Un punt absurd

Un dels objectius en política sanitària de la presidència espanyola de la Unió Europea és arribar a un acord entre els 27 estats membres per reduir, en un termini de quatre anys, un 16 per cent la quantitat de sal en els aliments més consumits que, en el cas de l’estat espanyol, serien els embotits, els formatges i el pa. La finalitat de la mesura és lluitar contra les malalties associades al consum excessiu de sal com la obesitat, la hipertensió i altres problemes cardiovasculars. Segons dades de l’AESAN (Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició), els 80 per cent dels ciutadans de l’estat espanyol consumeixen més sal de la recomanada (el consum mitjà és el doble del que caldria) per la qual cosa el pla per aconseguir que posem menys sal a les nostres vides sembla del tot necessari i així ho han entès experts dels 27 assolint un principi d’acord que s’haurà d’acabar d’enllestir el proper mes de juny a Luxemburg a la reunió de ministres europeus de Sanitat.

Per tot plegat, com escriu en El Punt Abel Mariné, professor emèrit de nutrició i bromatologia de la Facultat de Farmàcia de la  Universitat de Barcelona, és poc conseqüent que en el còctel que va oferir el govern espanyol en motiu de la inauguració de la presidència espanyola de la UE hi hagués pernil, formatges, fumats i bacallà, aliments amb força sal.

Ho pot ser de cara a la imatge europea que pretén projectar el ministeri de Sanitat però, com escriu el mateix Abel Mariné, “no hi ha aliments o ingredients bons o dolents, sinó dosis adients o excessives”.

Lluitar contra el consum abusiu de clorur sòdic renunciant a la degustació exquisida i única del pernil ibèric i a la seva projecció internacional seria un sacrifici que ben pocs dels que l’han provat estarien disposats a fer sense tenir el bisturí del metge apuntant directament al cor. I menys ara quan la presidenta argentina Cristina Kirchner acaba d’assegurar, amb tota l’autoritat que se li suposa i sense ser desmentida pel seu marit l’expresident Néstor, que menjar carn de porc millora la seva activitat sexual. Si ella ho diu hi haurem d’estar d’acord i, mentre la butxaca ho permeti, continuar  degustant aquest bé de Déu que ens ofereix el germà porc i l’artesà perniler. Sigui on sigui, fins i tot, com es pot comprovar en el següent vídeo, viatjant amb moto.

[youtube]TsFKR5Q1VHA[/youtube]

“Al final, la culpa serà del nas”.  La frase, dita amb tota la ironia del món, s’ha pogut escoltar aquests dies a les instal·lacions del Màlaga C.F. El nas, lamentablement trencat, és el del jugador Mtiliga, que trigarà tres setmanes en recuperar-se del cop etzibat per Cristiano Ronaldo diumenge en el Bernabéu.

El Comitè de Competició ha castigat a l’estrella merengue amb dos partits de suspensió per joc perillós, però veient l’actitud de Cristiano, les manifestacions fetes des del Real Madrid (amb el vídeo de Messi en el partit del Sevilla com a pobre excusa de la reacció violenta de CR9) i les portades de Marca i As es pot arribar a la conclusió que , en efecte, la culpa és del pobre nas de Mtiliga.

Hi ho és perquè està afegit a una cara que forma part d’un cos que té un braç acabat amb una ma que va gosar a estirar una samarreta blanca que tapa uns abdominals seguits d’un pit, un coll i un cap que amaga un cervell pinxo, egòlatra i sobreexcitat que, per sort, no és ni podria ser mai blaugrana.

I, sense que serveixi de precedent, aquest fet irrefutable que Cristiano no juga a les ordres de Guardiola segur que és celebrat, unànimement tant pels seguidors culers com pels blancs. Per una vegada, estem d’acord.

[youtube]935BnZBIXOw[/youtube]

Els noms comercials amb vocació internacional no sempre són del tot encertats. Per comprovar-ho només cal donar un cop d’ull a la indústria automobilística. Hi va haver, per exemple, el super exclusiu Lamborghini Reventón, una denominació que no feia referència a la pèssima qualitat dels pneumàtics sinó  que volia ser un homenatge al toro del mateix nom que l’any 1943 va matar al mexicà Félix Guzmán. També ha existit el Volkswagen Jetta, el Ford Nika (que aquí s’ha dit KA), el Mitsubishi Pajero, que en el mercat espanyol es va dir Montero perquè el nom original sonava fatal, el Mazda Laputa, que segons diuen respon a la transcripció al japonès del mot “castell” i que per sort no es va vendre a Europa, una llàstima perquè, segons la seva campanya comercial “Laputa ha millorat la seva seguretat i ha ampliat el seu interior”, el petit Nissan Moco (un dels seus eslògans comercials era “El Moco el pots guardar a qualsevol indret” ) i les revistes del moment (any 2002) asseguraven que hi hauria “un Moco amb tracció integral permanent”…

Amb tot això m’hi ha fet pensar la visita al web de LaPolla, que no té res a veure amb La Polla Records, el desaparegut grup basc de música punk, sinó que es tracta del nom d’una empresa texana dedicada a la fabricació d’escumes de poliuretà i de revestiments acrílics per edificis.

Tornant a la indústria automobilística, m’estranya que a cap geni del màrqueting  no se li hagi acudit encara llançar al mercat, posem per cas, un Seat LaPolla. L’èxit estaria garantit.

Recentment s’ha criticat molt la censura que apliquen els administradors de Facebook eliminant determinats continguts polítics, imatges eròtiques i fins i tot fotografies que mostren a mares alletant els seus fills. Aquesta manera d’actuar, que en molts casos arriba al ridícul,  s’ha estès ara als jocs que funcionen dins la mateixa xarxa social. Una amiga m’ha deixat a Farmville, el famós simulador de granges, un innocent comentari en el qual em diu que em convidarà a prendre un cocktail. Doncs bé, com podeu veure a la captura de pantalla, la primera part de la paraula cocktail apareix censurada amb puntets. Concretament ha desaparegut la part que correspondria a “cock” (gall), que traduint-ho de l’anglès col·loquial tindria el seu equivalent en  mots tan nostrats com polla, cigala, penis o ocellet.

Per comprovar que no es tracta d’un error puntual, la Núria m’ha enviat un nou missatge només amb la paraula “cock” i aquesta apareix totalment substituïda per punts.

Vist el nivell de puritanisme que apliquen els responsables del joc, és d’esperar que l’autor del diccionari censor, que confon un combinat alcohòlic amb un membre viril, hagi resat per la seva feixuga tasca com a mínim mil parenostres i que Déu ens agafi confessats. Amén.

Temps era temps, aquesta podria haver estat la primera obra d’enginyeria de l’home caçador…

[youtube]FMQAb1VZq-U[/youtube]

I com que, segons el tòpic, els homes sempre estem pensant en el mateix, ben aviat es va inventar la roda…

[youtube]AiYYDSivdRk[/youtube]

En un espai urbà de la ciutat de Kaunas, la segona població en nombre d’habitants de Lituània, es pot veure aquesta escultura d’un pagès sembrant un camp.

De nit, però, les llavors esdevenen estels, un efecte màgic aconseguit pel joc d’ombres provocat per la il·luminació i per la creativat meravellosa d’un jove grafiter que es fa dir Morfai i que va pintar un munt d’estrelles a la paret.

L’artista no s’ha aturat aquí hi ha experimentat posant colors als estels…

… i fent sortir de la ma del pagès tota mena d’objectes.

[youtube]3vpO6NGraqE[/youtube]

Haití. Uns segons de tremolor i més de 50.000 morts. A la misèria eterna del país més pobre d’Amèrica s’hi suma ara el dolor i la destrucció més absoluta. Mentre els haitians es pregunten on és Déu (suposant que existeixi) i per què permet aquest patiment, un dels seus pastors a la Terra, el recent nomenat bisbe de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla, que compta amb l’oposició del 77 per cent dels capellans de la seva diòcesi, s’ha posat de peus a la galleda dient, en una entrevista a la SER, que “existeixen mals majors” que els que pateix Haití com “la nostra pobre situació espiritual i la nostra concepció materialista de la vida” pels quals “hauríem de plorar”.

Davant l’enrenou provocat per les seves declaracions, avui monsenyor Munilla ha fet públic un comunicat aclarint que es va tractar d’una “resposta teològica” a una “pregunta teològica” feta pel periodista: com és possible creure en l’existència de Déu davant el patiment de tants innocents?.

Queda el dubte de saber si la “resposta teològica” del bisbe hauria estat la mateixa en el cas que el terratrèmol hagués destruït, Déu no vulgui, Sevilla o Sant Sebastià en lloc de la miserable ciutat de Port-au-Prince…

Tractant-se de víctimes del primer món, hauria considerat com “un mal major” al desastre la crisi de valors dels sevillans i dels donostiarres?

Foto 1: El bisbe Munilla.

Foto 2: Un dels molts edificis derruïts pel terratrèmol. Orlanod Barría / EFE

Google Maps ofereix troballes tan divertides i interessants com aquesta que circula des de fa dies per la xarxa i que m’ha arribat via llista Folre i Manilles:

A Alemanya es pot anar de Repente a Kagar i visitar el llac Kagarsee. Això sí, per molta presa que hi hagi, cal tenir en compte que el recorregut fins a Kagar són 14,2 quilòmetres i que es triga aproximadament uns 20 minuts en arribar-hi. Qui avisa no és traïdor.

L’ànima d’El cor de la ciutat era en Pere Peris, l’amo del bar, un personatge que tan aviat estava emprenyat amb tothom com mostrava el seu gran i ferit cor. En  el fons, era un sentimental amb un caràcter de mil dimonis capaç de fer riure i de fer plorar.

En Peris va marcar una empremta decisiva a la sèrie durant els més de nou anys d’emissió i ara sembla que els guionistes de La Riera, el nou culebrot que es va estrenar ahir substituint El Cor no han pogut prescindir del personatge. Contemplant en Mauri Riera, el cap de cuina del restaurant, hi veiem un nou “Peris”. L’amo i senyor dels fogons de la Fonda (com el defineix TV3 i com ho  era en Peris en el seu bar) té alguns trets característics que fan pensar directament en el personatge central d’El Cor: és capaç d’escridassar als seus treballadors per no saber fer un sofregit con Déu mana i, a continuació, reconciliar-se amistosament amb ells; els seus són els plats de tota la vida front a les “mariconades” de la cuina de les sensacions, la que ha après en Sergi, el fill petit de la família Guitart-Riera en el seu periple de cuiner per Europa. En el capítol d’avui, el jove Sergi ha quedat sota les ordres del veterà Mauri i allà, entre els fogons de la Fonda, hem descobert que hi ha dues maneres de tallar la ceba del sofregit: la de sempre i la creativa. Una escena, enmig de crits, que podien haver protagonitzat perfectament en Peris i el seu fill David que, com en Sergi, també era un cuiner amb aspiracions creatives.

Ha ressuscitat doncs en Pere Peris a La Riera?. Caldrà veure com evoluciona el personatge, que aquí sembla tenir un paper més secundari, però ben segur que en Mauri Riera tindrà un llarg recorregut.

En tot cas, la que sí que ressuscitarà a TV3 és la tertúlia sobre el culebrot, una secció que podrem veure cada divendres en el magazin de sobretaula presentat per Xavi Coral, una fórmula que ja va ser emprada amb èxit en El Club de l’Albert Om i que ara tindrà com a tertulià especial…l’actor Pep Anton Muñoz, en Peris d’El Cor!

Foto: En Mauri Riera (Ciscu Lucchetti). / TV3

[youtube]elAK6yJtpyk[/youtube]

Després de veure aquest vídeo, he enviat per correu urgent una carta a ses majestats Gaspar, Melcior i Baltasar perquè aquesta nit em portin un 2CV Nimik. No tinc cap dubte dels poders màgics dels Reis d’Orient però si no poden complir el meu desig ho entendré perfectament perquè es tracta d’un exemplar únic creat pels mecànics italians de Nimik a partir de la singular idea de muntar una carrosseria d’una furgoneta Citroën 2CV damunt un xassís de Ferrari 355. El resultat final és un prototip amb l’encant del mític cotxe francès i la potència del pura sang italià. Un 2CV que vola i que un bon dia, amb aquestes arrencades, perdrà la carrosseria…