Un punt absurd

En Jordi Camps,  col·lega d’El Punt, em comunica la bona nova que ha confirmat amb un contundent titular l’equip d’investigació del diari francès L’Équipe: “Dieu vit en Catalogne”.

L’arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach fa tocar campanes i tots els bisbes i capellans catalans alcen la vista al cel sense saber-se avenir que per fi, en aquest món de descreguts, algú els dona la raó.

“S’ha fet la llum!”, criden monges i frares levitant entre les velles pedres dels convents nostrats.

Mentrestant, els ateus i els agnòstics d’ànima culer ens eixuguem les babes del partit de dimarts contra l’Arsenal, toquem de peus a terra i preguem que dissabte, aquest petit gran déu anomenat Leo Messi es traslladi per unes hores a viure al Santiago Bernabéu i ho faci amb tota la màgia de la seva cort celestial.

I, per damunt de tot, que cap Nietzsche blanc ens el mati. Us ho preguem senyor!.

Girona. Nit de Divendres Sant. La curiositat que no pas la devoció em fa anar fins a la plaça de la catedral per contemplar per primera vegada l’acte final de la Processó del Sant Enterrament. L’espectacular escalinata del temple gironí -90 esglaons distribuïts en tres trams- és el punt d’arribada de les dotze confraries que des de les deu de la nit han recorregut part del barri vell. Auxiliada per la megafonia, una veu amb to indubtablement capellanesc prega silenci per amor de Déu i des de la Pujada de Sant Feliu comença a arribar el so rítmic dels tambors. Pel Portal de Sobreportes, el maniple de 119 manaies de la confraria de Jesús Crucificat entra a la plaça a marxa lenta i amb les llances picant a terra, com ho han fet any rere any  durant tot el recorregut de dues hores per la ciutat. Obre la formació la banda de tambors i de pifres, un instrument aquest darrer d’origen germànic de la família de les flautes travesseres que amb el seu to agut és un dels elements singulars dels Manaies de Girona. El pifre, antigament usat a les milícies de molts països, pràcticament ha desaparegut a l’estat espanyol i només ells i els Alabarders del Rei el conserven com una relíquia musical del passat. Des de mitjans del segle XIX, el pobre pifre ha caigut vençut per la major contundència sonora de cornetes, clarins i trompes.

Seguint el ritme d’una vella marxa, els armats desfilen amb aire marcial i comencen a pujar l’escalinata enmig d’una pluja de flaixos que s’emmirallen en la lluentor de les cuirasses i dels cascs romans. Els manaies estan atents a no perdre el pas -esquerra, dreta, esquerra, dreta- i a no empassegar en algun dels traïdors esglaons. Fa goig, sobretot, veure la banda pujant en bloc compacte, pas decidit i sense deixar d’escapar cap nota fins a la porta de la catedral.

En el maniple hi ha disciplina, un concepte que no tenien massa en compte  els primers manaies gironins del segle XVIII. Segons recullen les cròniques, existia una certa disbauxa i alguns d’ells participaven fins i tot beguts a la processó, amb la qual cosa el mot “manaia” va acabar convertint-se en sinònim de “tronera”.

Darrera els romans van arribant el miler llarg de vestes de les dotze confraries que ja han deixat els seus passos camí de l’església dels Dolors i de l’església de Sant Lluc…. Ara els confrares arriben sols a la plaça de la catedral, amb els ciris apagats, sense música, sense cap mínima concessió a l’espectacle. Cada confraria és rebuda per la veu en off que explica, com una lletania, el significat religiós de cada pas. S’ha perdut el ritme i la cosa es fa llarga i pesada. Eixuta. Un manaia format a la plaça aprofita per deixar escapar un badall. Una de les confraries va de negre de dalt a baix. Sense ànim d’ofendre sentiments, se m’acut pensar que seria un paradís estètic per la tribu dels gòtics…

Tanca la comitiva el bisbe Francesc Pardo, qui, després de la pujada de la creu processional fins a la porta de la catedral, serà l’encarregat de fer una homilia pertorbada pels lladrucs poc respectuosos d’un gos. I a continuació, el cant del Crec en un Déu i el punt i final amb la vistosa baixada del maniple per l’escalinata, moment en el qual l’espectacle cívic-religiós recupera el ritme perdut.

Acabat l’acte, una gironina que ha participat diverses vegades com a confrare a la processó, m’explica la dificultat que suposa pujar els esglaons amb la visió limitada per la caputxa i la llarga túnica que dificulta veure els peus. També reconeix que, amb l’excepció dels manaies, la cerimònia a les escales de la catedral pot fer-se llarga i pesada pels espectadors. “És una mica eixuta, però això respon al caràcter auster que sempre s’ha volgut donar a aquesta processó”. Parlem de tot això i de moltes coses més fent unes copes a L’Arc, l’únic bar del món que per la seva singular ubicació al peu de les escalinates del temple principal gironí pot vanagloriar-se de tenir ni més ni menys que una catedral a la terrassa.

Foto 1: Els manaies a les escales de la catedral. / Manel Lladó / El Punt

Foto 2: La processó, a punt de sortir. Manel Lladó / El Punt

Tarda de diumenge llarga com un dia sense pa. Se’m desperten instints masoquistes i m’acabo perdent per aigües per mi poc navegades de la xarxa. Entro en un web identitari espanyol, concretament el de la Fundación DENAES para la Defensa de la Nación Española. Els seus objectius queden clars:

“La Fundación DENAES tiene como finalidad la dinamización, sensibilización y movilización de la base social de nuestra institución en particular y de la sociedad española en general, con el ánimo de aunar voluntades, liderar la sociedad civil en defensa de la Nación española y fortalecer nuestras instituciones políticas y jurídicas comunes, así como reivindicar nuestros símbolos y lazos de unión. Además, la Fundación DENAES, para la defensa de la Nación Española, asume como fin principal el articular una ofensiva, en todos los frentes legales, contra quienes han decidido socavar los cimientos de España poniendo a prueba la lealtad de todos los españoles.”

A la secció que recull les activitats de la fundació hi trobo un vídeo d’un acte celebrat el 20 de juliol de 2007. Es tracta d’una taula rodona que porta per títol “Víctimas y nación”. Un dels ponents és un jurista que carrega sense manies contra la Constitució en considerar-la “defectuosa en origen”. Assegura que les ambigüitats del text aprovat el 1978 són “talones en blanco que se están cobrando los nacionalistas secesionistas”.  “Una nación -afegeix- puede morir por ser invadida, por ser derrotada. Lo que no puede es morir en manos del Boletín Oficial del Estado, que es la manera más triste de morir una nación. Es lo que está ocurriendo en España que a través del BOE la estan aniquilando con reformas legislativas de estatutos sin que España se muera por muerte natural. Porqué España no está enferma, la asfixian a traves del BOE. Y no hay nada más humillante y más penoso que una nación secular, milenaria como es España que se la carguen con una arma tan vulgar como es un papel que se llama Boletín Oficial del Estado.”

El ponent, que rep grans aplaudiments del públic,  es diu Adolfo Prego de Oliver, és patró d’honor de la fundació DENAES i magistrat de la sala penal del Tribunal Suprem. Aquest jutge ultraconservador acaba de redactar l’auto mitjançant el qual s’ha desestimat el recurs del jutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón contra la decisió del magistrat instructor Luciano Varela de processar-lo per la investigació dels crims del franquisme.

Per resumir-ho, un jutge com Prego, que no amaga la seva vinculació a una fundació ultradretana i que fins i tot va signar un manifest contra la llei de memòria històrica, intervé sense manies en el procediment obert per les querelles per prevaricació contra Garzón presentades pel pseudosindicat ultra Manos Límpias i per Falange Española, un partit d’una ideologia, la  feixista, que va tenir un paper capital en els crims del franquisme.

Hi haurà qui vendrà la participació de Prego com a estrictament tècnica i col·legiada amb la resta dels membres de la sala,  però tot plegat a més de lleig i de dubtosament ètic, posa en evidència fins a quin nivell perniciós ha arribat la politització de la Justícia.

Foto: Adolfo Prego

Un capvespre, en arribar amb moto a casa, el nét va descobrir com l’àvia Dolors el mirava fixament des de la finestra de la cuina.

“Què voldrà aquesta dona trapassera?”

A l’endemà, va enxarpar l’àvia prenent mides a la moto. Un pam per aquí, dos pams per allà…

“Qualsevol diria que es vol treure el carnet…”

Als següents dies, la Dolors va mostrar un comportament encara més estrany. Sortia ben poc de la seva habitació, el just per fer els àpats a corre-cuita i engolir l’arsenal de pastilles que el bon doctor li havia receptat per treure-se-la de sobre. Era indubtable que alguna cosa portava entre mans, però, coneixent el seu caràcter de mil dimonis,  ningú de la família gosava  traspassar la porta i vulnerar la seva intimitat.

Dues setmanes més tard, el nét es va llevar com cada dia de bon matí, va esmorzar, va agafar els trapaus de la feina i va obrir la porta del garatge per treure la moto.

La impressió va ser majúscula en trobar la màquina, la seva estimada màquina, vestida de llana!!.

Mentre el nét intentava recuperar-se de la sorpresa, l’àvia Dolors exhalava a l’habitació el darrer sospir somniant en una altra moto, la de l’avi Pere, al cel sia, amb la qual havia cavalcat seixanta anys enrere per mil camins de felicitat. “Ja no es fan motos com les d’abans” es deia una i altra vegada la Dolors donant gràcies a Déu per la perla que obturava cada dos per tres les bugies. Benaurada avaria i valenta excusa per perdre’s pels prats!.

“Ja no es fan motos com abans…”

Fotos: Rebudes per correu electrònic. Autor desconegut.

Ha passat el carnaval però la cosa encara va de disfresses. A Amsterdam, la policia ha arrestat a un suec que des de feia tretze anys pilotava avions d’aerolínies belgues, britàniques i italianes amb una credencial falsa de pilot comercial. I a Mallorca han descobert un home que es feia passar per metge d’UCI sense tenir el títol de doctor en medicina.

Mentrestant a Madrid, Esperanza Aguirre ha aparegut semidisfressada de torera fent el paseillo per les portades amigues d’El Mundo, l’ABC i  La Razón i anunciant que les curses de toros seran declarades Bé d’Interès Cultural per la Comunitat de Madrid. La presidenta, més llesta, ràpida i populista que els seus correligionaris, ha saltat espontàniament a l’arena de la plaça de braus muntada a la cambra catalana en motiu del debat entre taurins i antitaurins. Ho ha fet, diuen, sense respectar el calendari previst per l’Associació Taurina Parlamentaria, una mena de lobby polític del Congrés dels Diputats que promou la defensa de la tauromàquia. Si ens hem de creure el que explicava ahir El País, el grup, que compta a les seves files amb personatges com el popular Pío García Escudero i la socialista Carmen Calvo, exministre de Cultura, va convocar una reunió el passat 25 de gener en la qual es va acordar que les comunitats de Castella i Lleó, Madrid, València, La Rioja, Castella-La Manxa, Illes Balears, Navarra. Extremadura, Andalusia i la ciutat autònoma de Melilla declararien la fiesta -greument amenaçada, com creuen, per Catalunya–  Bé d’Interès Cultural.

Aguirre, però, ha tirat pel dret sense avisar a ningú i apropiant-se del mèrit polític d’una iniciativa que, com ho és el lobby del Congrés, havia de ser transversal aplegant populars i socialistes protaurins. L’espontaneïtat de la presidenta madrilenya, que, amb l’altaveu de la premsa conservadora no perd cap ocasió per aparèixer davant l’opinió pública com a abanderada de l’espanyolisme,  segur que no ha agradat gens ni mica als membres dels grup de pressió i de les comunitats conxorxades. Dues d’elles, la valenciana i la de Múrcia, no han esperat ni vint-i-quatre hores per anunciar que també declararan les curses de braus Bé d’Interès Cultural, amb la qual cosa han donat la sensació d’anar a remolc de Madrid com a simples subalterns de la quadrilla torera d’Esperanza Aguirre.

Mentre en el Parlament català el debat sobre els braus es centra bàsicament en la qüestió del maltractament dels animals i si la tortura pot considerar-se art, a fora -gràcies a l’Espe- agafa un marcat to identitari (Catalunya versus Espanya), un escenari que, a pocs mesos de les eleccions catalanes no fa cap favor a Alícia Sánchez-Camacho. Fa uns dies, en una reunió a porta tancada, la dirigent del PPC ja va demanar als barons autonòmics del partit que no fessin cap moviment que pogués ser interpretat com a anticatalà i Rajoy li va donar suport a l’entendre que el PP es juga molt a Catalunya. Esperanza Aguirre, però, va a la seva i ha saltat a la plaça amb aire torero per rebre els aplaudiments de la grada i amb l’empenta suficient per lidiar i estocar, per enèsima vegada, els braus que convinguin encara que sigui bestiar de la ramaderia popular i portin per nom Mariano, Alberto o Alícia.

Foto: Aguirre divendres a la portada d’El Mundo

Acudit: JAP / El Punt

1919, en algun indret dels Estats Units. Un grup de dames puritanes, integrants de la Lliga Antitavernes, es fan fotografiar amb un cartell pretesament amenaçador pels bevedors masculins:

“Els llavis que toquen el licor no tocaran els nostres llavis”

Amb aquest i altres eslògans, grups de pressió com la Lliga Antitavernes, el Partit Prohibicionista i la Unió d’Abstinència de les Dones Cristianes acabaran aconseguint l’aprovació de la divuitena esmena en la constitució nord-americana, la que prohibirà, entre el 1920 i el 1933, la fabricació, el transport i la venda de begudes alcohòliques.

Amb la Llei Seca i el corresponent mercat negre d’alcohol, els gansters com Al Capone s’hi faran les barbes d’or. Paral·lelament, augmentaran els delictes de sang, els suborns a funcionaris i les intoxicacions provocades per beuratges fabricats sense cap control sanitari.

Però tornem a les dames puritanes. Observant-les, criden l’atenció les seves mirades ferotges.

Algú haurà enyorat besar aquells llavis?

Amb aquest pensament, giro plana històrica mentre faig dringar els glaçons del meu escocès.

No he de conduir i avui un debat similar es centraria al voltant de la legalització o no de les drogues. Digueu-me purità o poruc, però confesso que mai he sentit la necessitat de perdre’m pels paradisos artificials que aquestes substancies prometen. I no tinc clara quina seria en un món perfecte la millor resposta per reduir les víctimes directes o indirectes que provoquen: legalitzar o mantenir la prohibició?

Ring, ring, ring…

– Digui’m…

A l’altre costat del fil telefònic es sent una veu llunyana amb accent sud-americà:

– Buenas tardes. ¿El señor XXX?

– Si…

– Mire señor, mi nombre es YYY y le llamo desde la telefonía fija Jazztel.

Resposta  amb accent català indignat:

– Esta semana me han llamado diez veces y ya les he dicho que no me interesa. Les ruego que de una vez por todas sean eficientes y me eliminen de su lista.

– Disculpe la molestia señor. Hasta luego.

– Hasta luego? Grrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr

L’endemà a la mateixa hora.

Ring, ring, ring…

Aquest ratolí -diguem-ne- eròtic és una proposta, per ara només damunt el paper, del dissenyador ucraïnès Andy kurovets. El seu creador l’ha batejat amb el nom spot G (punt G) i vista la denominació i  les formes suggerents del mouse no cal afegir-hi més paraules. Ens limitarem a reproduir un comentari divertit d’un lector o lectora del web Yanko Design:

“Great design. Unfortunately most men won’t be able to find the scroll wheel”

És a dir: “Bon disseny. Malauradament la majoria dels homes no podran trobar la rodeta de desplaçament”

El president valencià Francisco Camps, que cobra un sou anual de 79.546 euros, ha declarat que només té un compte bancari propi amb 905 euros, la meitat d’un altre amb la seva dona que puja a un total de 2.779 euros, un pla de pensions de 8.309 euros, un cotxe vell de quinze anys i la  copropietat amb la seva muller d’un pis a València per un valor cadastral de 110.339 euros.

Si s’ha de fer cas a aquest llistat de bens publicat ahir per les Corts valencianes que, com una mesura higiènica arran del cas Gürtel inclou les declaracions de tots els parlamentaris valencians, Francisco Camps és un dels més pobres del seu govern i mereix que es faci al seu favor una col·lecta pública perquè pugui, com a mínim, renovar els vestits sense que cap jutge hi torni a posar el nas.

Camps també reuneix tots els mèrits per entrar a formar part del Club del Pobres del PP, l’entitat presidida per Esperanza Aguirre, a qui, com recordareu, fa uns quatre anys unes ànimes benefactores ja li van organitzar una col·lecta per internet després que assegurés que amb el sou de presidenta -aleshores uns 8.395 euros mensuals-  no arribava a final de mes per culpa de la despesa en calefacció del seu luxós palau al centre de Madrid.

No hi ha com ser pobre amb classe, una manera de sobreviure a la misèria amb estil que Francisco Camps podrà aprendre de la ma sempre generosa d’Esperanza Aguirre.

A la passarel·la El Ego, la mostra dels joves creadors de la Cibeles Madrid Fashion Week, s’ha pogut veure aquest insòlit disseny de la col·lecció d’Isabel Mastache tardor-hivern 2010-2011: uns pantalons amb penis i testicles com a elements “decoratius”.

Algú se’ls posarà?

Així, a primera vista, semblen idonis per juntes executives de grans empreses o per debats electorals. Per veure qui la fa més llarga.

Clar que si l’alternativa que proposa la creadora gallega és disfressar-nos de La Guerra de les Galàxies amb el modelet de sota, quasi que ens quedem amb els “discrets” pantalons…

Definitivament, anar a la moda és molt dur.