Un punt absurd

És innegable. Hi va haver saqueig i en les reformes i millores de les propietats familiars s’hi van abocar ingents quantitats de diners, però elles, Marta Vallès i Mercè Mir -les dones de Fèlix Millet i de Jordi Montull– diuen no saber-ne res. Tant l’una com l’altra apareixien com a administradores de diverses empreses fictícies, que amb el vell truc de l’elaboració d’informes inexistents i altres martingales pròpies de l’hampa de guant blanc servien als lladres confessos per embutxacar-se diners. Una i altra, però, han declarat davant el jutge que de les malifetes dels marits no en sabien res. Interpretaven el paper de bones mullers, els tenien plena confiança i signaven a ulls clucs el que fos.

Concretament, Marta Vallès era administradora de Bonoima i Aysen, unes empreses que, segons la investigació judicial, van ser utilitzades per Millet per cobrar 878.991 euros de la fundació i de l’Orfeó en concepte d’incentius pel centenari del Palau. Ara, un cop descobert el pastís, Marta Vallès ha assegurat al jutge que el seu marit li donava a signar papers però que ella no en sap res dels diners defraudats. És més, ha vingut a dir que és un zero a l’esquerra en qüestions financeres i, per avalar la seva manca de coneixements en aquesta, sovint, pantanosa matèria, ha afegit el següent:

“Tinc la carrera de piano i un batxillerat ja que el meu pare deia que a les dones no els servia per a res el llatí ni la química”.

D’acord, Marta Vallès no ha estudiat ciències econòmiques, ni llatí, ni química, però si és pianista i ha viscut tota la vida al costat de Millet (això darrer, per dir-ho d’alguna manera, ha d’imprimir caràcter), segur que toca moltes tecles i que han passat per les seves mans i ulls infinitat de solfes de les  melodies que s’interpretaven dins els despatxos del palau.

En efecte, ni economia, ni llatí, ni química, però fins i tot els pianistes cecs i els compositors sords són capaços de tocar i compondre grans simfonies. I què millor que fer-ho en el marc incomparable del Palau de la Música?

Foto: La dona de Millet, Marta Vallès, divendres a la Ciutat de la Justícia, acompanyada del seu advocat. / Juanma Ramos / El Punt

Per Madrid circulen intensos rumors segons els quals José Mourinho ja té signat un precontracte per substituir la propera temporada a Pellegrini. A Florentino li agrada el portuguès per la seva forta personalitat, esperit guanyador, control de les estrelles… i, vull pensar, per l’odi que provoca entre la culerada. Al senyor del gran poder, l’operació li costaria, diuen, un mínim de 20 milions d’euros, 8 per pagar la clàusula de rescissió amb l’Inter, el club al qual Mourinho està lligat fins el 2013, i 12 més que són els que cobra per temporada. Veurem si Jorge Valdano i el públic del Bernabéu es conformarà amb el catenaccio resultarista amb el que l’Inter de Mou -un equip que paradoxalment juga a la italiana sense italians- ha eliminat el Barça.

De moment però, com dèiem, els rumors són tan insistents que fins i tot la cervesa Mahou, la més madrilenya de totes les cerveses que es beuen a la Villa y Corte, comença a canviar de nom…

Avui al vespre, amb tota la culerada pendent del Barça-Inter, hi haurà un barcelonista famós que, sense remei, no podrà veure el partit: Joan Manuel Serrat. A aquella hora, el cantautor presentarà a l’Auditori de Girona, ple a vessar, el seu darrer disc  Hijo de la luz y de la sombra, dedicat al poeta Miguel Hernández. L’estrena a Catalunya d’aquest treball s’havia de fer el passat 9 d’abril, però es va haver d’ajornar fins avui degut a l’operació quirúrgica a la qual va ser sotmès el cantant.

Així doncs, Serrat -que el 1998 va cantar l’himne del Barça al Camp Nou durant la cerimònia de commemoració del centenari del club-  es perdrà dalt l’escenari els esperats i desitjats gols de Messi i companyia. El cantautor ja ha dit que confia en la remuntada i esperem que, si la sort i el bon joc acompanyen, ho pugui celebrar al final del concert entonant pel públic o, si ho prefereix, a la intimitat del camerino, algunes notes d’aquella cançó que un bon dia va dedicar a Kubala:

La para amb el cap,
l’abaixa amb el pit,
l’adorm amb l’esquerra,

travessa el mig camp
amb l’esfèrica
enganxada a la bota,

se’n va del volant
i entra en l’àrea gran
rifant la pilota,

l’amaga amb el cos,
empenta amb el cul
i se’n surt d’esperó.

Es pixa al central
amb un teva meva
amb dedicatòria

i la toca just
per posar-la en el
camí de la gloria.

[youtube]rnz_JiPFKBA[/youtube]

Vídeo: Serrat interpretant “Kubala” el 10 de desembre de 1989 en el Teatre Fortuny de Reus

Vista l’aureola de glorificació pública amb la qual bona part del món polític, econòmic i social català i espanyol han vestit la figura de Joan Antoni Samaranch, el PP i Ciutadans -quins sinó!- han aprofitat l’avinentesa per proposar que l’Estadi Olímpic porti el nom de l’il·lustre finat. Segons Alberto Fernández Díaz, líder dels populars a l’Ajuntament de Barcelona, aquesta seria una bona manera de pagar “el deute de gratitud permanent” que té la ciutat amb Samaranch.

Com és sabut per tothom, l’equipament esportiu de Montjuïc ja té una denominació oficial i és la que va aprovar el 30 de març de 2001 el ple municipal, amb l’única oposició del PP:  Estadi Lluís Companys. Per a tant, el que pretenen el Partit Popular i Ciutadans és esborrar el record del president de la Generalitat i gravar-hi al damunt, amb lletres d’or, el nom d’un personatge que voluntàriament va formar part, amb càrrecs, honors i prebendes, de l’Espanya feixista i dictatorial. El bàndol que, amb el cop del 18 de juliol de 1936, va impedir que l’estadi acollís l’Olimpíada Popular impulsada per Companys i el que va acabar assassinant, després d’un simulacre de judici militar, al president català.

Aquests dies, en motiu del traspàs de l’expresident del COI, la majoria de polítics i de mitjans de comunicació s’han estimat més no parlar del costat fosc de la biografia de Samaranch, però només cal donar un cop d’ull a algunes velles fotografies per entendre els clarobscurs d’un català de Franco -ell, com Fraga i molts d’altres, mai no va renegar del seu passat- a qui alguns, traint un cop més la memòria històrica, només volen veure com el senyor, “el català universal”, que un bon dia va portar els anells olímpics a Barcelona.

• Cliqueu aquí per veure l’àlbum franquista de Samaranch

L’etapa franquista de Samaranch

– 17 de juliol de 1920: neix a Barcelona, fill d’una família de la burgesia tèxtil.

– 1938: és cridat a files pels republicans, però fuig a França i es posa al servei de l’Espanya de Franco com a militant de la Falange.

– Anys 40: cap provincial d’Esports de Falange

– 1955-1962: regidor d’esports a l’Ajuntament de Barcelona.

– 1964-1977: procurador a Corts, integrat en el sector Azul (falangista) i conseller nacional del Movimiento.

– 1967-1970: delegat nacional d’Educació Física i Esports, màxim càrrec esportiu del règim franquista.

– 1967: president del Comitè Olímpic Espanyol

– 1973-1977: president de la Diputació de Barcelona.

La Gerunda, aquesta immensa tuneladora -2.700 tones de pes i 125 metres de llargada- que ahir va començar a foradar com un talp el subsol de Girona, passarà just per sota del meu lloc de treball -la seu d’El Punt– i també a pocs metres de casa. El ministre de Foment, José Blanco ha assegurat que s’utilitzaran “els sistemes de seguretat més avançats del món”, però -digueu-me aprensiu- ja començo a notar un inquietant pessigolleig al cul…

A aquestes alçades no sé què és més preocupant: que la plataforma ciutadana del TAV acusi a l’Adif d’aplicar als tres quilòmetres de túnel de Girona una opció tècnica descartada per motius de seguretat a Barcelona o que Blanco s’entossudeixi  a mantenir el 2012 -gairebé demà passat-  com la data de ple funcionament del tram d’alta velocitat entre Barcelona i la connexió amb Europa.

Com titula avui el company Dani Vilà a la seva crònica en El Punt, que santa Bàrbara, patrona dels miners, artillers, pirotècnics i tuneladors, ens protegeixi de les obres!.

[youtube]YaeKDWGrdwA[/youtube]

Foto 1: Les autoritats passejant ahir al costat pel costat de la tuneladora «Gerunda”. / Lluís Serrat / El Punt

Foto 2: Imatge de santa Bàrbara situada dins el tunel d’atac de la tuneladora. / Dani Vilà / El Punt

Vídeo: La Gerunda iniciant la perforació del túnel.

Coincidint amb aquest Sant Jordi, Editorial Base publica “El procés de Montjuïc”, una monografia històrica que explica de forma exhaustiva i amb aportació de materials inèdits, els tres atemptats anarquistes més importants que van commocionar la Barcelona de la darrera dècada del segle  XIX i les causes judicials i la repressió que els van seguir: l’acció de la Gran Via contra el general Martínez Campos (24 de setembre de 1893), l’atemptat del Liceu (7 de novembre de 1893) i el del carrer dels Canvis Nous (7 de juny de 1896).

El llibre és obra d’Antoni Dalmau i Ribalta (Igualada, 1951), personatge que no té res a veure amb l’autor d’aquest blog: Toni Dalmau Carbó (Sant Feliu de Guíxols, 1959). Ho deixo clar abans de començar a rebre felicitacions no merescudes, que són les pitjors que es poden rebre.

Com ja he comentat en dos apunts anteriors – “Una relació estranya” i “Convidat a Palau” – al meu il·lustre homònim i a qui això signa, la societat civil i les autoritats del país – tant de l’època convergent com del tripartit- tenen a bé confondre’ns sovint. A ell, el converteixen en periodista d’El Punt i responsable de l’Absurd Diari i del blog Diari de l’Absurd i a mi em transformen en expresident de la Diputació de Barcelona i en autor d’una vintena de novel·les i assaigs.

La darrera confusió s’ha produït ara mateix quan acabo de rebre una invitació del molt honorable president de la Generalitat, José Montilla per assistir divendres a l’esmorzar que, amb motiu de la Diada de Sant Jordi, es celebrarà al Palau de Pedralbes. Jo no penso anar-hi, però per si de cas en deixo constància. Ja ho saps, benvolgut Antoni Dalmau i Ribalta. Si t’interessa assistir-hi, la invitació la tinc jo.

Els experts consideren que l’e-book, el llibre electrònic, encara es troba en una fase pionera però que a Europa, al llarg d’aquesta dècada, pot acabar superant en nombre de vendes al llibre de paper. Dependrà, entre altres coses, de la baixada de preus dels dispositius de lectura, però en tot cas, si això succeeix, tal vegada algun dia haurem d’acabar recuperant el següent vídeo perquè, com sempre succeeix, roda el món…i torna al Born!

[youtube]iwPj0qgvfIs[/youtube]

[youtube]es9ymg0Igcw[/youtube]

L’actriu porno Maria Lapiedra, nom artístic de Maria Pasqual,  ha decidit posar els seus encants al servei de la consulta sobiranista de Mollerussa. Nascuda a les Borges el 1984 però criada des de petita a la capital del Pla d’Urgell, on s’hi va traslladar amb els seus pares, l’ex muller del director de cinema eròtic Ramiro Lapiedra, de qui va prendre el nom, i del personatge de la premsa del cor Dínio, ha acceptat la proposta de la Plataforma Mollerussa Decideix de donar suport públic a la consulta sobre la independència que tindrà lloc el proper 25 d’abril.

L’actriu, una cara i un cos que s’han fet populars a programes com Sálvame (Tele5), votarà anticipadament el dijous 22 a la plaça Manel Bertran, però si ens hem de refiar del contingut del seu web -escrit només en castellà i on es diu textualment que Maria Lapiedra té “nacionalidad española”- ves a saber quin serà el seu vot…

Això sí, els organitzadors han aconseguit l’objectiu primordial: que un rostre mediàtic i un físic contundent faci arribar la notícia de la consulta a sectors més interessats en les corbes anatòmiques que en els revolts i pedregars de la política.

Vídeo: Maria Lapiedra baixant de la Font del Gat…

Imatge: Captura de pantalla del web de l’actriu porno.

A la sala d’espera del servei d’urgències de l’Hospital Josep Trueta de Girona hi ha una màquina de cafè “maltractada”. Això és al menys el que es pot deduir del cartell que hi han penjat:

“Preguem no maltractin la màquina, els hi tornarem els diners a la cafeteria…”

El que no expliquen els responsables del servei és que la màquina en qüestió es dedica també a maltractar sistemàticament als seus usuaris. A l’hora de tornar el canvi, l’andròmina escup ferotgement, ara sí i ara també, les monedes per terra, com si li fes ràbia desfer-se dels diners, amb la qual cosa prendre un cafè, un tallat o una xocolata obliga a bona part dels clients a fer flexions collint el reguitzell de monedes que rodolen amb velocitat inusitada pel paviment.

Desconeixem si l’actitud de la màquina és una revenja pels maltractaments patits  o si algú del Trueta ha decidit que els abdominals forçats – el terra és molt baix- són un bon i saludable exercici per ofegar les penes a tots aquells que, acompanyant als pacients, es veuen obligats a esperar hores i més hores a la sala, un pèl inhòspita i castigada pel temps, d’aquest servei d’urgències.

Fotos: T. Dalmau

L’expresident de les Balears i exministre del PP Jaume Matas ha evitat l’ingrés provisional a la presó dipositant en el jutjat la fiança més alta mai fitxada a la illes: tres milions d’euros. Matas ha aconseguit aquesta quantitat considerable de diners gràcies a un crèdit atorgat pel Banc de València (grup Bancaixa) i transferit prèviament i a parts iguals a dos comptes: un que té obert a aquesta entitat bancària i un altre a la Caixa d’Arquitectes.

El degà del Col·legi d’Arquitectes de les Balears, Lluís Corral ja s’ha afanyat en deixar clar que la caixa corporativa no ha avalat ni finançat al presumpte corrupte sinó que els tres milions procedeixen exclusivament del Banc de València i ha qualificat tot plegat com “una burda maniobra de distracció” amb la qual Matas ha intentat fer creure a l’opinió pública que els diners procedien d’orígens diversos.

En resum, per aconseguir tres milions d’euros i evitar la presó només cal ser amic de José Luís Olivas, que va ser entre 2002 i 2003 president  de la Generalitat valenciana pel Partit Popular i actualment presideix Bancaixa i aportar un currículum tan net com el de Jaume Matas, a qui el jutge instructor del cas Palma Arena li imputa tretze delictes, entre ells malversació de fons públics, prevaricació, blanqueig de capitals i falsedat documental.

Després diran els empresaris i els particulars -gent de poca fe- que obtenir un crèdit és tan complicat!

Foto: Jaume Matas, a la dreta, amb el seu advocat, Rafael Perera. / EFE