Un punt absurd

A la Fundació Antoni Tàpies s’ha inaugurat avui una mostra de la col·lecció permanent dedicada a la relació de l’artista amb els materials com la roba, el cartró, la fusta o el paper. La notícia ha merescut ser destacada a la portada de l’edició de les comarques barcelonines d’El Punt amb una foto de l’obra que va fer Tàpies el 1973 i que porta per títol “Armari”. L’acompanya  el següent titular amb càrrega, vull pensar, irònica:

“Material selecte de Tàpies a la seva fundació”

Selectíssim. Només hi manca dins l’atapeït armari la peça precursora del seu polèmic mitjó, que després d’haver perdut la batalla del MNAC presideix ara la terrassa de la Fundació. O potser hi és dins l’armari i no el sé veure?

No em feu cas. Els meus coneixements i gustos en matèria artística són limitadíssims i amb en Tàpies i els seus objectes, ho reconec, se’m dilueixen les fronteres sobre allò que és art i allò que, amb èxit o sense, aparenta ser-ho.

Ell es va llevar amb un estat d’ànim estrany. Parlant en plata, entre destrempat i frustrat. Una nit per oblidar. Va sortir al carrer, va buscar un cotxe brut i va pintar en el vidre l’origen de la seva frustració:

“Ojalá mi novia fuera la mitad de guarra que tú!!”

A la mateixa hora, ella, la xicota, penjava a la botiga el cartell de tancat  i minuts després s’oblidava de la lamentable nit anterior refugiant-se entre els braços d’un bon amant, més trempat que un gínjol i net i polit com una patena. Un volcà desfermat però amb classe. Urgències són urgències.

Podria semblar una broma macabra més de les que circulen per internet però es la crua realitat. La fundació pública Iavante, organisme que depèn de la Junta d’Andalusia, ha tret a licitació el següent concurs:

“Suministro de especímenes humanos congelados (cabezas con/sin cuello y troncos) para su utilización en prácticas quirúrgicas”.

El contracte especifica que el nombre de caps -amb coll o sense, detall anatòmic que no sembla tenir importància- i de troncs a subministrar estarà en funció de les necessitats pedagògiques d’aquest centre dedicat a l’entrenament dels professionals sanitaris. En tot cas, es preveu que el valor total dels lots de caps i de troncs serà de 50.000 euros. Això sí, el guanyador del concurs -qui es deu dedicar a aquests negocis?- haurà de justificar la procedència de les restes humanes, no sigui que tinguem un disgust i algú munti, en temps de crisi, una sucursal andalusa de Jack l’Esbudellador.

Via: Llista Folre i Manilles

La primera dama dels Estats Units Michelle Obama és a Andalusia passant uns dies de vacances en un complex hoteler de luxe de Benahavís, prop de Marbella, on ha arribat acompanyada de la seva filla petita Sasha i d’un seguici d’una setantena de persones.

La visita de Michelle ha coincidit amb la retirada d’un avís que l’Oficina d’Assumptes Consulars del Departament d’Estat nord-americà havia penjat a internet advertint als turistes del seu país que “perjudicis racistes poden contribuir a l’arrest dels afro-americans que viatgen a Espanya”.

Naturalment, la dona del president Obama pot estar ben tranquil·la perquè, en tot cas, els que podrien ser arrestats són els intrèpids paparazzi – amb la pell dura pintada del color que sigui- que intentin trencar la càpsula de seguretat que blinda el complex hoteler.

A la Costa del Sol, i en concret a Marbella, tenen clar que la visita de la primera dama és positiva per la imatge turística de la zona i, acostumats com estan a rebre personatges il·lustres i a altres que aspiren a ser-ho o que brillen entre el xoriçam, ben segur que  estan fent mans i mànigues perquè tot rutlli d’una manera més que perfecta.

De moment, l’ajuntament de Marbella ha obligat a retirar una tanca publicitària amb la qual dues agències – Imagen Consulting i Copremosa Sur– donaven la benvinguda a Michelle Obama. Aquest “Welcome Obama Family: Thanks for choosing Marbella”  feia pensar massa amb les pancartes de “Bienvenido Mr. Marshall”, l’excel·lent pel·lícula de Berlanga que presenta una visió satírica de l’Espanya subdesenvolupada de principi dels cinquanta.

Res a veure el Villar del Río costumista imaginat pel càustic director valencià amb la imatge de luxe pretensiós amb detalls horteres que  traspua  la ciutat malaguenya. Tot i això, les notícies que ens arriben de Marbella asseguren que les passejades de la primera dama recollides pels mitjans de comunicació internacionals tindran a nivell publicitari un volum d’impactes valorat en 800 milions euros, un mini Pla Marshall per ajudar a rentar la cara a una ciutat embrutida per tants escàndols relacionats amb la política, la cartera i la víscera rosa. Des d’aquest punt de vista, la tanca publicitària estil Berlanga, posada per les dues agències i vetada per l’ajuntament, està més que justificada. Welcome Mrs. Obama.

[youtube]6qbPazY5hAI[/youtube]

El president Montilla ha justificat el seu vot contrari a l’abolició de les corrides de toros a Catalunya en base a la llibertat:

“He votat en contra perquè crec en la llibertat”

Llibertat, una gran paraula, un gran concepte, però llibertat per a què?

Per poder pagar una entrada per veure com torturen als animals?

Tot s’hi val en l’exercici de la llibertat?

La resposta, encara que de manera indirecta, li ha vingut de fora de Catalunya:

“No se puede usar ni abusar del concepto de libertad para amparar una salvajada o una crueldad con los animales“.

Qui així parla no és cap activista antitaurí. Es diu Miguel Cabrera i és el parlamentari canari del PP, sí, sí, del Partit Popular, que el 1991 va ser l’impulsor de la llei canària de protecció dels animals, la primera que, sense esmentar els braus, va prohibir les corrides de toros. L’article 2 impedeix “maltratar a los animales o someterlos a cualquier práctica que les pueda suponer sufrimientos” i l’article 5 prohibeix “la utilización de animales en peleas, fiestas, espectáculos y otras actividades que conlleven maltrato, crueldad o sufrimiento”.

Des de fa anys no s’ha celebrat cap corrida a les tres places que hi ha les illes: dues a Gran Canària i una a Tenerife.

La llei es va aprovar amb l’absolut suport del PP, una actitud ben diferent a la que mostra ara el partit de Rajoy respecte a la prohibició aprovada aquesta setmana pel Parlament de Catalunya. I d’això es queixa Miguel Cabrera. Clar que una cosa són les illes Canàries, on sis anys abans de l’aprovació de la llei ja no es feien toros, un territori amb poc pes específic sobre el debat identitari de les Espanyes, i Catalunya, on a més d’una certa tradició taurina que ha anat davallant amb els anys, s’ha convertit en l’ase dels cops entre els dos partits majoritaris espanyols.

Rajoy, que, a petició de Alícia Sánchez-Camacho i amb la mirada posada a les eleccions de la tardor,  ha passat de puntetes per la polèmica de la sentència contra l’Estatut (com si no hi tinguessin res a veure, tot sigui per no esvalotar encara més el galliner català), ha tret ara a passejar, en defensa de la fiesta nacional i de la “llibertat”,  el  clàssic “se rompe España”. Sap que segons quina sigui la reacció del govern Zapatero, el tema pot fer mal al PSOE per la pèrdua de vots a places taurines com Andalusia i Extremadura i per la defensa aferrissada de les curses de braus que, per raons econòmiques i culturals, fan alguns barons socialistes. Per això, el PP ha plantejat una proposició de llei que pretén blindar els toros com a “bé d’interès cultural” exclusiu de l’Estat i treure competències sobre aquest espectacle a les autonomies, invalidant així la decisió de la cambra catalana. I encara hi ha qui va més enllà com Pío García Escudero que pretén que el govern central  proposi  a la Unesco la declaració de les corrides com a “Patrimoni de la Humanitat”. Un patrimoni sagnant…

De moment, Zapatero ja ha dit que, malgrat ser de la mateixa opinió que Montilla, és a dir contrari a la prohibició, no pensa donar suport a les iniciatives del PP i ha recordat que s’han de respectar les competències que tenen les comunitats autònomes en la regulació dels espectacles públics. Però tractant-se de Zapatero, mai es sap…

Mentrestant a Canàries no hi ha corrides de toros però segueixen celebrant-se les populars baralles de galls, uns espectacles que la mateixa llei qualifica com a “tradiciones cruentas, impropias de una sociedad moderna y evolucionada”. Tot i això, degut a la popularitat de les baralles i al pes de la tradició, es limita a establir unes normes que impedeixen la seva expansió amb l’obertura de nous locals i el foment des de les administracions públiques. Pura hipocresia tractant-se d’una normativa de defensa dels animals, però els canaris ja fan més en relació a les baralles de galls que els catalans amb els correbous de les Terres de l’Ebre. Tot sigui per la tradició i pels vots…

Acudit: JAP/ El Punt

La més que anunciada retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional i els fets posteriors – la manifestació de Barcelona, la picabaralla política amb els comicis de la tardor a l’horitzó etc. – han servit de font d’inspiració pels humoristes gràfics. Aquí teniu un recull dels acudits publicats les darreres setmanes a la premsa catalana i espanyola (cliqueu aquest enllaç).

Quatre dies abans de l’inici de les maniobres navals i aèries que els Estats Units i Corea del Sud portaran a terme en el mar del Japó, la secretària d’estat nord-americana, Hillary Clinton ha visitat la frontera entre les dues Corees i ha anunciat noves sancions contra el règim de Corea del Nord per obligar-lo a retornar a les negociacions sobre el desarmament nuclear. L’indret on ha estat Clinton en diuen eufemísticament “zona desmilitaritzada”, però és el darrer vestigi de la guerra freda i el seu entorn és un dels espais més militaritzats del món.

A la foto d’AFP apareix la cap de la diplomàcia dels Estats Units a bord d’un tren a la frontera i darrera d’ella, a l’altra costat de la finestra, un soldat nord-coreà, és a dir l’enemic, mirant-la a través del vidre.

Zona desmilitaritzada?

Una mentida més del llenguatge diplomàtic.

Una setmana després de la gran manifestació de Barcelona i quan a Zapatero li convé restablir la tranquil·litat en les relacions entre els socialistes espanyols i els catalans, el president del Congrés,  José Bono s’ha despenjat avui criticant als seus companys del PSC acusant-los de voler “imitar als nacionalistes”.

Just abans de l’inici de la reunió del Comitè Federal del PSOE, en la qual s’ha tractat la situació creada per la sentència contra l’Estatut, Bono ha subratllat que “com a socialista” està d’acord “amb les plantejaments solidaris i de igualtat de drets de tots els éssers humans”, però no pas amb “els plantejaments identitaris” de les comunitats autònomes. Ha afegit que sent “respecte i estimació” pels seus “amics nacionalistes”, però ha assegurat que no pertany “al grup de socialistes que volen imitar als nacionalistes”, als quals, segons ell, cal guanyar “en vots” i “no en nacionalisme”.

Naturalment quan José Bono s’embolcalla en la bandera espanyola o quan diu que la nació espanyola “és la comunitat de sentiments d’un país”, això no és nacionalisme. Faltaria més.

• El diputat català Dani Fernández li respon amb ironia i li recorda que ell sí és un especialista en nacionalisme

En ple post franquisme, en el disc A Madrid (1977), Quico Pi de la Serra hi va incloure una de les seves cançons més corrosives: “Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol” (cliqueu aquí per escoltar el tema)

De fills de mala mare n’hi ha molts, fins i tot a la telenovel·la de TV3 “La Riera”, que diumenge a la nit tanca temporada amb un capítol especial. A part de les magnífiques interpretacions i un guió interessant, el gran èxit de la sèrie es basa en la personalitat polièdrica dels personatges. Ni els dolents són només dolents, ni els bons són únicament bons. Segur que hi ha prou dolenteria per tapar el sol d’en Pi de la Serra, però en aquest culebrot la majoria de malvats també tenen cor i, en tot cas, malgrat viure a l’escenari de la ficció, són personatges que podrien ser perfectament reals.

Avui, a la tertúlia del magazine Divendres dedicada a “La Riera” hi han assistit com a convidats els actors Mercè Sampietro (Mercè) i Pere Arquillué (Claudi) i el director argumental de la sèrie David Plana. Com sempre, els espectadors podien anar enviant missatges i un d’ells, just quan intervenia el “dolent” Claudi assegurava el següent:

“És com la mateixa vida. Tinc un germà tan fill de p… com en Claudi”.

El que dèiem, la gràcia del culebrot de TV3 és que toca de peus a terra i que tots els espectadors, mentre miren el televisor,  poden estar pensant en la seva particular i ben real riera.

Aquest cartell l’hem vist enganxat en una columna exterior d’un edifici de Girona. Donant per sobreentès   que l’estructura líquida dels pixats de gos no té pilars, com erròniament podria deduir-se de la redacció de l’escrit, és lògica la preocupació dels propietaris de l’immoble quan veuen que dia rere dia es van esquerdant els esmentats pilars per culpa de la micció frenètica dels gossos.

S’ha de criticar el tant menfotisme d’alguns propietaris de cans, però  també caldria revisar la qualitat dels materials constructius i organitzar una pixada col·lectiva a casa del tècnic que no va preveure les inclemències externes d’origen animal que poden impactar a la façana d’un edifici.

Per cert, parlant de pixats, a Índia s’ha posat de moda un refresc fet amb herbes medicinals…i orina de vaca. Els responsables de l’empresa que la produeix asseguren que la Coca-Cola és “dolenta per la salut“, mentre que la orina és “un regal de Déu”, un producte natural que, segons alguns gurus, ajuda a curar el càncer, la hipertensió i la diabetis. Això, naturalment, el pixat de vaca, animal que a Índia té un caràcter sagrat. Del dels gossos que, quatre gotes avui, quatre gotes demà, destrueixen l’edifici gironí, els gurus no en diuen res ni es té notícia que cap emprenedor nostrat en vulgui fer una beguda energètica.

Foto: Toni Dalmau