Un punt absurd

[youtube]QrCioJliyO4[/youtube]

“Vigila els teus pensaments perquè es convertiran en paraules. Vigila les teves paraules perquè es convertiran en actes. Vigila els teus actes perquè es convertiran en hàbits. Vigila els teus hàbits perquè es convertiran en el teu caràcter. I vigila el teu caràcter perquè es convertirà en el teu destí. Ens convertim en el que pensem.”

Aquesta sentència moral, didàctica i contundent, atribuïda ni més ni menys que a Gandhi, surt dels llavis de la Margaret Thatcher interpretada magistralment per Meryl Streep a la pel·lícula “La dama de hierro” dirigida per Phyllida Lloyd.

Al meu entendre no estem davant un film estrictament polític- si fos només això se li podrien trobar moltes mancances i alguna inexactitud històrica- sinó més aviat davant un retrat psicològic d’una dona que va marcar la vida pública britànica i la política internacional. Un retrat que no és ni una hagiografia ni un pamflet contra la Thatcher.

Una dona, filla d’uns botiguers, que en incorporar-se a les files del tories es va introduir en un món exclusiu d’homes i marcadament classista i que per triomfar batallant contra la discriminació femenina a la política, va acabar essent més ferotgement conservadora que tots ells. “Si vols canviar el país, lidera’l!” diu una Dama de Ferro a qui no li tremola la ma a l’hora d’adoptar polítiques impopulars i injustes amb les classes més desafavorides. Per ella, només compta el triomf de l’individu i no hi ha d’haver coixí que esmorteixi les injustícies socials. Liberalitzar l’economia i reduir, costi el que costi, el dèficit públic. Eus aquí els camins neoliberals que l’agermanaran amb la dreta  republicana dels Estats Units amb Reagan al capdavant.

Els principis han d’estar per davant de tot: “Ens recolzarem en els nostres Principis, o res ens sostindrà”, afirma Thatcher plantant cara amb sang i foc als feixistes de la Junta Militar Argentina en el conflicte de les Malvines. Tot sigui per salvaguardar els territoris d’ultramar. Déu salvi a la Reina i a les restes de l’Imperi. Una operació militar excèntrica que la portarà fins els cims més alts de la popularitat per desprès anar lliscant víctima de la seva intransigència en l’aplicació de les polítiques antieuropeistes i de la “Poll Tax”, l’impost extremadament injust que preveu que els multimilionaris paguin el mateix que els ciutadans més pobres. Amb l’arrogància i el poder absolut és cavarà la seva pròpia tomba i els tories hi abocaran la sorra. Seran els seus els que la faran plegar. O això o resignar-se a perdre les properes eleccions. Plegarà Thatcher però continuarà el thatcherisme.

El que més m’ha agradat de la pel·lícula, al marge de la gran interpretació de Meryl Street, és l’hàbil muntatge que amb el fil conductor d’una Thatcher ja atrapada per la demència senil ens trasllada amunt i avall i amb gran habilitat narrativa per dècades d’història del Regne Unit. L’espectador que hi busqui exclusivament un film polític hi trobarà només pinzellades de tot  aquest llarg itinerari , aspectes no explicats i, tal vegada, alguns d’ells passats pel sedàs de l’exigència dramàtica però no tinc cap dubte que estem davant un meritori retrat farcit de tones de bon cinema.

No sé si explicar-ho perquè costa de creure. Però ho faré. Avui he trobat en Kiko, el meu mastí dels Pirineus, assegut davant el televisor i seguint molt interessat les explicacions de l’home del temps. Que si temperatures sota zero aquí i allà, que si un nou front de nevades que travessarà Catalunya, que si plaques de gel a les carreteres, que si canonades d’aigua congelades…

Poc desprès, a l’hora de sortir a passejar, en Kiko ha aparegut protegint-se del fred amb la meva bufanda i la gorra de llana. Superada la sorpresa, he intentat fer-li entendre que som els humans, pobres criatures desvalgudes, els que necessitem la roba d’abric però ell s’ha mostrat taxatiu:

“Els gossos urbans, els que a l’hivern dormim damunt l’estora al davant de la llar de foc, estem humanitzats i per a tant, per anar a passejar ens cal fer-ho abrigats. Vosaltres, els amos ens heu fet així! I això és innegociable!”.

L’argument era tan clar que no hi he pogut dir res. He sortir doncs al carrer, a travessar el fred, desproveït de gorra i de bufanda i amb en Kiko estirant de la cadena ben cofoi i calentet.

A fora, ens esperava un vent gelat damunt el qual dansaven cap a aquí i cap a allà els flocs de neu, una cortina gebrada que era travessada per dotzenes i dotzenes d’amos i gossos. Els humans, amb pas cansat i tremolant de fred. Uns sense gorra, altres sense bufanda, altres sense mitjons i, els més desafortunats, sense ni tan sols abric. Els animals humanitzats, en canvi, a més de la seva capa de pèl, passejaven protegits amb tot allò necessari per tractar de tu a tu a la siberiana.

Veient la imatge d’uns i altres, contemplant el nostre propi aspecte, he entès que l’actitud d’en Kiko no era una excentricitat passatgera. Costa de creure, però allà mateix he descobert l’autèntica magnitud de la revolta.

Foto: En Kiko amb gorra i bufanda. / Toni Dalmau

M’agrada el pop art de l’artista britànic David Hockney, els seus colors vibrants i lluminosos, els seus paisatges… Ara té 74 anys i per dibuixar utilitza des del 2010 una coneguda aplicació de l’iPad anomenada Brushes, que es pot adquirir pel mòdic preu de 5,99 euros. Els dits o un llapis òptic li permeten donar forma a les seves obres damunt la pantalla de l’iPad.

Per David Hockney, l’edat no li és cap barrera per emprar la tecnologia, inclòs l’ iPhone, a l’hora d’explotar les capacitats creatives. En el seu polèmic estudi “El coneixement secret” ja assegurava que a partir del segle XV, els pintors s’ajudaven discretament de sistemes òptics per traslladar les imatges al llenç. Per a tant, no és gens estrany que ell utilitzi l’iPad.

Des del 21 de gener es pot veure una exposició de l’obra més recent d’aquest artista a la Royal Academy de Londres, una mostra que a l’estiu viatjarà al Museu Guggenheim de Bilbao. I, coincidint amb l’exposició londinenca, la galeria Eude de Barcelona presenta una exposició de cartells realitzats per Hockney entre el 1964 i el 1986.

• Pintures de Hockney a Google Images fetes amb l’iPad

[youtube]0jabJKtqK0k[/youtube]

Imatge: Una pintura feta amb l’iPad

Vídeo: David Hockney pintant amb l’iPad en un cafè

Pot semblar estrany però us juro que és així: Don Vito Corleone m’ha desitjat avui un feliç 2012.

Ho ha portat a terme via Facebook sabent com sap (ho explico en el meu perfil de la xarxa social), que la trilogia d’El Padrí, dirigida per Francis Ford Coppola ocupa un lloc destacat en el meu particular univers cinematogràfic.

Així doncs Don Vito m’ha fet, a la seva manera i com si jo fos el cantant Johnny Fontane (l’alter ego fictici de Frank Sinatra, creació malèvola de  Mario Puzo) una proposta d’aquelles que no es poden refusar: que el 2012 sigui un any feliç.

Els números de la macro i de la microeconomia no quadren ni amb fum de sabatots, hem vist reaparèixer l’espectre d’Aznar i , per si no n’hi havia prou,  el líder de Mojinos Escocios –El Sevilla– dissertava aquesta matinada per RNE sobre filosofia estoica.

Hi ha, per a tant, símptomes evidents que el món s’enfonsa…

Toco de peus a terra i soc molt escèptic respecte al nivell de felicitat personal i col·lectiva que ens podran aportar els propers 365 dies però si el capo di tutti capi ho ordena estic disposar a reconèixer que aquest serà un any d’exultant satisfacció. No em vull despertar amb el cap guillotinat del meu gos dins el llit com el del pura sang favorit del productor  Jack Woltz. No desitjo tastar els mètodes convincents del sempre amable i fidel consigliere Tom Hagen.

Així doncs no m’hi puc negar, però sigueu sincers i reconeixeu amb mi que tot plegat és molt i molt inquietant…

Una notícia de l’agència EFE assegura que el principal repte del flamant ministre Alberto Ruiz-Gallardón serà aconseguir que els ciutadans recuperin la confiança en la Justícia. Vista la pèssima situació de tot allò relacionat amb els tribunals i el viacrucis que pateix la ciutadania cada vegada que s’ha de perdre en el laberint judicial, de feina, el senyor Gallardón, en tindrà molta.

Una de les coses que haurà de fer, segons subratlla textualment la notícia és “abordar de inmediato y poder resolver en tres meses, y en diálogo con la oposición, la renovación pendiente del máximo interprete de la Carta Manga”.

Manga?

Doncs sí, manga!

Només hi ha tres opcions: a l’agència s’hi ha colat una ma negra que odia profundament la Constitució Espanyola, el text ha estat redactat per un fanàtic del còmic japonès o, simplement, tot plegat és degut a les presses per enviar la notícia. Amb quina ens quedem?

[youtube]z0KTEoe7MUY[/youtube]

Ara que ja s’han filtrat els noms dels integrants del que serà el nou govern espanyol  –Angela Merkel, Nicolás Sarkozy, Mario Draghi, Christine Lagarde, José Manuel Durão Barroso, Jean-Claude Juncker…- només resta saber si la dreta obtindrà avui a les urnes una majoria absoluta o absolutíssima.

Una vegada demostrat a nivell global que allò que anomenen mercats s’ha imposat a la política, el millor escenari per la votació d’avui  hauria de ser el sagrat temple de les oficines bancàries, que, per cert, n’hi ha moltes més que els improvisats col·legis electorals. Allà, els votants hi entrarien amb la llibreta d’estalvis a la ma i, en perfecte ordre, com si fos el sobre amb la papereta del Congrés o del Senat, la dipositarien a la boca del caixer automàtic. En mil·lèsimes de segon, el Gran Germà llegiria cada un dels conceptes de les entrades i les sortides -nòmina (suposant que n’hi hagi), gimnàs, perruqueria, aigua, gas, electricitat, hipoteca, canal plus, nespresso, mercadona, orange, oci diürn i nocturn etc etc- i amb aquest aiguabarreig de fets convencionals i d’alguna gesta no tan confessable registrada a la visa, dibuixaria el perfil econòmic i social de l’elector.

Dels números en vermell o en negre del compte corrent en sortiria el valor del seu vot. Naturalment, el principi bàsic de la democràcia representativa -un home ( o una dona), un vot- ja hauria estat abolit i el que tindria pes seria la salut financera de cada individu. Del perfil consumista en sortiria la orientació política i dels guarismes alts o baixos el nombre de vots dipositats per cada persona en aquest sufragi tecnocràtic.

Per descomptat que a la jornada electoral com la d’avui les oficines  de bancs i caixes acollirien el gruix de l’electorat mentre que les minories selectes disposarien d’uns espais VIP situats en els bancs d’inversions, a les borses, ens els despatxos d’advocats famosos que gestionen les discretes societats d’inversió de capital variable (SICAV) i les societats patrimonials o a les seus de les intocables agències de valoració de primes de risc…

En un món real -amb la que està caient i amb la que caurà- aquest hauria de ser l’escenari de la jornada electoral d’avui però ja ho sabeu, sóm al 20-N, diuen que celebrem la festa de la democràcia i de desagraïts i de descreguts l’infern n’és ple.

[youtube]F5n5ZFm2S18[/youtube]

Acudit: FER / El Punt Avui

Mario Draghi ha iniciat el seu mandat com a president del Banc Central Europeu (BCE) marcant distàncies amb Trichet rebaixant el preu del diner. Un amable cop d’efecte que ha estat, en general, ben rebut pels mercats i pels analistes.

L’italià és un gat vell en això dels quartos, un personatge de llarguíssim recorregut  professional i de reconeguda habilitat jesuítica (va estudiar en un col·legi d’aquesta orde). Diuen que el seu pensament econòmic ve a ser una mena de còctel entre l’ortodòxia germànica i la manera d’entendre i gestionar les finances als Estats Units, un detall aquest darrer marcat per la seva formació al prestigiós Massachusetts Institute of Technology (MIT).

Abans que els socis europeus el col·loquessin on és ara, Mario Draghi ha ocupat al seu país els càrrecs de director general del Tresor, president del Comitè de Privatitzacions i governador del Banc d’Itàlia, on, per la seva inesgotable activitat era conegut com a Supermario.

A més de formar part del consell d’administració de diverses empreses i bancs, també ha fet carrera internacional com a director executiu del Banc Mundial i com a vicepresident per Europa, entre el 2002 i el 2006,  de Goldman Sachs, el poderós banc d’inversions nord-americà implicat en el frau de les hipoteques subprime i en el maquillatge del deute grec, una operació, aquesta darrera, en la qual, pel lloc que ocupava, en devia saber alguna cosa l’avui flamant capitost del Banc Central Europeu.

Tenim doncs a la guineu cuidant el galliner del BCE, una imatge poc tranquil·litzadora però que no necessàriament ha d’acabar en carnisseria. Mario Draghi es coneix tots els trucs, fins i tot els més foscos, del seu ofici i això tal vegada pot ser positiu. Més o menys una situació similar a les de les grans multinacionals de la informàtica que contracten els serveis de malèfics hackers…

[youtube]qGIadhjg5Xs[/youtube]

Diuen que els més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. Per sort no sempre és així però ho acostuma a ser quan el tema central és Espanya. Això són paraules majors i uns i altres solen estar d’acord davant una qüestió suprema que passa per damunt de moltes altres: la pàtria espanyola.

En aquest context, la “broma” que un dels pares de la Constitució, el socialista Gregorio Peces-Barba, ha fet sobre Catalunya és de mal gust, per dir-ho suaument,  però no ens ha d’estranyar gaire.

L’expresident de la cambra baixa va aprofitat ahir la seva intervenció davant un congrés estatal d’advocats que es celebra a Cadis per parlar de les guerres del segle XVII:

El comte duc d’Olivares es va trobar alhora l’aixecament de catalans i portuguesos. Aleshores es va prendre la decisió de deixar als portuguesos i quedar-nos amb els catalans. Jo sempre dic en broma què hagués passat si ens haguéssim quedat amb els portuguesos i no pas amb Catalunya?. Potser ens hauria anat millor.

I dir això, va acabar de ficar-se en el jardí intentant tranquil·litzar a l’auditori  en relació a l’augment de l’independentisme i al risc de fragmentació d’Espanya:

Estem en millors condicions que en altres èpoques. No sé quants cops es va haver de bombardejar Barcelona. Aquest cop es resoldrà sense necessitat de bombardejar-la.

Podem doncs estar tranquils: aquesta vegada no ens bombardejaran.

L’humor de Peces-Barba no haurà fet gaire gràcia a les catalanes i als catalans que van patir els bombardejos feixistes de la guerra civil, ni tampoc a tots aquells que tinguin uns mínims coneixements històrics o que entenguin, en termes de dèficit fiscal, els costos econòmics i socials que ens comporta seguir formant part d’Espanya.

Davant l’enrenou provocat, ahir Peces-Barba va demanar disculpes subratllant que parlava en clau d’humor i insistint en que els catalans “no haurien de ser tan susceptibles”. Avui ho ha tornat a ferperò afegint-hi que “Espanya és una nació” i que “Catalunya és una part entranyable del nostre territori“.

De les seves paraules, tant les d’ahir com les d’avui, en surt un evident to colonialista perdonavides. La veu de Gregorio Peces-Barba és com la del NO-DO. Només li ha faltat referir-se a “la laboriosa Cataluña” que era el que deien en Franco i els seus ministres quan venien de visita d’inspecció “a esta parte tan entrañable de nuestro territorio”.

Ha de ser molt dur ser del PSC i tenir o patir aquests germans de viatge.