us[/youtube]