Un punt absurd

Un moment del concert a Torroella. / Toni León

Tomàs Milans i Godayol (1672-1742), fill d’una important família de Canet de Mar, va ser director de la capella del Palau de la Comtessa de Barcelona i a partir del 1714 i fins el 1735 va ocupar el càrrec de mestre de capella de la catedral de Girona. Tant la biografia d’aquest personatge com les seves obres com a compositor del barroc català han estat estudiades i recuperades pels musicòlegs Jordi Rifé i Josep M. Gregori gràcies a un treball de recerca portat a terme mitjançant una beca de la Fundació Ernest Lluch.

El gruix de l’obra conservada de Milans es reparteix entre l’arxiu de música de la catedral de Girona, el de la parròquia de Sant Pere i Sant Pau de Canet de Mar i la Biblioteca Nacional de Catalunya. Precisament d’aquest darrer fons procedeixen les peces que han estat enregistrades pel Cor La Xantria, sota la direcció de Pere Lluís Biosca, en un cd que acaba d’aparèixer.

Així mateix, divendres, en el marc del Festival de Músiques de Torroella, La Xantria va interpretar sis d’aquests salms i motets per a les funcions solemnes de la catedral de Girona i també va oferir diverses obres de tres figures capdavanteres de la música religiosa del Barroc català: Joan Pau Pujol, Joan Cererols i Francesc Valls. Va ser un un magnífic concert.

[youtube]OxIg61Mvoyg[/youtube]

Un moment del concert de Sant Feliu. En primer terme Andrea Motis, Eva Fernandez i Ricard Gili. / Festival de la Porta Ferrada.

“Si toques una melodia de jazz i les persones no mouen els peus, no la toquis més” va dir el gran Count Basie. I el compositor John Philip Sousa ho va arrodonir assegurant que el jazz durarà mentre la gent l’escolti a través dels peus i no del cervell. És així com s’ha d’escoltar el jazz i és també d’aquesta manera com ho va fer dissabte a la nit el públic que va omplir l’espai del port del Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols. En escena, la joveníssima estrella catalana del jazz, Andrea Motis, el multi instrumentista, professor de música i descobridor de talents Joan Chamorro acompanyat pel seu grup i la incombustible, la incomparable reina del swing, La Locomotora Negra.

La suma de la joventut gairebé insultant d’una nova generació jazzística que puja amb força  -la cantant, trompetista i saxofonista Andrea Motis té només 17 anys- , el mestratge de Chamorro al front de la Sant Andreu Jazz Band i les quatre dècades de circulació d’una locomotora imparable amb Ricard Gili al front de l’orquestra, van configurar una nit molt especial que ni tan sols va poder aigualir el soroll procedent de la rua de festa major. ¿No hi ha ningú a Sant Feliu capaç de gestionar correctament el programa d’actes?. Malauradament és  una pregunta retòrica perquè aquesta mena de contraprogramació sonora castiga cada estiu al festival de la Porta Ferrada.

Al marge d’aquest detall negatiu, van poder gaudir de veterania, de talent nou (molta atenció amb la jove cantant i saxofonista Eva Fernández, una gran veu i una nova jazzwoman de l’escola Chamorro de la qual sentiren molt a parlar) i del swing de sempre amb els ritmes i melodies que van deixar per la posteritat figures llegendàries com Louis Armstrong, Duke Ellington o Count Basie. Una gran nit de jazz.

• Aquí podeu veure el vídeo del concert que va dur a terme, al Teatre Coliseum,  Andrea Motis juntament amb la banda de Joan Chamorro, el seu professor i director de la Sant Andreu Jazz Band (5 de novembre de 2011, Festival de Jazz de Barcelona)
• I en el següent vídeo, Eva Fernandez interpreta el clàssic “Comes love” amb el grup de Chamorro i Andrea Motis (11 d’abril del 2012: 13 Festival de Mil·leni)

[youtube]Rg2ojlnxYno[/youtube]

Anne Sofie von Otter (Estocolm, 1955) ha protagonitzat aquest divendres el segon concert del Festival de Músiques de Torroella de Montgrí. La cantant sueca és considerada pels especialistes com una de les millors mezzosopranos de la seva generació i porta a terme actualment una intensa activitat artística. Com a prova d’això, aquesta temporada ha actuat amb les orquestres Los Angeles Philarmonic, New York Philarmonic, Berliner Philarmoniker, Münchner Philarmoniker, Sydney Symphony i la London Symphony Orquestra i ha interpretat el paper de Geneviève (Pelléas et Mélisande) a l’Òpera de París.

A Torroella hi ha vingut acompanyada pel seu pianista habitual, Bengt Forsberg i pel violoncel·lista Svante Henryson, un músic ben curiós ja que a més de ser un bon interpret de violoncel, toca també el contrabaix i ha fet incursions en la música moderna amb el baix elèctric al costat de gent com Stevie Wonder o Steve Gadd, aquest darrer un bateria de renom que ha treballat  amb Paul McCartney, Paul Simon, Al Jarreau, Joe Cocker, Chick Corea, Eric Clapton, i James Taylor.  Henryson és també compositor de música de cambra, simfònica, coral i jazz i algunes de les seves obres han estat interpretades per Elvis Costello i per la pròpia  Anne Sofie von Otter.

De fet, a la mezzosoprano i al violoncel·lista els uneix la seva visió amplia de la música. Von Otter ha gravat un àlbum amb Elvis Costello i fins i tot ha fet un disc d’homenatge al grup Abba.

Aquesta versatilitat la vàrem poder comprovar en el programa d’un concert que va ser un viatge des del romanticisme escandinau de finals del segle XIX fins a peces musicals populars dels nostres dies. A la primera part, la mezzosoprano sueca ens va oferir amb brillantor obres de Lindblad, Grieg, Liszt i Richard Wagner. Ho va fer acompanyada només pel pianista Bengt Forsberg, qui per cert, en un moment de descans de Von Otter, va interpretar la magnífica Isoldes Liebestad, la versió per piano que Litzt va fer de l’obra de Wagner. Grans i merescuts aplaudiments.

La segona part, amb la incorporació del violoncel·lista  Svante Henryson, va començar amb un primer bloc: els Chants d’Auvergne del compositor francès Joseph Canteloube, basats en cançons tradicionals occitanes. A destacar una d’elles, la deliciosa “La Delaïssada” (L’Abandonada).

A continuació i en un segon bloc, Anne Sofie von Otter i els seus dos músics es van passejar per la corda fluixa oferint peces populars del segle XX, des d’una  interpretació del “Summertime” de George Gershwin fins a la “Cucurrucucú paloma” del mexicà Tomás Méndez, passant per la banda musical de films com ara “Bagdad café” i “Cold Mountain”. Mentre en la resta del concert, la veu de Von Otter dominava i molt bé l’escena, aquí hi havia moments en els quals perdia volum com si hagués estat segrestada per la manca de confiança de qui  camina per terrenys poc coneguts. Per acabar de trencar el concert, fins i tot la filla de Henryson va cantar una cançó del seu pare, fent-ho amb més bona intenció i timidesa pre-adolescent que altra cosa.

Sort en vàrem tenir que a punt pel naufragi i ja fora de programa, la mezzosoprano ens delectés amb l’havanera de la Carmen de Bizet.

Una vegada més s’obre l’interrogant: quina necessitat hi ha que els intèrprets d’òpera de reconegut i merescut prestigi es perdin per camins aliens al seu art?. Des del meu modest punt de vista, ben poca  per no dir cap ni una.

[youtube]4gC265Ya0RE[/youtube]

Foto: Un moment del concert a Torroella. / Toni León

Vídeo: Anne Sofie von Otter interpretant un dels Chants d’Auvergne a un concert amb la Verbier Festival Chamber Orchestra.

En record de la Isabel (Noemí Costa), vilment enviada a l’altre barri aquest diumenge pels guionistes de La Riera, en el darrer capítol de la temporada, emprant com a arma diabòlica l’embòlia amniòtica (penetració del líquid amniòtic en els vasos sanguinis de l’úter), un rar i greu problema que es pot produir durant el part amb una freqüència estimada d’1 en 30.000 gestacions.

A partir d’avui, hi haurà més alarma social sobre els efectes de les retallades en la sanitat catalana i les llevadores i els metges hauran de respondre a mil preguntes nervioses de les prenyades sobre què carai és l’embòlia amniòtica.

Isabel, bella i tendra mare de lloguer amb passat prostibulari, restaràs per sempre més en la memòria de l’audiència de TV3.

“Darrera oportunitat” titulàvem en el diari. I l’he aprofitada. Segurament sóc de les últimes persones que ahir a la tarda, just el darrer dia, va visitar a la Casa de Cultura de Girona l’exposició dedicada al fotoperiodista nord-americà Steve McCurry, el de  “La nena afgana“.

La gran qualitat de les imatges ha atret a més de 25.000 visitants i ha tingut, segons un estudi del Patronat de Turisme Costa Brava Girona, 1.500.000 impactes a internet.

Vaig sortir de l’exposició amb els colors del món gravats a la vista, aquest món sovint violent que el fotoreporter de l’agència Magnum i de National Geographic ha recorregut de nord a sud i de l’est a l’oest. Aquests colors vius i aquestes mirades que McCurry sap captar millor que ningú.

Retrat de Bárbara Strossi pintat pel seu padrastre Bernardo Strozzi.

“Che si può fare, che si può dire“, es pregunten els italians. Què s’hi pot fer, què es pot dir, es pregunta tothom.

En un món, el de la composició de música antiga, en mans exclusives dels homes, Bárbara Strozzi (1619-1677) ocupa un lloc singular. Som a la Venècia del segle XVII i allà trobem a aquesta dona, deixeble de Francesco Cavalli, component madrigals, àries, música sacra i cantates per a una sola veu. Escoltem una de les seves precioses peces, “Che si può fare” (lletra), interpretada per Mariana Flores, una soprano argentina resident a Suïssa i formada a la prestigiosa Schola Cantorum Basiliensis, el mateix centre on va estudiar la nostra Montserrat Figueras.

[youtube]aDBPfhG-gVk[/youtube]

Les he esperat, les he buscat i ho he fet, amagat entre les ombres i entre els llampecs i els espetecs  dels petards, amb aquell polsim de fe que ens queda als descreguts. He arraconat la racionalitat, m’he esforçat en creure-hi, però no s’han dignat a aparèixer.

Ha passat la revetlla de San Joan i ni les cucales, ni l’Ànima de Cantiret, ni la Feram, ni la Mala Bèstia, ni la Marmajor que es menja nens dolents de set en set, ni els menudíssims nyitos que entren pels forats de les orelles, penetren al cervell, devoren la memòria i ens deixen encantats, ni els gambutzins, ni les llufes que campen pel bosc, ni els joanets que guarden tresors, ni la Dama Fortuna que cavalca damunt una roda i et garanteix sort per tota la vida, ni les bellíssimes dones d’aigua d’ulls verd maragda i llargues cabelleres daurades, ni l’Amoreta que dispara fletxes d’enamorament, ni els mil fullets ni cap altre de les criatures fantàstiques d’aquesta Nit de bruixes ha fet acte de presència.

Ha passat la Nit de Sant Joan, la nit que, si fem cas a la cançó, és d’alegria i d’estrellat de flors. La nit que diu adéu a la primavera i saluda a l’estiu arribant de mans d’un follet que li fa de guia…

He esperat amb impaciència l’arribada d’aquest món de fantasia però l’únic que ha aparegut és la crua realitat disfressada de prima de risc, de rescats multimilionaris, de retallades de sou, de pèrdua de llocs de treball, de polítics inoperants, tramposos i mentiders, d’especuladors que suquen pa en els números vermells, d’alts servidors públics de baixa moral i caps de setmana de deu estrelles amb cotxe oficial a la porta, de banquers i financers fracassats que abandonen el Titanic amb indemnitzacions de luxe i de mil monstres més que senyoregen el món real. Són besties de l’horror que foragiten a les criatures de fantasia. I les tenim aquí cada dia i cada nit. Devorant-nos de manera ferotge com nyitos malignes que furguen i furguen dins la carn sense concedir com a premi la dolçor de l’encanteri.

Sopar de matinada post electoral. A l’hora dels postres escullo l’opció temerària,un iogurt grec, i  amb la primera cullerada surt disparada la prima de risc. Res d’estrany. Des de fa temps, el risc i la seva prima sempre estan disparats. La blancor cremosa del iogurt els cobreix però això no impedeix que em llencin una mirada de psicòpata assassí. Un i l’altra són carn de psiquiatre i porten carrera de serial killers però cap polític amb poder de fer-ho, els vol o pot aturar els peus.

Tinc la cullera a la boca i el risc i la seva prima a un pam del nas. Sento un calfred quan em comencen a llançar un discurs. Ho resumiré: a les eleccions gregues d’aquest diumenge ha triomfat la dreta, es podrà formar, segurament, un govern de coalició amb els socialdemòcrates i per a tant, segurament, no es trencarà ni l’eurozona ni la moneda única. El risc i la prima insisteixen en aquest “segurament” que relativitza la certesa absoluta. I sense una certesa absoluta, subratllen, els mercats no estaran tranquils.

La cullera em tremola i comencen a caure damunt meu petites gotes de iogurt plenes de bacteris. Els Streptococcus i els Lactobacillus fugen de la llet fermentada amb cara d’acollonits, però el risc i la seva prima no paren de xerrar. Em recorden que la futura coalició grega serà un cau de lladres format per partits del vell règim, els mateixos que en un moment o l’altre van portar el país a la ruïna gràcies a la corrupció, el clientelisme i la ineficiència.

Agafo aire i intento dir alguna cosa però em surt una rèplica malgirbada. Argumento que és la mateixa Unió Europea qui ara ha donat suport al lladre conservador i ha posat la pistola al pit del poble grec. Afegeixo que en el seu moment van ser  els mecanismes de control comunitaris els que es van deixar enganyar pels números trampejats d’Atenes, pels jocs de màgia financera ordits amb l’ajud de Wall Street. Parlo del banc d’inversions Goldman Sachs i de com amb una operació de prestidigitació va permetre ocultar milers de milions d’euros del deute grec. Subratllo que entre els directius del banc hi havia un senyor que es diu Mario Draghi i que ara presideix el Banc Central Europeu, la institució que junt amb el Fons Monetari Internacional i la Unió Europea forma la troika que ha imposat les mesures draconianes que ofeguen al poble grec. Apunto que el partit guanyador –Nova Democràcia– només demana més temps per reduir el dèficit i una major flexibilitat comunitària per afluixar una mica la corda que prem el coll de l’enforcat.

M’aturo. Penso que com més parli serà pitjor.  Es fa un silenci sepulcral i del fons de la cullera surt un taxatiu “nein”, una clara negativa en alemany a afluixar la corda. El risc i la seva prima es freguen les mans i jo opto per llençar el iogurt a les escombraries. Menjaré una innocent peça de fruita pregant als déus que a la primera queixalada no aparegui  algun dels especulador que fan i continuaran fent tremolar Europa…

“Ningú m’ha pressionat. Qui ha pressionat he estat jo perquè volia una línia de crèdit“. Fantàstica mentida de Rajoy comentant “això d’ahir“. L’eufemisme “això d’ahir“, utilitzat pel president espanyol, és el que el ministre Luis de Guindos defineix com a “préstec favorable“. Tot sigui per no esmentar la paraula maleïda: Rescat.

A la Viquipèdia es pot llegir que els camps del lèxic que acumulen més eufemismes són els referits al sexe, la mort, certes funcions corporals, la religió o qüestions ideològicament compromeses. Els afers de la butxaca pública, sobretot quan es socialitzen les pèrdues de la banca privada, tenen, en efecte, un alt component  ideològic.

Amb els deures europeus ja fets i abans d’anar a veure el partit de “La Roja”, Rajoy ha assegurat que els 100.000 milions que Europa posa a disposició del FROB per a sanejar el sector financer espanyol no afectaran el dèficit públic ni comportaran canvis macroeconòmics. En aquest sentit, els portaveus de La Moncloa han dit que la banca rebrà els fons a un interès superior al que haurà de pagar als socis europeus aquest organisme estatal que regularà els préstecs. Suposant que això sigui cert, que, francament, costa de creure, la butxaca pública encara hi farà negoci. És ven bé que els ciutadans som una colla de desagraïts…o d’incrèduls!.

Tant de tocar de peus a terra patint la lletra menuda d’hipoteques, preferents i altres productes financers enverinats, Rajoy tindrà feina en fer entendre a la ciutadania que en aquest rescat les coses aniran diferents. Tothom sap que en el casino sempre guanya la banca. I dubto molt que el PP, precisament pel seu component ideològic, estigui disposat a examinar amb lupa l’engranatge de la ruleta financera.

Dibuix: JAP / El Punt Avui

Impressionant la pinta del president del Banco Santander, Emilio Botín rebent al rei a Brasil. Ha sortit de l’hotel a fer un voleiu i quan han tornat s’ha trobat el Borbó a la porta. Bermudes, polo i sabatilles en roig encès corporatiu. Un look que aquest estiu marcarà tendència entre els que maneguen, s’embutxaquen i multipliquen la pasta gansa. Definitivament, Botín és el puto amo.

Imatge: TVE