Un punt absurd

Davant l’escridassada d’un grup d’estudiants de la universitat d’Oviedo, a José Maria Aznar, eternament enyorat per la dreta com a president modèlic i exemplar home d’estat, no se li ha acudit res més que aixecar el dit com un rufià de barri, com un pinxo berlusconià qualsevol. El dit veí del que utilitza per assenyalar als rivals polítics quan vol donar lliçons d’honor, moral i valors. El dit de la mateixa ma que mou els fils del PP postmariano, el de l’Esperanza-hijoputa.

De jove, com a admirador de José Antonio i fill i net de falangistes, Aznar alçava la pluma i, en sentit figurat (no hi ha imatges que demostrin el contrari), el braç. Ara només alça el dit. Amb els anys, l’home va millorant.

[youtube]X12XRZD4Fg8[/youtube]

Foto: Reuters

Vídeo: Gran Wyoming i  Beatriz Montañez a El Intermedio de La Sexta

[youtube]XlRRmswhoFM[/youtube]

Zapatero a Rajoy ahir en el cara a cara al Congrés:

“Si tiene coraje, presente la moción de censura”

De la mateixa manera que un polític no insultarà mai a un altre públicament acusant-lo de “mentider” (en tot cas li dirà “ha faltat vostè a la veritat”), a un líder mai se li acudirà etzibar al seu rival amb un sonor “si té collons, presenti la moció de censura”.

Quedaria lleig.

Mentre que en el carrer els aturats, els jubilats i  els empresaris amb el crèdit estrangulat pels banquers necessiten collons per tirar endavant, a la seu parlamentaria, coratge és sinònim de collons. Qüestió d’elegància florentina.

Per cert que el verb “Etzibar” ve probablement de l’arabisme atzeb (membre viril). No hi ha volta de full. Diem el que diem sempre acabem arribant allà mateix.

Els doctors s’han pronunciat. El pacient va morir per culpa de la malària però també patia el mal de Köhler, una necrosi òssia per falta de reg sanguini al peu. Així mateix, tenia oligodactilia en el peu dret (una anomalia congènita caracteritzada per l’absència d’algun dit) i peu deforme a l’esquerra. Un mal dia, tal vegada a conseqüència d’una caiguda, es va fracturar la cama i mentre estava convalescent, la malària se’l va emportar camí dels  déus.

El personatge en qüestió és Tutankhamon, el faraó més famós de la història, i l’estudi de la mòmia -publicat ahir en el Journal of the American Medical Association (JAMA)– l’ha fet el Consell Superior d’Antiguitats d’Egipte, sota la supervisió de l’arqueòleg Zahi Hawas.

Han hagut de passar més de 3.000 anys per saber que el jove faraó, fill d’Akhenaton (com han confirmat ara les proves d’ADN), no va ser assassinat per un rival sinó per un vulgar mosquit portador de la malària.

Trenta segles sense diagnòstic.

Francament, no sé de que es queixen els pacients que són en llista d’espera a la sanitat pública.

[youtube]CzLrGuovpb8[/youtube]

A la ciutat de Lilburn, prop d’Atlanta, un home ha entrat a un establiment de la cadena Walmart, s’ha dirigit a la secció d’esports, ha agafat un bat de beisbol i, a continuació, ha anat ben decidit fins a la secció d’electrònica i ha destruït a patacades un total de 29 televisors, causant danys per valor de 22.000 dòlars.

L’individu ha estat arrestat per la policia però de moment no es coneixen les raons que l’han portat a provocar aquesta massacre televisiva.

A l’espera d’un argument més convincent, jo no descartaria que el protagonista de la destrossa simplement hagi actuat en defensa pròpia desprès d’acabar amb el cervell matxucat per l’allau de notícies periodístiques, anuncis i comentaris de carrer sobre el carall d’estrena de la sisena temporada de Lost.

Avui l’estimat veí ha tingut a bé despertar-me amb la ràdio a tot volum.

Radiofòrmula sense contemplacions. Tones de música travessant les parets i menjant-me el cuc de l’orella.

He estat a punt de trucar a la SGAE i pregar-los de genolls a terra que, a més dels clubs esportius, les perruqueries, les llars d’avis i les escoles,  inspeccionin també, amb la duresa que els caracteritza, els blocs horitzontals de cases adossades.

Perquè, siguem seriosos, ¿no és difusió pública i per a tant vulneració dels drets d’autor el que han patit les meves orelles i cervell?

Ramon Muntaner, salva’m i fes passar al veí per caixa.

Un vianant t’atura pel carrer, et mostra un plànol de la ciutat i et demana quin és el camí més curt per a arribar a una determinada adreça.

Et fixes amb la cara del desconegut o amb el plànol?

En aquest vídeo del programa Mind Control del canal britànic Channel 4, l’il·lusionista anglès Derren Brown demostra que, en aquestes circumstàncies, tothom centra la seva atenció en el mapa i no es dóna compte d’un fet evident:  per “art de màgia” i davant els seus nassos li han canviat al desconegut per una altra persona…

Conclusió de tot plegat: si vols ser un bon il·lusionista (o un bon polític, o, en definitiva, un bon trampós) aprèn a concentrar l’atenció del públic a la ma esquerra mentre la dreta manipula l’as de diamants…

Joan Carretero ha definit com una operació mèdica la crisi viscuda aquests darrers dies a Reagrupament i culminada amb la dimissió de quatre crítics:

Hi havia un abscés ple de pus al cul i algú l’havia de desbridar.

Amb aquesta explicació tan gràfica i de dubtós gust li ha sortit al doctor Carretero el metge que porta a dins, però posat a ser home de ciència també podia haver dit el següent:

Hi havia a la part inferoposterior del tronc sobre la qual descansa el cos quan hom seu, un abscés ple d’exsudat patològic de consistència líquida, d’aspecte tèrbol i opac i de reacció alcalina, produït com a conseqüència d’una inflamació aguda o crònica i algú havia de dividir i separar els teixits  purulents amb un instrument tallant

Llarg, massa llarg i petulant pel comú dels mortals.

Un polític qualsevol, desitjós de connectar amb la ciutadania, s’hauria limitat a parlar d’un gra en el cul que calia extirpar, que és, si fa o no fa, el que ha estat Carretero per la direcció d’ERC, però el doctor polític o el polític doctor, ja ho sabem, marca la diferència i ho fa, quan li convé, amb la llengua afilada i el bisturí a la ma, practicant incisions on fins ahir hi havia companys i ara hi veu només pus.

[youtube]D5yTQIwskAY[/youtube]

Permitanme que les hable en castellano, en la lengua en la que por primera vez se rezó al Dios del Evangelio en estas tierras.

Sensacional. Em trec el barret davant el redactor dels discursos de Zapatero. El president del govern espanyol, en la seva intervenció a Washington durant l’Esmorzar Nacional d’Oració, ens ha servit en safata la millor excusa a tots aquells que, com ell, no dominem prou be l’anglès. Res de fer el ridícul llegint amb pèssim accent fragments socials i utòpics de l’Antic Testament. Cop de cintura dialèctic i surts del pas gràcies a la conquesta d’Amèrica.

M’apunto la jugada per si alguna vegada (espero que mai) m’arriba l’ocasió de fer un discurs, posem per cas, a Califòrnia. I com que per aquelles terres hi va córrer i predicar molt el franciscà mallorquí Fra Juníper Serra tindré fins i tot l’excusa per estalviar-me parlar en castellà:

Permeti’m que els parli en català, la llengua amb la qual es va resar al Déu de l’Evangeli en aquestes terres…

Per cert, que ahir Zapatero (tocat i mig esfondrat pels números vermells de la crisi, pel pànic a la Borsa, per les crítiques sindicals i per la caiguda en picat a les enquestes) no va tenir ocasió d’entrevistar-se privadament amb Obama. El president nord-americà va arribar a l’esmorzar religiós amb una hora de retard i després només es van saludar breument. Tampoc anirà a la cimera de maig a Madrid. Tot plegat no és gens estrany però s’equivoquen els que pensen que Obama no està interessat en les relacions bilaterals entre Espanya i els Estats Units o en el paper d’Europa al món. En realitat, no ho dubteu, l’inquilí de la Casa Blanca no vol ni sentir a parlar de Gaspar Llamazares, que està inaguantable des que un artista forense de l’FBI va manipular una fotografia seva per fer un retrat robot d’Ussama Bin Laden.

El diputat d’Izquierda Unida ha exigit explicacions al govern nord-americà i ha enviat cartes al ministre de Justícia, Francisco Caamaño, al director de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades, Artemio Rallo, al supervisor europeu de Protecció de Dades, Peter Hustinx i a l’Alta Comissionada pels Drets Humans, Navanethem Pillay. L’home ha considerat insuficients les disculpes inicials de l’ambaixada dels Estats Units i les de l’FBI i ara exigeix que sigui Zapatero qui parli directament de l’ofensa amb el president dels Estats Units.

Insisteixo, no ho dubteu.  L’obstacle que ha impedit la reunió de Zapatero amb Obama i que bloqueja l’assistència de president nord-americà a la propera cimera entre Europa i els Estats Units és diu Llamazares.

Està clar com l’aigua: Obama s’escapoleix l’escomesa per més que a Washington no sàpiguen ni qui és ni d’on ha sortit aquest carai de diputat espanyol que viu els seus moments de gloria per culpa d’una foto robot de l’FBI.

[youtube]t2bFECMT-mE[/youtube]

Silenci absolut a la direcció del PP sobre la famosa “conversa particular” captada per un micròfon indiscret entre l’Esperanza Aguirre i el seu vicepresident Ignacio González:

“Yo creo – deia l’Espe- que nosotros hemos tenido la inmensa suerte de
poderle dar un puesto a IU quitándoselo al hijoputa“.

Té raó Dolores de Cospedal,  secretaria general del Partit Popular, en no voler respondre a cap de les pèrfides preguntes dels periodistes sobre el tema. Aguirre i González no parlaven de la moguda a Caja Madrid, ni el hijoputa era Fernando Serrano, ex vocal del PP a la comissió de control de l’entitat d’estalvis i home proper a Alberto Ruiz-Gallardón. Res de tot això.

La realitat és ben diferent i senzilla: Aguirre ha declarat la llei seca i el que comentava a Ignacio González era la seva immensa sort per haver-se tret del damunt l’afició a l’aiguardent asturià Hijoputa, regalant totes les ampolles que li quedaven a Izquierda Unida.

M’ho han assegurat fonts properes a l’Espe: “Aquesta i només aquesta és l’autèntica veritat. I qui ho vulgui entendre diferent és que té molt mala intenció i forma part de l’exercit de nans de  l’hijoputa de l’Alberto”.

¿Poden l’augment de l’esperança de vida i la baixa natalitat  fer esclatar en mil trossos el sistema públic de pensions?

Hi ha experts que miren cap a el futur i adverteixen d’aquest risc i altres que no es mostren tan catastrofistes, però en tot cas la ministra Elena Salgado ha subratllat l’efecte que ja té l’envelliment de la població: “El 1975, els majors de 65 anys cobraven pensió durant una mitjana de cinc anys i ara la cobren durant quinze”.

El govern Zapatero es vol curar en salut i ha llençat una polèmica proposta  que haurà de ser discutida en el marc del Pacte de Toledo: allargar l’edat oficial de jubilació dos anys més fins als 67 anys, com ja han aprovat fer gradualment a Alemanya i Dinamarca.

L’acord serà complicat. De moment, ni els sindicats ni la majoria dels partits volen sentir a parlar del tema i fins i tot hi ha discrepàncies dins el PSOE. De fet, només s’han pronunciat favorablement el Banc d’Espanya, la Comissió Europea i la patronal CEOE. Aquesta darrera entitat, presidida encara per un personatge –Gerardo Díaz Ferran– que ha esfondrat una companyia aèria (Air Comet) deixant penjats als seus, segons ell, desinformats clients, no dubta en demanar que es treballi fins als 70 anys.

Sorprèn aquesta insistència de la patronal tenint en compte que són precisament els empresaris els qui no volen contractar a majors de 50 anys i els que incentiven les prejubilacions.

Qui contractarà a veterans de més de 60 anys en atur? Gerardo Díaz Ferran?

Acudit: JAP / El Punt