Un punt absurd

Han vingut a canviar la caldera de gas i l’instal·lador em pregunta educadament si pot fumar. Li dic que si pensant que vol fer un descans, però poc després me’l trobo manipulant amb una ma la caldera vella mentre amb l’altra sosté la cigarreta encesa.

Se’m posen els pèls de punta i me’n vaig a l’altre costat de la casa creuant els dits i pregant que el tècnic conservi un mínim de sentit de conservació, aquell do natural que preserva a l’espècie davant la magnitud del desastre.

Aquesta senyora panxa adossada a un membre de la Benemèrita va presidir ahir la sortida del president Francisco Camps del Tribunal Superior de València i avui ha triomfat a la foto de portada d’El País. Es tracta d’un promontori abdominal tan considerable que és d’esperar que el guàrdia civil no hagi de protagonitzar mai cap persecució d’un pres fugint del jutge cames ajudeu-me.

Si en lloc de servir a l’estat espanyol aquest guàrdia civil estigués a Mèxic, els seus superiors el podrien obligar a seguir rigoroses dietes d’aprimament i a Bolívia hi hauria qui intentaria prohibir-li que vestís l’uniforme. Aquí, en canvi, aquesta panxa prominent i uniformada, carn de despatx que no coneix gimnàs, serveix de contrast amb l’esvelta cintura de Camps, un polític que, després d’anys d’anar fet un figurí de presumpte trama corrupta, pot acabar lluint entre reixes l’uniforme pagat, ara sí, per tots els contribuents. De moment, la Justícia ja li està prenent les mides.

Dissabte al vespre, mentre el Madrid, captiu i desarmat, acabava d’entregar la lliga al Barça i Soraya quedava arraconada en el penúltim lloc d’Eurovisió, vaig participar amb una amiga a la II Gimcana Nit dels Museus, organitzada per l’ajuntament de Girona i per la Fundació La Caixa. El punt de sortida era el teatre municipal i el repte consistia en assolir un munt d’objectius quan abans millor i seguint diverses pistes per una desena d’espais museístics i d’art de la ciutat.

En alguns casos, els interrogants eren relativament senzills de resoldre (“Quina peça de totes les que estan exposades no pertany a aquest museu?”, per exemple), però altres podien acabar essent un obstacle insalvable.

Nosaltres vàrem quedar bloquejats en el carrer de Santa Clara 9, davant l’edifici que l’any 1922 va reformar l’arquitecte i poeta Rafael Masó per acollir la seu central de La Caixa a la ciutat. Com a bon noucentista i enganxat com estava als poemes clàssics, a Masó no se li va acudir res més que fer esgrafiar en els frisos decoratius sota la cornisa de les dues façanes, la del carrer Santa Clara i la del carrer Nou, uns versos en llatí de la Sàtira I d’Horaci.

Però han passat tants anys des de que van ser esgrafiats i queden tan amunt que fins i tot són difícils de llegir de dia. Així les coses, el repte de la gimcana nocturna consistia en intentar completar i traduir un dels versos amb l´únic ajut d’uns prismàtics i d’uns focus que il·luminaven l’edifici.

No cal dir que a mitjanit vàrem ser dels últims en creuar el punt d’arribada a La Copa, amb la vista cansada i sense haver resolt el problema horacià. Allà ens van dir que els guanyadors, un equip format per diverses persones, havien superat tots els reptes en menys d’una hora.

Semblava impossible, però avui en fullejar el darrer número de la Revista de Girona, he trobat una possible resposta. En un article titulat “La formiga previsora de la façana de la Caixa”, la catedràtica de llatí Dolors Condom recull amb pèls i senyals i tradueix els versos triats per l’arquitecte Masó.

Qui ho havia de dir que la publicació dirigida per Narcís-Jordi Aragó, descendent, per cert, de Rafael Masó, pot haver ajudat a guanyar una gimcana!

L’any vinent, abans de tornar-hi a participar, serà qüestió de donar un cop d’ull a la Revista de Girona.

• El versos d’Horaci esgrafiats a l’edifici de La Caixa:

ILLE GRAVEM DVRO TERRAM QVI VERTIT ARATRO, / PERFIDVS HIC CAVPO, MILES NAVTAEQVE PER OMNE / AVDACES MARE QVI CVRRVNT HAC MENTE LABOREM / SESE FERRE, SENES VT IN OTIA TVTA RECEDANT, / AIVNT CVM SIBI SINT CONGESTA CIBARIA, SICVT / PARVOLA NAM EXEMPLO EST- MAGNA FORMICA LABORIS / ORE TRAHIT QVODCVMQVE POTEST ATQVE ADDIT ACERVO / QVEM STRVIT, HAVD IGNARA NON INCAVTA FVTURI

• La traducció de Dolors Condom:

“El qui amb dura arada remou la terra feixuga, l’hostaler deslleial, els soldats i els mariners que, agosarats, travessen tot el mar, diuen que ells suporten la lassitud de llur treball, per tal que en llur vellesa es puguin retirar a un repòs segur, després d’haver aplegat el necessari per viure, talment com la petita formiga -ella els serveix d’exemple- arrossega en la seva boca tot el que pot i ho afegeix al munt que va construint, coneixedora i previsora del futur”

Foto 1: L’edifici de la Caixa, fotografiat des del Pont de Pedra. / Revista de Girona

Foto 2: L’arquitecte Masó. / AHCOAC. Fons Rafael Masó

Ara que tothom es queixa que els bancs i caixes mantenen tancada l’aixeta dels crèdits i que no circula el diner, val la pena llegir aquest petit conte d’autor desconegut que està començant a circular per la xarxa:

En una petita ciutat de la costa colombiana …, en plena temporada turística. Cau una pluja torrencial des de fa dies. La ciutat sembla deserta. Tots tenen deutes i viuen a base de crèdits.

Per fortuna, arriba un rus folrat de bitllets i entra en un petit hotel amb encant. Demana una habitació. Posa un bitllet de 100 dòlars sobre la taula del recepcionista i va a veure les habitacions.

El propietari de l’hotel agafa el bitllet i surt corrent a pagar els seus deutes amb el carnisser.

Aquest agafa el bitllet i va a pagar el seu deute amb el criador de porcs.

Al seu torn aquest es dóna pressa a pagar el que li deu al proveïdor del pinso per animals.

El del pinso agafa el bitllet al vol i corre a liquidar el seu deute amb la prostituta a la qual fa temps que no paga. En temps de crisi, fins i tot ella ofereix serveis a crèdit.

La prostituta agafa el bitllet i surt cap al petit hotel amb encant on havia portat als seus clients les últimes vegades i que encara no havia pagat.

En aquest moment baixa el rus, que acaba de fer una ullada a les habitacions, diu que no li convenç cap, agafa el bitllet i marxa de la ciutat.

Ningú ha guanyat un puto dòlar, però ara tota la ciutat viu sense deutes i mira al futur amb confiança !!

Només calia ENSENYAR LA PASTA

Via: Jordi / Llista Folre i Manilles

El F.C.Barcelona ja té una copa més, la del Rei, (Athletic 1- Barça 4) i TVE un director d’esports menys. A Julián Reyes l’han destituït perquè la cadena pública no va emetre en directe, dimecres al vespre des de Mestalla, l’himne espanyol amb la corresponent xiulada ensordidora dels seguidors bascos i catalans davant Joan Carles i Sofia.

Reyes, fent honor al seu cognom, passarà a la història per haver sigut més monàrquic que el rei en una transmissió pèssima durant la qual el moment polític de l’esdeveniment esportiu es va intentar amagar amb una oportuna connexió amb Bilbao.

La censura, pròpia del franquisme, era tant evident que la direcció de TVE ha hagut de demanar disculpes i procedir a la destitució fulminant del responsable d’esports de la cadena, que apareix aquí – mut i a la gàbia- com l’únic dolent de la pel·lícula. Ell, en lloc de dirigir l’emissió, era a Mestalla saludant al reis, mentre en el control de Torrespaña hi havia dues persones de la seva confiança decidint, amb consignes o sense, les imatges que havien de rebre els televidents.

S’havia de tallar algun cap i l’han tallat, però a l’immens plató de l’estadi de Mestalla es van produir més trampes: la megafonia va ser posada amb l’himne espanyol a un volum de decibels prou alt per estripar els timpans i per tapar la xiulada i la zona de tribuna i lateral reservada als compromisos institucionals i comercials de la Federació Espanyola de Futbol, apareixia ocupada en bona part per seguidors de l’Athletic. El president federatiu, Ángel María Villar, nascut a Bilbao el 1950 i exjugador del primer equip de l’Athletic entre 1971 i 1981, sembla ser que a l’hora de distribuir els milers d’entrades no va donar abast amb els seus “compromisos” roig i blancs…

I ningú parla ni de més cessaments ni de dimissions perquè una cosa és la televisió, un mitjà lligat sempre als escenaris de cartró pedra i l’altra la Reial Federació Espanyola de Futbol, on els vots i els favors es cuinen de portes endins. Avui per a tu i demà per a mi.

En tot cas, amb aquest episodi de censura, TVE ha perdut una mica més del poc prestigi que li queda. Les disculpes públiques acompanyades a la mitja part del partit amb l’emissió trucada i en diferit de l’himne (amb el so d’ambient abaixat i la càmera enfocant un presumpte seguidor de l’Athletic amb la ma al cor que, pensant malament, podria ser un figurant a sou) no ajuda gens a una televisió pública que, amb la retallada de les prejubilacions i amb la manca d’independència, porta temps navegant sense brúixola, com un Titanic a punt d’esfondrar-se.

[youtube]LsGBx8vro5k[/youtube]

L’amic Wititza, un col·lega de la llista EnCatalà ha enviat aquesta col·lecció d’imatges assegurant que després del que s’està escoltant en el Congrés de Diputats durant el debat de política general és millor contemplar coses “més normals” com les que mostra el vídeo.

Jo no ho tinc tan clar. Ves que no siguin precisament els missatges enganyosos de determinats polítics els que estan produint aquesta mutació faunística!!

[youtube]fzuQQ1jlbfk[/youtube]

L’alternança en el poder és sana i els pactes postelectorals són legítims (si hem d’entendre per legítim el que preveu la llei), però ara que Patxi López ja ha estat escollit lehendakari gràcies als vots del PP i d’UPD, val la pena recuperar aquest vídeo d’un acte de campanya en el qual el líder socialista basc assegurava que mai de la vida pactaria amb els populars.

Amb mentides com aquesta, algú es pot estranyar que cada vegada augmenti més la desafecció dels ciutadans vers el sistema de partits i la democràcia?

L’edició de Crackcòvia de dilluns, dedicada al clàssic Madrid-Barça, ha obtingut un rècord històric: ni més ni menys que una mitjana d’1.200.000 espectadors, un 34,7 per cent de l’audiència. A excepció d’alguns partits de futbol, ha estat el programa més vist de TV3 des del març del 2005, quan es va emetre el capítol d’El Cor de la ciutat en el qual es descobria que en Tomàs era el violador de Sant Andreu (1.203.000 espectadors).

Veurem que passarà dintre d’unes hores a la tornada de la Champions que enfronta el Chelsea amb el Barça, però de moment els bons resultats dels nois d’en Pep Guardiola s’han convertit en el principal aliat de l’equip de Crackcòvia. El culers estan satisfets i aquest és terreny abonat per acceptar programes d’humor que s’enfoten d’un mateix i de la samarreta blaugrana que vesteix el cor de bona part de l’audiència.

Aquí us deixo una selecció de vinyetes publicades aquests darrers dies a la premsa catalana i espanyola sobre el triomf espectacular del Barça al Bernabeu:

• El Madrid-Barça amb humor

Nit de pitets i de baveig blaugrana. Les conjuncions astrals concentrades en la gespa del Bernabeu han estat favorables i amb aquest 2-6 els culers han descobert que orgasmejar sis vegades seguides no és cap mite de pel·li porno sinó una reacció de plaer natural provocada per l’obra d’art futbolera que ens ha regalat aquest Barça d’en Pep Guardiola.

Siguem sincers. Tothom sap (o hauria de saber) que la principal zona genital la tenim al cervell i és allà, a l’anfiteatre neuronal, en el motor de les emocions, on els gols d’Henry, Puyol, Messi i Piqué han esmicolat la xarxa i l’ànima merengue. Sis vegades seguides, la pilota ens han entrat pels ulls, ha creuat cent mil milions de neurones i ha penetrat a la porteria defensada per Casillas, transmeten una onada de plaer a tot el cos i ordenant a les cordes bocals que expressessin una paraula de tres lletres allargada amb unes quantes més: gooooooool!

Tard o d’hora -sempre passa així- vindran temps de destrempada general (una amiga assegura que, aprofitant l’eufòria blaugrana, un il·lustre culer resident a La Moncloa dividirà per sis les expectatives ja prou minses del finançament català) però, de moment i com diuen en castellà, “que nos quiten lo bailado” aquest dissabte.

Parlant de temps i d’hores, en el tall publicitari posterior al partit, quan els seguidors blancs s’arrossegaven captius i desarmats, Digital + ha ofert l’anunci del rellotge del Real Madrid, “el reloj de los campeones”. Mai a la història de la televisió, un espot s’ha emès en un moment més equivocat per captar possibles clients entre una fauna esmaperduda i favagirada. Mireu-lo bé: és el rellotge al qual Florentino haurà de donar corda i posar a l’hora s’hi pretén, com reclama la premsa madrilenya, recuperar el temps perdut aplicant a cop de talonari un pla renove per aconseguir que el seu club intenti enamorar com aquest Barça.

Foto: Els jugadors del Barça celebrant dissabte el triomf històric en el Bernabeu. / EFE

Primer va aconsellar als afectats pel terratrèmol dels Abruços que es prenguessin la seva tràgica situació com “un cap de setmana de càmping” i ara els ha recomanat que, per sortir del pas, es comprin els mobles a Ikea:

“Queden encara llocs als hotels i en 1.500 apartaments. Aneu duent amb vosaltres els mobles. N’hi ha prou amb anar a Ikea i amb pocs diners es pot moblar una casa”, ha afirmat el primer ministre italià Silvio Berlusconi durant una visita a la zona destruïda pel sisme.

És a dir que després de voler convertir a les víctimes sense sostre en campistes (si us plau per força), ara Il Cavalieri desitja que s’autoinfringeixin sessions de bricolatge muntant mecanos de fusta sueca.

Clar que tractant-se d’en Berlusconi no se’n pot fer gaire cas. El discurs sobre els mobles d’Ikea l’ha perpetrat durant un dels actes commemoratius de l’alliberament d’Itàlia del feixisme el 1945, quan, paradoxalment, ell mateix acaba de pactar amb els postfeixistes de Gianfranco Fini per continuar governant els destins del país des de la nova formació Poble de la Llibertat (PDL).

Quin panorama!

La paraula llibertat segrestada pel populisme de dretes, els afectats pel terratrèmol convertits en clients d’ Ikea i l’esquerra sense un trist tornavís i un grapat de cargols per ajuntar els seus trossets mentre Berlusconi i els hereus reciclats de Mussolini segueixen en el poder in secula seculorum. Amén.

Foto: Un moment de la darrera visita de Berlusconi a la zona afectada pel terratrèmol. / AFP