Un punt absurd

[youtube]CjA_dSySz5M[/youtube]

La commemoració dels cent anys de la marca turística “Costa Brava” tindrà entre els seus actes més curiosos la presentació dimarts vinent en un hotel de Platja d’Aro d’una nova versió en clau havanera-reggae del pasdoble “Costa Brava”, que, amb lletra del secretari de Dalí, Enric Sabater, va ser popularitzat fa quaranta anys pel trio paraguaià Digno García y sus Carios.

Els que ja teniu una edat recordareu aquesta cançó d’estiu que glorificava el sol, els pins, els pobles i el paisatge del nostre litoral i que va ser número 1 en vendes a l’estat espanyol els anys 1969 i 1970:

Bajo un sol maravilloso
y un frondoso verde pinar
muy luciente y atractiva
Costa Brava sin igual.

Sol y mar
verde pinar
Costa Brava catalana

Josep Castelló explica en el seu llibre “Costa Brava autèntica” (Pagès Editors) que la idea de crear una cançó que servís per promocionar la Costa Brava la va suggerir Enric Sabater en una reunió celebrada l’any 1968 amb el governador civil i amb el delegat d’Información y Turismo. El propi Sabater es va comprometre a escriure la lletra, mentre que la música va ser encarregada a Digno Garcia, un paraguaià que amb la seva arpa havia despertat l’admiració de Dalí (el pintor empordanès li va regalar una peça en cristall de roca titulada “La guitarra”).

La cançó, inclosa a l’àlbum “Digno García en la Costa Brava”, va tenir un èxit sense precedents i va ser editada a diversos països del món.

A conseqüència de tot plegat, en van començar a sortir versions. La Trinca, en el seu disc “A collir pebrots” (1970),  n’hi va incloure una titulada “Moros a la costa” que satiritzava el fenomen turístic:

A l’estiu s’ha de fer el viu
a la costa catalana,
que a l’hivern no hi ha caliu,
Costa Brava catalana.

En canvi, Los 3 de Canarias es van agafar la cosa més seriosament i en van fer una versió titulada “Sol y mar”, en la lletra de la qual els noms de les poblacions de la Costa Brava són substituïts pels de pobles de Gran Canaria (veieu el segon vídeo):

Sol y mar
verde palmar
Gran Canaria, soberana

La darrera versió, que es presentarà la setmana vinent i que pretén convertir-se en la cançó de l’estiu del 2009, serà interpretada pel duet Garoina XL, format per un empordanès i una escandinava. La cançó, produïda per Jaume Pla (Mazoni), compta també amb una remescla ballable a càrrec de Guillamino i un clip, gravat en una platja de la Costa Brava, que es distribuiran en cd amb el número d’agost de la revista Enderrock.

L’operació rescat de l’antic èxit de Digno García y sus Carios és una iniciativa conjunta d’Enderrock, de la revista BonArt i del segell empordanès BankRobber i compta amb el suport del Patronat de Turisme de la Costa Brava.

Estic frisant per veure si mantenen o no un dels fragments de l’antiga cançó que va triomfar a les darreries del franquisme:

Asi es la Costa Brava
Flor galana rosicler
De la España Catalana
Admirada por doquier

[youtube]NB9Wnn4yc9w[/youtube]

Si estàs fastiguejat de la teva feina, si odies al capitost que et dona ordres, si esclafaries contra la paret al company que et tortura amb acudits horribles, pensa que sempre podries patir l’infortuni d’haver de treballar en coses pitjors…

• Clica aquí per veure quines són les pitjors feines

Sant Narcís, patró dels gironins i senyor de les mosques, s’haurà posat les mans al cap en veure com a la revista científica Nature Methods, publicació mensual dedicada a les tècniques de laboratori i altres qüestions relacionades amb les ciències naturals, confonen la mosca del vinagre amb la mosca domèstica.

En el penúltim número publicat el mes de juny, hi surt un article dedicat a la Drosophila melanogaster, la famosa mosca del vinagre o de la fruita, un insecte que per les seves similituds genètiques amb els mamífers i per la seva curta vida que permet seguir amb poc temps l’evolució de diverses generacions, és emprada des de principis del segle XX com a animal d’experimentació genètica.

El problema és que a la portada d’aquesta publicació, editada pel mateix grup de la prestigiosa revista Nature, hi apareix la imatge d’una mosca comuna o domèstica (Musca domestica) extreta de l’arxiu de fotos lliures SXC, en lloc de la mosca del vinagre protagonista de l’article.

Sorprèn aquest error en un publicació científica perquè, segons ens explica Alfons Dolsa, director del Museu de les Papallones de Catalunya, hi ha notables diferències entre una i altra, sobretot la mida: “La melanogaster mesura aproximadament tres mil·límetres, mentre que la domèstica és, com a mínim, el doble. D’altra banda, la domèstica és més fosca. La melanogaster és de color groguenc clar amb el final de l’abdomen fosc (melanogaster vol dir això). El color dels ulls de la melanogaster és d’un vermell lampant. Els ulls de la domèstica són d’un color més amarronat. En fi que, per poc que ens hi fixem, no pot haver-hi cap confusió.”

Foto 1: Portada de la revista Nature Methods amb la imatge de la mosca domèstica.

Foto 2: La mosca del vinagre. / André Karwath / Wikipedia

L’escriptor japonès Koji Suzuki ha aconseguit vendre en un mes 80.000 exemplars de la seva novel·la curta Drop, una història de terror psicològic que succeeix a l’interior d’un lavabo. L’obra aviat arribarà als 100.000 exemplars i podrà considerar-se un èxit editorial però la singularitat de la notícia és que al darrera de la publicació no hi ha una editorial sinó, Hayashi Paper, una empresa fabricant de paper higiènic.

Efectivament, la novel·la s’ha imprès en paper de vàter. En concret ocupa 88 centímetres de llargada i a cada rotllo la narració es repeteix 34 vegades. El seu cost és de 210 iens (1,6 euros) i es pot comprar tant en llibreries com a les seccions de productes per a la llar dels supermercats. La idea és que els usuaris del lavabo estiguin entretinguts mentre fan les seves necessitats, un concepte que Hayashi Paper ja havia assajat abans publicant còmics manga en el mateix suport.

Segons els seus promotors, la bona acollida del producte és deguda tant al renom de Koji Suzuki, el novel·lista de terror més famós del Japó, com al fet que l’obra passi i sigui llegida a dins d’un lavabo, un espai -diuen ells- humit, fred, tancat i a vegades brut i mal il·luminat que pot inspirar por.

Qui segurament mai no es seurà al vàter per llegir Drop o alguna altre novel·la curta similar és Juan Ochoa, un veí d’Alacant que ha trobat recentment una serp pitó a l’aixecar la tapa del wc. “Em vaig trobar una cosa rara, vaig pensar que era el mànec d’un paraigua i, quan vaig encendre el llum, vaig veure un cap de serp més gran que el meu polze i em vaig espantar”.

El problema -pobre serp- el va resoldre una patrulla de la policia municipal, però Ochoa reconeix que ara sempre va atemorit al bany creient que toparà de cara o de cul amb alguna bestia estranya.

Koji Suzuki s’ha perdut, doncs, un lector i tot plegat m’ha fet pensar en una pel·lícula de terror que vaig veure fa uns anys, el títol de la qual més val haver oblidat, protagonitzada per uns monstres tubulars d’origen extraterrestre que penetraven a l’interior dels éssers humans quan aquests estaven asseguts al vàter follejant tranquil·lament el diari o la revista de torn. Una història que, per sort pels interessos de l’empresa Hayashi Paper, és del tot fictícia…a menys que els monstres alienígens adoptin ara forma de serp, símbol mitològic de passió, destrucció i malícia.

Foto 1: Koji Suzuki amb exemplars de la seva obra

Foto 2: Una serp pitó sortint d’un vàter a Austràlia.

Amb les coses de menjar no s’hi juga. O tal vegada sí. En tenim un exemple en aquestes sorprenents fotos d’algú que a la xarxa es fa dir Eclisse: art alimentari pur. O, si voleu, surrealisme comestible creat amb materials humils com taronges, xíndries, peres, pomes, plàtans, ous o pa.

Estem davant una mena de treballs manuals imaginatius que si algú s’atrevís algun dia a exportar-los a l’àmbit educatiu potser despertarien el gust per la fruita a aquells que ni s’hi apropen precisament per la mandra de pelar-la o, siguem sencers, per l’absència més absoluta d’antigues i oblidades dolçors.

• Veure totes les fotografies

El despertador és un aparell odiós però necessari. Ara bé, les coses no sempre són el que aparenten…

[youtube]jL5xZoA7suY[/youtube]

[youtube]2i3CobX0l6o[/youtube]

La mítica enemistat entre gats i gossos portada a l’extrem…

Consultant l’arxiu de L’Absurd Diari, que en onze anys d’existència acumula ja més de 16.000 notícies, n’he trobat set relacionades amb Michael Jackson. En una d’elles s’explica la sorpresa dels austríacs en comprovar que “el rei del pop” compareixia davant els jutges californians lluint en el pit una condecoració honorífica de l’ajuntament de Viena que, per descomptat, mai li havia estat concedida. En una altra de les notícies apareix una fotografia del desaparegut cantant sortint d’uns grans magatzems de l’emirat de Bahrein disfressat de dona musulmana amb túnica negra i un vel tapant-li la cara, una vestimenta tradicional amb la qual també va ser vist dins un lavabo de dones d’un centre comercial de Dubai.

Excentricitats al marge, la història que m’ha cridat més l’atenció és de l’agència Reuters i porta data del 10 de juny del 2005:

• Hackers utilitzen un rumor sobre un intent de suïcidi de Michael Jackson per estendre un virus

Segons aquesta notícia, algú amb molta mala intenció va enviar massivament un correu electrònic informant que el cantant, en aquell moment sotmès a judici per presumptes abusos a menors, s’havia intentat suïcidar en el seu ranxo Neverland. L’e-mail incloïa un enllaç que portava cap a una plana web amb codi maliciós.

Vist el misteri que envolta la mort de Jackson, amb insistents rumors sobre un ús abusiu conscient o inconscient de medicaments per part del cantant o del seu metge (un possible remake del final fatal del seu exsogre pòstum Elvis Presley), la història de fa quatre anys sembla premonitòria del que pot haver succeït.

La solució, dintre de tres o quatre setmanes quan es sàpiguen els resultats toxicològics de l’autòpsia.

Foto: Jackson, disfressat de dona, a punt de pujar a una limusina.

Acudit: JAP / El Punt

Posem que un bon dia us desperteu amb l’autoestima tan alta per creure que viviu en el Jardí de l’Edèn. Afegim-hi que, seguint els passos d’Adam i Eva caieu en la temptació -ara tecnològica- de mossegar la poma d’Apple. Si us passa això i compreu un MacBook – ja sabeu el que diu la publicitat: més potencia, més capacitat, més tot- no us oblideu d’obtenir prèviament el títol de pilot aeronàutic.

I, sobretot, quan us hi poseu a navegar pels espais inabastables de la xarxa, tingueu sempre la finestra de l’habitació ben oberta…

[youtube]GMAV1zriNtg[/youtube]

La velocitat màxima (teòrica) d’ADSL que pot arribar a casa meva, a la ciutat de Girona, és de 3 Mbps i, segons Telefónica, fins dintre d’uns mesos no em podran ampliar fins a 6. Vistes aquestes limitacions, m’ha fet gràcia llegir un article d’Héctor García en el Ciberpaís en el qual explica la seva experiència d’internauta resident a Japó. Allà, la velocitat mitjana de les connexions a Internet supera les 80 Mbps i des de fa cinc anys és habitual contractar connexions a 100 Mbps per una tarifa plana mensual inferior als 20 euros.

A Japó, l’ADSL és una tecnologia que ja ha quedat obsoleta gràcies a l’èxit de la FTTH (fiber to the home), la fibra que arriba fins a les cases. Això, apunta García, ha estat possible degut a dos factors. En primer lloc l’alta densitat de població. Una empresa que desplegui la seva xarxa a Tòquio i a la resta de la seva àrea metropolitana podrà donar servei a un públic potencial de 40 milions de persones. En segon lloc, la xarxa de fibra no s’ha de soterrar com succeeix a les ciutats europees sinó que, com la resta de cables d’electricitat o de telèfon, s’instal·la amb pals al llarg dels carrers. Estètic no hi queda però, segons les autoritats, és més segur, efectiu i fàcil de reparar en cas de terratrèmol, una incidència gens estranya en un país com el Japó que té una alta activitat sísmica. Tot plegat redueix els costos d’instal·lació de la FTTH i fa molt ràpida l’expansió de la xarxa.

Clar que si per poder gaudir de les prestacions de la fibra òptica a 100 megues o fins i tot a 1Gbps (com succeeix a Tòquio) he de substituir la tranquil·litat i qualitat de vida del meu barri per l’enrenou i l’estrès d’una metròpoli superpoblada, estil Blade Runner, amenaçada, a més, pels terratrèmols, em quedo amb les meves estimades 3 megues…

• Vídeo: un exemple de superpoblació lúdica en una piscina d’onades a Tòquio:

[youtube]inA-36YRV0Y[/youtube]