Un punt absurd

Michael O’Leary, president i ment pensant de Ryanair, ha proposat eliminar el  copilots en els vols de curta durada. Diu que no serveixen per  gaire res ja que, segons ell, els ordinadors dels avions actuals fan bona part de la feina i afegeix que amb la supressió d’aquests professionals, les companyies aèries estalviarien una fortuna en despeses.

Malgrat no parlar en cap moment de Linux, la confiança d’O’Leary en la informàtica és tant religiosament taxativa que afegeix que únicament caldria posar un tripulant de cabina per controlar que el pilot no es dormi damunt els instruments de vol.

Al president de Ryanair li agrada sortir als mitjans (publicitat gratuïta) però malgrat les seves excèntriques idees no se li ha de fer gaire cas perquè cap d’elles arriba a port. Ha proposat transportar als viatgers en posició vertical per fer entrar més individus a cada avió (una formula que, per absurda que sembli, segurament comportaria major comoditat pels clients que els estrets i incòmodes seients actuals de classe turística). També ha suggerit fer pagar poc més d’un euro per utilitzar els claustofòbics lavabos i imposar una taxa als grassos com si fossin vulgars maletes.

Res de tot això s’ha portat a terme però Michael O’Leary ha aconseguit que es parli, encara que malament, de Ryanair.

A Barcelona – nova base de Ryanair- estan descobrint aquests darrers dies les contrapartides que comporta viatjar en low cost, però segur que seran milions els viatgers que, per estalviar-se uns calerons, aniran a El Prat, com fins ara es desplaçaven a l’aeroport Girona-Costa Brava o al de Reus, i pujaran amb més o menys pau mental a un dels avions d’O’Leary, el personatge que no creu en la possibilitat que el pilot pateixi un atac de cor.

Des d’aquí oferim humilment al president de la companyia irlandesa dues idees més: que per ocupar el lloc del copilot ofereixi als passatgers bitllets  de classe “turisme d’aventura” amb l’eslògan “Vostè pot fer aterrar un avió” i que per reduir les taxes aeroportuaries, els sous milionaris i els conflictes laborals / xantatge en temporada alta proposi eliminar directament els controladors aeris. Amb els ordinadors de les torres de control segur que també n’hi haurà de prou…encara que funcionin amb Windows.

Foto: Michael O’Leary durant la presentació a Barcelona de la seva nova base. / EFE

El Baròmetre de Metroscopia publicat ahir per El País situa a Celestino Corbacho com el ministre menys valorat (-23 per cent) del govern del PSOE, una darrera posició que comparteix amb Manuel Chaves. Però com que qui no es conforma és perquè no vol, el responsable de Treball encara queda en millor posició que Zapatero (-34), el qual, amb el got mig ple a la ma, sempre pot dir que segueix mirant pel retrovisor al pobre Rajoy (-51).

Quan es tracta de les eleccions a la Comunidad de Madrid, la direcció del PSOE fa cas a les enquestes i intenta aturar els peus al corredor de fons Tomás Gómez en benefici de la ministra Trinidad Jiménez, que en el sondeig de Metroscopia queda en segona posició (+10) darrera de l’incombustible Alfredo Pérez Rubalcaba (+23).

En canvi, quan la cosa va d’eleccions catalanes l’opinió pública no hi té gaire res a pelar i ningú des de l’aparell socialista (el d’aquí i el d’allà) hi posa cap inconvenient en que un Corbacho cremat per un atur històric i que sortirà encara més socarrimat per la vaga general del proper 29-N, torni a Catalunya a donar un cop de ma -això diuen- a les minses possibilitats del PSC de continuar en el poder.

María Teresa Fernández de la Vega assegurava divendres que s’ha tractat d’una decisió del propi Corbacho pactada amb Zapatero i amb Montilla. Dit d’altra manera, que la Moncloa i la direcció del PSOE no l’han provocada.

Costa de creure. Al ministre de Treball no se’l pot convertir en únic responsable de l’actual nivell d’atur ni de la qüestionada reforma laboral, però algun cap s’ha d’entregar als sindicats. “Borrón y cuenta nueva” que diuen a Madrid.

D’altra banda, la presència de Corbacho a les eleccions catalanes pot fer anar a les urnes a alguns d’aquells votants del cinturó vermell de Barcelona que a les autonòmiques es queden a casa, però costa de creure que els aturats vagin a votar a qui ha estat fins el darrer moment responsable de la cartera de Treball.

Mirant més enllà dels comicis, tot plegat fa pensar en una jugada post electoral del PSOE i del sector menys catalanista del PSC. L’endemà de les eleccions, quan -si es confirmen els pronòstics de les enquestes- Montilla assumeixi la derrota i opti -que tot pot ser- per presentar la dimissió, algú haurà de ser cap de l’oposició i, vist que el sector catalanista està en hores baixes, el primer i -segurament- únic candidat a agafar el timó del grup parlamentari i qui sap si del PSC serà Celestino Corbacho. I si Artur Mas no aconsegueix majoria absoluta, com indiquen algunes enquestes, l’ex alcalde de l’Hospitalet, a qui s’atribueixen bones relacions amb els convergents, pot acabar fent de pont cap a l’anomenada sociovergència, una opció amb la qual somnien des de fa temps -tant a Madrid com a Catalunya- molts d’aquells que no volen sentir parlar d’un tercer tripartit.

Foto: El ministro Corbacho en la seva darrera roda de premsa. / EFE

Darrers dies de primavera: Operació biquini. Suar la cansalada en el gimnàs i castigar-se amb una dieta sense greixos i alcohol per exterminar sense compassió aquells quilets de més.

Estiu: lluir el tipet al sol fent cas omís dels consells dels dermatòlegs i perdre’s en nits de gresca farcint la figura amb barbacoes pantagruèliques, pizzes, gelats, cerveses i mojitos.

Setembre: Operació “Les Tres Gràcies de Rubens” o “fer-ho amb samarreta”. Aquí teniu el nostre protagonista en acció…fins a la propera Operació biquini:

[youtube]X8rnoitiKwQ[/youtube]

Vist i no vist. Zlatan Ibrahimovic ja forma part del passat del Barça. El davanter suec, amb un ego que no encaixava en la manera de ser, de fer i de jugar del conjunt blaugrana, s’ha convertit en rossonero. Ha tocat el dos cap a Milà i ho ha fet amb poca elegància insultant a la seva manera a Guardiola titllant-lo dues vegades de “filòsof”:

“Pep no és un entrenador, és un filòsof. És una pena que no hagi triomfat per la seva culpa”

“No sé quin era el problema, però no vull perdre més el temps. Guardiola és el filòsof que ha trencat el meu somni d’estar en el Barça”

En una societat tecnològica com l’actual són temps difícils per la gent de lletres. Per això truco a la Núria, la meva filòsofa de capçalera, i li pregunto si ja ha fet gestions per entrenar algun club de futbol. Em diu que no, que la seva especialitat no és la d’un filòsof estratega. Una llàstima perquè m’hauria agradat veure-la donant ordres i consells savis a Messi, Villa, Alves, Puyol…

En tot cas, segur que després de l’”insult” d’Ibra i del rendiment que sap donar Guardiola al seu equip, els caça talents futbolístics faran cua a les portes de les facultats de Filosofia, una disciplina el nom de la qual prové del grec philósophos, “el qui estima l’art, la saviesa, la ciència…”.

Vull creure que fugint de tot això, Ibrahimovic serà feliç cobrant un milió menys (en el Barça rebia nou milions nets per temporada) i treballant per un club presidit per Berlusconi, personatge que també té l’ego com un armari i que ningú titllaria de philósophos, per més que s’entossudeixi en fer veure que estima l’art quan perpetra algun disc de cançó romàntica. En la seva darrera entrega, que sortirà a l’octubre, hi ha una samba lenta que porta per títol “Ma se ti perdo”(“Però si et perdo”).

Ves que no l’hagi de cantar abans d’hora al seu nou megacrac…

És el que té això de l’obra pública: o no acaba mai o es fa a corre-cuita i passa el que passa…

Clar que en aquest cas igual es tracta d’un dispositiu anti-lladres de tapes de clavegueram…

Via: Fail Blog

Girona. Carrer Güell. Quarts d’una de la matinada. Pel retrovisor veig que s’apropa una ambulància. Té pressa, m’avança però s’atura en el següent semàfor. S’obre una porta lateral i salta al carrer una noia vestida amb shorts que exhibeix llargues cames i figura esvelta. Una ràpida repassada amb ull clínic em fa pensar que està bona. Vull dir que no sembla patir cap malaltia.

Ja ho veuen: puges (hem de suposar) xacrosa a una ambulància i en baixes cofoia abans d’arribar a l’hospital. Bravo pels sanitaris!

Postdata: Un amic em recorda que totes les ambulàncies tenen sirena. Té raó, però no havíem quedat que les sirenes no tenen cames?

Sala d’espera d’un servei de radiologia. Parem màquines. M’han de fer una ortopantomografía primària. El nom és contundent però es tracta només d’una radiografia panoràmica dels maxil·lars, la mandíbula i les dents. Res d’especial. Una arma diagnòstica de gran eficàcia que fan servir rutinàriament la majoria d’odontòlegs.

A la porta, un cartell avisa que, abans d’entrar, el pacient s’ha de treure tots aquells elements artificials que pengin o que estiguin adossats al cap. Fent cas a la instrucció, un jove assegut al meu costat manté una batalla desigual intentant retirar un parell de piercings. Malauradament, em fan passar primer i em quedo sense saber si el noi ha triomfat o haurà de demanar unes estenalles.

Entro i em trec les ulleres, però la jova infermera no en té prou i m’etziba la següent ordre:

“Si porta dentadura postissa també se l’ha de treure”

Estic a punt de preguntar-li si vol que em tregui l’ull de vidre, les neurones artificials i el braç ortopèdic, però opto per dedicar-li un somriure preciós d’orella a orella, d’aquells que només els que hem entrat a la cinquantena sabem fer amb estil convincent i encantador. Un somriure de pel·lícula que fa brillar la meva dentadura original i exuberant amb què m’ha dotat generosament la mare natura.

Mentre somric estil George Clooney penso que, tal vegada, és un bon moment per convidar a la infermera a fer una queixalada…

Un amic m’envia un correu electrònic. L’obro i, de sobte, l’habitació s’omple de fum. Superada la sorpresa, reprimeixo l’instint de trucar al 112, ventilo l’estança, supero l’atac de tos i a corre-cuita llegeixo el correu. M’explica que està passant uns dies a Moscou. Que l’ambient, pels incendis i la calor, és irrespirable.

Tanco el Gmail.

Deixo passar uns minuts.

Per precaució, em poso la mascareta (són temps difícils i la prudència aconsella tenir una mascareta a casa). Torno a obrir el Gmail, faig el mateix amb el missatge socarrimat i premo l’enllaç de “Respon”. Escrit quatre ratlles donant ànims al meu amic i desitjant-li una ràpida i feliç tornada. Omplo els pulmons i deixo anar damunt l’e-mail (com a fitxer adjunt) unes quantes alenades d’oxigen. Envio el correu.

Entro a la plana del Meteocat i em dono de baixa del servei d’alertes via SMS. No sigui que alguna inundació, incendi gegantí, fangueig inaturable,  tsunami bestial, temperatura extrema o tramuntanada indòmita entri pel mòbil i m’arruïni la vida. El canvi climàtic (o el que sigui) no perdona.

Foto: Un grup de turistes passejant fa uns dies per la plaça Roja de Moscou. / EFE

“La talla 38 me aprieta el chocho!“.

Un crit original contra la dictadura de les talles esquifides. La pintada feta en una botiga de Mango a Cádiz recull en llenguatge directe i traç gruixut l’esperit del que ja va dir fa temps l’escriptora, sociòloga i feminista marroquina Fatema Mernissi: “El burca de les dones occidentals és la talla 38“.