Un punt absurd

[youtube]Ya85knuDzp8[/youtube]

El pop Paul, l’oracle més famós d’Europa (amb permís de l’inefable mag Fèlix) ha pronosticat avui que la selecció espanyola derrotarà diumenge el combinat holandès i alçarà la copa del món de Futbol.

Si l’octòpode la caga com si fos un vulgar home del temps, en Manolo el del Bombo farà pop a la gallega. Però si l’encerta, el govern Zapatero haurà de promoure un canvi de la Llei 33 / 1981 del 6 d’octubre per la qual, a l’època de Leopoldo Calvo Sotelo, el menys carismàtic de tots els presidents imaginables, i a proposta del grup parlamentari socialista del Congrés, es va aprovar l’actual escut d’Espanya.

Si es fa realitat el pronòstic de Paul i el Barça B guanya el Mundial de Sud-àfrica (per jugadors i per estil, la selecció culeja pels quatre costats), el “lleó rampant” i la resta de relíquies històriques de l’escut haurà de deixar pas a un nou emblema: el del pop coronat.

Això fins que un bon dia, en Paul no s’arranqui, amb alguna de les seves vuit potes prodigioses, la corona i es declari la República, que tot arribarà…

Imatge: Blog de Coco

Play English és una aventura gràfica per a PSP que té per objectiu aprendre anglès mentre, posats en la pell d’un detectiu, es segueixen tot un seguit de pistes per atrapar a un lladre d’obres d’art. El videojoc desenvolupat per l’estudi madrileny Tonika Games amb la participació del sistema d’aprenentatge d’idiomes Vaughan Systems, no té res a veure amb els capellans per més que en el fullet de rebaixes de PC City s’hi pugui llegir textualment el següent:

“Desvetlla el misteri i aprèn esglèsia (sic) per aconseguir-ho”

Cal suposar que el que s’aprèn amb Play English és l’anglès i no les pràctiques eclesials pròpies del seminari…

Una errada (amb accent obert inclòs) atribuïble, imagino, a les entremaliadures típiques del traductor automàtic.

Clar que veient com els de Sony escriuen el nom de William Shakespeare –Shackespeare– , amb una c de més, a la web de Play English, ves a saber…

[youtube]_0LQh98W5TA[/youtube]

Una festa de final de curs al col·legi dels Maristes de Sanlúcar la Mayor (Sevilla). La protagonitzen criatures de 4 anys.

Seguint el ritme de marxes militars, els nens juren la bandera espanyola disfressats de guàrdia civils (amb tricorni i bigoti estil Tejero) i les nenes van vestides de “dames auxiliars”). Tot plegat molt pedagògic. Amb regust a resclosit. A caspa. A èpoques passades.

Estava mirant el vídeo esgotant la meva capacitat de sorpresa i pensant fins a quin nivell pot arribar l’adoctrinament i el patriotisme barat quan, de sobte, ha aparegut una pantalla blava: ha petat Windows i ha estat necessari reiniciar la màquina.

Definitivament, el meu ordinador (que jo creia que el tenia acostumat a tot) és massa sensible per permetre veure aquestes coses…

Via: blog Antonio Manfredi

El País publica avui el Barómetro de Metroscopia centrat aquesta vegada en la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. La informació – “Agravio para Cataluña, alivio para el resto de España”- justifica aquest títol per un dels resultats de l’enquesta segons el qual un 61 per cent dels catalans consideren que la sentència és un greuge per Catalunya, mentre que a la resta de l’Estat un 55 per cent dels enquestats creuen que no ho és.

L’autor de la informació –Fernando Garea– escriu que tots els partits catalans, amb l’excepció del PP, “se han subido a la ola de la opinión mayoritaria entre sus ciudadanos, contraria a la sentencia” i afegeix que, degut a la proximitat dels comicis de la tardor, les formacions polítiques catalanes “buscan la forma de canalizar y rentabilizar ese sentimiento ciudadano”. Pel periodista, la conclusió és evident: “El victimismo es rentable”.

És a dir que el ribot d’Alfonso Guerra va escapçar l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya i ara les tisores del Tribunal Constitucional acaben de capar el text retallat i aprovat per les Corts espanyoles i pel poble català, però queixar-se de les ferides obertes, mira per on, és ser “victimista”!

Perdut per perdut, ens queda el dret a la queixa, el qual, a l’espera de conèixer tot el text de la sentència, volem creure que no ha estat declarat inconstitucional. No exercir-lo seria, com a mínim, un exercici de masoquisme.

Més endavant, la informació subratlla que un 55 per cent dels enquestats a Catalunya són partidaris de convocar un nou referèndum , una opció que, segons l’autor de l’escrit, “no la defiende ningún partido catalán”.

Curiosament, en el mateix diari i dues planes després, es recorda que els ecosocialistes reclamen la convocatòria d’un nou referèndum i el secretari general d’ICV, Joan Herrera torna a repetir el que ja ve dient els darrers dies: que la sentència no pot ser acceptada per Catalunya.

Definitivament, l’estiu i certes càrregues ideològiques de la Villa y Corte fan estralls fins i tot a la premsa considerada seriosa i d’alta volada.

La secretària general del PP, María Dolores de Cospedal ha qualificat com a “feixista” l’actitud del president de la Generalitat José Montilla en relació a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut.  Segons la número dos popular, Montilla intenta reeditar el pacte del Tinell per excloure al Partit Popular de qualsevol pacte de govern.

“En relación con la intención de Montilla de reeditar el Pacto del Tinell, yo digo que es fascista o marxista en el peor de los sentidos, en el sentido dictatorial, tratar de suprimir a un partido de la vida política porque piense distinta cuando lo que está haciendo ese partido es defender la Constitución de todos los españoles”

Les paraules de Cospedal han aixecat força polseguera i hores més tard ella mateixa ha emès un comunicat demanant excuses a Montilla.

Tot i això, no deixa de sorprendre que des del PP s’acusi al president de la Generalitat de tenir actituds feixistes quan el president fundador del Partit Popular, Manuel Fraga Iribarne ha desenvolupat part de la seva llarga trajectòria política ocupant llocs de responsabilitat dins la maquinària franquista. Fraga era ministre d’Informació i Turisme a  l’època en que va ser assassinat -ells en deien executat– el dirigent comunista Julián Grimau i també quan es va suspendre la publicació del diari Madrid. Més tard era vicepresident i ministre d’Interior quan assegurava que “la calle es mia” i també ho era quan, amb en Franco ja a la tomba, la policia armada va matar a cinc obrers i en va ferir a 150 més durant una vaga general a Vitòria.

Posats a gratar, trobaríem doncs el feixisme a les arrels fundacionals del PP i no pas allà on María Dolores de Cospedal, investida de patriota constitucionalista,  assenyala ara amb el seu dit acusador.

És el PP qui s’autoexclou amb la seva actitud marciana a Catalunya, però, clar, aquest és un preu a pagar si amb l’anticatalanisme, com fa el Partit Popular, es volen continuar recollint vots a Espanya.

Foto: María Dolores de Cospedal durant la seva intervenció ahir a Guadalajara. / Efe

Si hem de fer cas al president de la comissió constitucional del Congrés, Alfonso Guerra, l’honorable i sempre prudent José Montilla ha seguit els passos de Lluís Companys i s’ha convertit en un perillós “insurrecte”. Segons ha dit avui Guerra, el president de la Generalitat, fent costat a la manifestació del 10 de juliol contra la retallada de l’Estatut, ha fet una crida a “la sublevación”. És a dir que Montilla ha convocat a la revolta alçant-se contra les tisores rovellades d’una autoritat establerta -el Tribunal Constitucional– que ha necessitat quatre anys per posar-se d’acord per passar per damunt del Parlament de Catalunya, de les Corts Espanyoles i de la voluntat del poble català expressada a les urnes. Una autoritat judicial desprestigiada per la seva politització i amb el mandat més que caducat. Contra aquest artefacte de les Espanyes, si hem de fer cas a Guerra, s’ha revoltat Montilla.

Trec el nas per la finestra, llegeixo la premsa per internet, escolto la ràdio, miro la televisió, però no veig cap indici d’insurrecció. Hi ha emprenyada força generalitzada i fins i tot veus que opinen que el pacte constitucional s’ha esmicolat obrint una esquerda definitiva entre Catalunya i Espanya (adéu somni federalista) , però el partits catalans prou feina tenen en mantenir la unitat (a la mani del 10-J no hi haurà manifest, no fos que amb l’estira i arronsa dialèctic es trenquessin els ous). La revolta només és a la imaginació bèl·lica de don Alfonso, que per alguna raó es diu Guerra i, tal vegada, a la selva neuronal i feréstega d’Alejo Vidal Quadras, que avui ha dit que no entén la satisfacció “angelical” dels seus col·legues del PP davant la sentència del Constitucional: “Creo que hemos alcanzado un punto en el que a los españoles con un resto de honor y de sentido nacional sólo les queda la torre de marfil o la inmolación”, s’ha lamentat l’eurodiputat popular.

Una lectura pessimista que contrasta amb la d’Alfonso Guerra, que no s’ha estat de considerar com a “sensata” la sentència, ja que segons ell afecta a articles importants de l’Estatut i aporta llum constitucional a conceptes que el preocupaven com ara els termes “nació” i “esforç fiscal”.

Sorprèn aquesta satisfacció del diputat socialista quan ell mateix es va mostrar encantat temps enrere del “cepillado” realitzat a l’Estatut per la comissió constitucional del Congrés. Se’n recorden del famós ribot de Guerra?. Doncs bé, ara resulta que el Tribunal Constitucional ha fet un treball més acurat. I si li regalem a don Alfonso un curset de fuster?

Foto: Europa Press

La Conferència Episcopal Espanyola ha difós un document en el qual demana que el santcrist es mantingui a les escoles públiques per transmetre a les generacions futures la identitat i els valors de les societats de tradició cristiana. D’aquest manera, el màxim òrgan dels bisbes s’ha pronunciat davant la resolució sobre els símbols religiosos en espais públics que el Tribunal Europeu de Drets Humans té previst emetre el proper dia 30.

Preventivament, la Conferència Episcopal es llepa la carn abans que s’obri la ferida i en el seu document adverteix que si les nostres societats rebutgen l’herència cultural i espiritual de les seves arrels, es tancaran el camí del futur. “Posar-se en contra dels símbols dels valors que modelen la història i la cultura d’un poble -diu el document- és deixar aquest poble indefens davant altres fonts culturals no sempre benèfiques”. “Això -afegeix la Conferència Episcopal- cega les fonts bàsiques de l’ètica i del dret que s’han mostrat fecundes en el reconeixement, la promoció i la tutela de la dignitat de la persona”.

Els bisbes pretenen fer oblidar als ciutadans d’un estat que, recordem-ho, és no confessional, les lliçons de la història, tant les passades (quants assassinats s’han comès amb l’excusa del santcrist!) com les presents (la pederàstia vestida amb sotana). Encara ahir, la policia va registrar la seu de l’episcopat belga i va incautar l’ordinador del cardenal Danneels a la recerca de proves sobre abusos sexuals a menors…).

No és un moment gaire oportú perquè l’Església doni lliçons d’ètica.

Si es treuen els símbols religiosos dels col·legis , diu la Conferència Episcopal, el poble quedarà indefens.

Indefens davant de què o de qui?  Davant Dràcula?

Lamentablement, massa aules i locals eclesials d’aquestes societats de tradició cristiana han estat cau  de vampirs de carn i ossos amb el santcrist lluent esplendorós en el pit i els desitjos inconfessables a l’entrecuix. Uns episodis foscos que estan sortint a la llum, que malmeten el bon treball social realitzat per una part dels religiosos i que han estat tapats durant temps per aquesta Església que, a més de voler donar lliçons, ara té por del que pugui dir un tribunal internacional sobre els seus símbols.

A una de les peixateries del mercat de la Independència de Terrassa es pot veure aquest rètol:

“Si alguien ha perdido una prótesis dental pueden recuperarla en  Información”

Llàstima que no quedi clar si el peixater va trobar la dentadura postissa entre els musclos o entre les gambes…

Més que res per saber què no comprar.

I la pregunta del milió: qui pot haver perdut la pròtesi a la peixateria? Un humà o un peix amb problemes dentals que ha finalitzat la seva dura existència al forn d’alguna cuina terrassenca?

Foto 1: Narcís Noguera

Foto 2: Dogguie

Festa gran a la premsa del cor (i a bona part de la que no ho és) amb el casament de Victòria de Suècia amb el plebeu de gimnàs Daniel Westling, ara duc de Vastergorland i Cavaller de l’Orde de Serafí, unes noces que el pare de la princesa, el rei Carles Gustau hauria volgut impedir, oblidant -quines coses- que ell es va casar, mira per on,  amb una hostessa de congressos.

La d’aquest cap de setmana ha estat una desfilada de modelets reials en la qual han destacat la infanta Elena, amb un vestit torero de Lorenzo Caprile que li donava un look goyesc tirant a hortera, i la princesa Letizia, que, entregada a  la inspiració de Felipe Varela, va lluir espectacularitat a la festa de divendres amb un paraula d’honor vermell i elegància a la cerimònia de dissabte amb un vestit de gassa nude o, si voleu, color maquillatge (que ve a ser una barreja de tons carn, salmó, beix i rosa pàl·lids).

Respecte als complements (subdivisió joies), Letizia anava coronada amb una diadema floral que, segons explica la col·lega Mariángel Alcázar a La Vanguardia, ja va portar la infanta Cristina en el seu casament, i que va ser ni més ni menys que un regal de Franco a l’aleshores princesa Sofia de Grècia.

Qualsevol demòcrata amb dos dits de front refusaria lluir una peça amb aquest origen però ja se sap, el restabliment de la monarquia també va ser un regal del dictador als espanyols i a La Zarzuela, fidels a la història, no deuen tenir gaire manies sobre el tema.

Foto 1: Letizia amb la diadema regal de Franco a Sofia. / EFE

Foto 2: Elena en pla torero. / EFE

Ahir a la nit, l’espectre dual de Joan Antoni Samaranch, a cavall entre les anelles olímpiques i l’àliga franquista, es va remoure inquiet quan el servei de premsa del món de les ànimes li va fer arribar un titular encara calent de l’Agència Catalana de Notícies:

“El PSC expressa el seu condol per la mort de Samaranch i en destaca el perfil d’esquerres”.

Samaranch? Perfil d’esquerres?

Per culpa de l’ACN, el fantasma d’aquest català universal, mort i incinerat el passat mes d’abril, va passar de la sorpresa a la indignació i de l’emprenyada a l’atac d’histèria, fins que un moment més tard, la trucada d’un diari a l’agència advertint de l’error, va aconseguir retornar la tranquil·litat a l’il·lustre espectre.

El condol del PSC era per la mort de José Saramago, aquest sí, un prohom de notable i indiscutible perfil d’esquerres.

Tot plegat un lapsus periodístic si més no divertit. I qui no s’equivoca mai, que tiri la primera pedra!.