Un punt absurd

Bon dia. Aquest és contestador automàtic del avis. En aquest moment no som a casa, però si ets un dels nostres fills, marca 1 i a continuació selecciona l’opció del 2 al 9

– Si necessiteu que ens quedem amb els nens, marqueu 2

– Si voleu que us deixem el cotxe, marqueu 3

– Si voleu que us rentem i planxem la roba, marqueu 4

– Si desitgeu que els nens dormin aquí a casa, marqueu 5

– Si voleu que anem a buscar els nens a l’escola, marqueu 6

– Si voleu que preparem un dinar per al diumenge, marqueu 7

– Si voleu venir a dinar a casa, marqueu 8

– Si necessiteu diners, marqueu 9

– Si ens voleu convidar a dinar, a passejar, anar al teatre o sou un dels nostres amics, podeu parlar que us escoltem!!

• Els avis espanyols dediquen set hores al dia a cuidar els néts

Via: Llista Folre i Manilles

El 1634, Diego Velázquez va pintar “La rendición de Breda”, un quadre conegut també com “Las lanzas” que es conserva en el Museu del Prado i que commemora un dels episodis més coneguts de la guerra de Flandes: el setge i captura per part de les tropes de Felip IV de la ciutat neerlandesa de Breda (res a veure amb la nostra Breda de La Selva ni amb Ventdelplà).

Doncs bé, ara algú ha reinterpretat amb humor blaugrana aquesta obra de Velázquez situant-la en un context cronològic i històric ben diferent: diumenge passat quan el Barça va conquerir la Lliga i el Madrid no va tenir més remei que rendir-se a l’evidència tancant, un any mes, la temporada en blanc.

Via: Llista Folre i Manilles

Aquesta bossa buida d’una coneguda cadena de botigues de joguines ha estat abandonada a un carrer de Girona al costat d’un contenidor d’escombraries.

El missatge que algú hi ha escrit és ben clar:

“Ésta bolsa vendrá mi hermano a buscarla. Gracias”.

Un germà escombriaire?

Foto: Toni Dalmau

La novaiorquesa Jennifer Stweart va anar amb un grup d’amics a veure una pel·lícula porno en 3D i nou mesos més tard va parir un nen negre. Jennifer, que és una dona blanca, assegura que no li va posar banyes al seu marit, Erik Johnson, un militar també blanc destinat en aquell moment a Iraq, i sosté que la prenyamenta és un efecte secundari de les tres dimensions. Segons la seva insòlita versió, el nano és fill de l’actor porno que protagonitzava el film, un vigorós negre a qui Jennifer no ha tingut el plaer de tenir més a prop que el que permeten les ulleres 3D. S’ha tractat doncs d’una rebolcada virtual amb conseqüències físiques, una tesi que el marit, un home bregat en mil batalles, vol atribuir als avenços de la tecnologia: “Es sospitós, però les pel·lícules en 3D són tan reals…Amb la tecnologia actual tot és possible”, ha dit Johnson.

Parlant de les tres dimensions, ahir, Canal + va retransmetre, des de la plaça de Las Ventas, la primera cursa de braus en 3D. Sort que la Jennifer no la va veure perquè si hem de fer cas a la llegenda de virilitat dels toreros, la novaiorquesa podia haver rebut, a més d’alguna cornada, un reguitzell d’intimes estocades per part dels matadors Rubén Pinar, Sebastián Castella i El Cid, els quals, segons les cròniques més malèvoles, van protagonitzar un espectacle patètic i prenyat d’incompetència. Gairebé com si tinguessin el cap i alguna cosa més en un altre lloc.

Ves a saber si dintre de nou mesos apareixerà una Jennifer espanyola fent el paseillo pels programes del cor i atribuint la seva misteriosa maternitat als efectes 3D del decodificador iPlus i del televisor LED darrera generació de Samsung. Res preocupant, només danys col·laterals de la tecnologia…

Foto: Jennifer Stweart amb el seu fill.

Recentment, l’empresa alemanya de lloguer de cotxes Sixt va ofendre als partidaris del baixet (1,63 metres) president francès Nicolás Sarkozy amb un anunci que deia el següent:

“Faci com Bruni: Triï un francès petitó. Per exemple, un Citroën C3”

La reacció dels francesos no s’ha fet esperar i per Youtube ja circula aquest vídeo que, amb la imatge de fons d’un Mercedes, glosa les generoses carns de la cancellera Angela Merkel:

“Faci com el senyor Merkel: Triï una alemanya grossa”

[youtube]MEKUAomjhXo&hl[/youtube]

El rei Joan Carles ha sortit sa i estalvi de l’Hospital Clínic de Barcelona on va ser sotmès dissabte a l’extirpació d’un nòdul del pulmó. Els monàrquics noctàmbuls han pogut doncs respirar tranquils desprès de l’esglai patit dimarts a la matinada quan a l’informatiu del Canal 24 Horas de TVE parlaven de l’operació quirúrgica i es va poder escoltar el següent:

“La segunda autopsia descarta el cáncer…”

Autòpsia?

Examinació post morten d’un ésser viu i coronat?

La biòpsia -aquesta sí- ha deixar clar que el rei no patia cap tumor maligne i per això l’equip mèdic l’ha pogut donar l’alta sense allargar l’estada a la planta privada del centre que gestiona Barnaclínic, una empresa vinculada a l’hospital i que ofereix els seus serveis a pacients no finançats pel Sistema Públic de Salut. És a dir que passant per caixa s’aconsegueix un paquet sanitari que aplega el millor de la sanitat pública i de la privada: l’atenció mèdica del Clínic -considerada a nivell tècnic com una de les més bones de l’estat- i una àrea d’hospitalització amb habitacions individuals de màxim confort (bany privat, llit per l’acompanyant, mobiliari ergonòmic, control individual de temperatura, taula de treball pel pacient, televisió, accés a internet…

La Casa Reial, faltaria més, ja ha dit que es farà càrrec de les despeses (amb el sou, és d’imaginar, que paguem entre tots) i Joan Carles ha sortit de la planta privada del Clínic cantant les excel·lències de la sanitat pública, que, com tothom sap,  té coses bones i altres pitjors.

Com que és evident que no ho ha pogut experimentar, algú hauria d’explicar al monarca el significat de conceptes com “llistes d’espera”, “manca de personal sanitari”, “col·lapses a urgències“, “habitacions compartides” etc, etc.

Més que res perquè el rei baixi del núvol de Barnaclínic i toqui de peus a terra.

Foto: El rei, ahir a la tarda, a la sortida de l’Hospital Clínic. / Efe

Aquesta és la portada que va publicar dissabte el diari sevillà Estadio Deportivo: caganers blaugranes, amb Guardiola al capdavant, per acompanyar un titular ben gràfic -“Huele a culé”- i un subtítol, diguem-ne- més informatiu: “El miedo a perder la Liga refuerza a un Sevilla que va lanzado”.

Fins al 0-3 vaig pensar que els col·legues sevillans s’haurien de menjar amb patates la seva portada pudenta, però a la segona part, quan el partit semblava sentenciat, dues espifiades del Barça en només tres minuts (2-3) van fer que la culerada estigués a punt d’obstruir-se els budells amb una sobredosi de Fortasec…

Va ser un quart d’hora llarg de patiment i hi havia el risc, amb tanta ingestió de càpsules, d’haver de trucar al Servei d’Informació Toxicològica, però per sort la cosa no va anar a més i és molt probable que el cap de setmana vinent es guanyi la Lliga en el Camp Nou en el partit que els nois d’en Guardiola jugaran contra el Valladolid d’en Javier Clemente.

Veurem quines portades s’inventarà aquesta setmana la premsa de Madrid. Tants anys massacrant la figura del rubio de Baracaldo i ara l’èxit o el fracàs més absolut del projecte milionari de Florentino depèn de les genialitats de gat vell de Javier Clemente. Algun dels mitjans que el 1998 el van fer fora de la sel·lecció espanyola, li posaran ciris amb l’esperança que a la darrera jornada el modest Valladolid ajudi als blancs a pispar la Lliga al Barça.

Els culers som patidors de mena, però cal esperar que aquesta vegada no hàgim de prémer el cul per culpa de perilloses relaxacions i que una vegada més triomfi la manera prodigiosa d’entendre el futbol, aquest teva-meva orquestral que ens regala Guardiola, Messi i companyia.

Després de dues hores de reunió amb Rajoy que, segons el president Montilla ha estat “franca i directa”, la trobada sobre l’Estatut i el Tribunal Constitucional ha acabat, com era previsible, sense cap entesa.

Mentre José Montilla ha advertit sobre el risc de fractura en les relacions entre Catalunya i Espanya, el líder del PP ha  insistit en la seva negativa a retirar el recurs d’inconstitucionalitat i a renovar el Tribunal Constitucional.

No se n’ esperava res de nou i res de nou no ha succeït. Només la constatació que l’escenificació pública del desacord també té un valor en política…

Per uns i pels altres.

Com cantava La Lupe, “teatro, lo tuyo es puro teatro“.

Foto: EFE

A partir d’ara, tots els productes que comercialitza Telefónica a l’estat espanyol i més endavant al mercat d’Amèrica Llatina, passen a dir-se Movistar. Així, per exemple, l’ADSL de Telefónica ja es diu Movistar ADSL i Imagenio canvia de nom i es presenta davant els clients com a Movistar Imagenio o Movistar TV, segons el països.

La operadora només farà servir la marca Telefónica en l’àmbit corporatiu, és a dir per la relació amb les grans empreses, els accionistes i els treballadors, mentre que a Europa es continuarà utilitzant la marca O2 provinent de l’operador de telefonia mòbil britànic que va ser adquirit per l’empresa espanyola l’any 2005.

Segons fonts de la multinacional, el canvi de denominació comercial respon a una necessitat d’“adequar-se al mercat i a les noves exigències dels clients; major convergència, unificació de continguts multimèdia i accessibilitat a noves xarxes de comunicació i tecnologies”.

Com a client exigent i inconformista,  estic pletòric de satisfacció. Ja no m’hauré de queixar més de la lentitud exasperant amb la qual  l’ADSL de Telefónica circula pels meus ordinadors ni de la impossibilitat absoluta de contractar Imagenio en el meu barri. Ara ja em podrè lamentar d’utilitzar els serveis (o de no poder-ho fer) de Movistar.

Visca la novetat. Visca Telefónica i el seu departament de màrqueting!.

“A mi no em toqueu els ous”

Això és el que un grup de veïns de Gerri de la Sal (Pallars Sobirà) asseguren que els va etzibar el conseller dePolítica Territorial, Joaquim Nadal durant una tempestuosa reunió celebrada a la seu de la conselleria el passat 20 d’abril.

Els representants de l’Associació Lo Pedrís, que es van reunir amb Nadal per explicar-li la seva proposta sobre la variant de Gerri de la Sal i demanar-li que fes d’interlocutor amb el Ministeri de Foment, afirmen que van ser tractats molt malament pel conseller i, en aquest sentit, segons informa ACN, han decidit fer arribar una queixa al president Montilla i al  síndic de greuges, Rafael Ribó.

Tot i que des del departament neguen que el conseller insultés a ningú, tampoc seria tan estrany que aquesta referència testicular i del tot integrada en el llenguatge col·loquial, hagués format part de la banda sonora de la reunió. Tothom que ha tractat a Joaquim Nadal sap que el polític gironí mostra a vegades una certa contundència verbal i, d’altra banda, ben segur que aquest “A mi no em toqueu els collons” ha passat a formar part amb èxit del diccionari de frases fetes del PSC i del govern de la Generalitat. Més que res per les vegades que des de la plaça de Sant Jaume o des del carrer Nicaragua han hagut de suportar l’expressió cada cop que intenten reclamar alguna cosa al govern Zapatero.

De portes endins, “A mi no me toqueis los cojones”  i de portes enfora , en llenguatge políticament correcte, “falta de lealtad institucional”. “Cojones” i “lealtad”, dues maneres de dir, si fa o no fa, el mateix. Coses del foc amic.