Mikel Erentxun, que avui està promocionant a Barcelona el seu disc “24 golpes” (un excel·lent disc 100% analògic, AAA, com s’especifica a la contraportada, gravat a Hudson, Nova York, i editat també en vinil) diu que està entusiasmat amb l’últim disc dels nord-americans The Black Keys, “El Camino”. “Escolto moltes coses noves, però hi ha poques que realment m’arribin, i aquest disc n’és una. The Black Keys és un grup amb un so molt peculiar, i jo cada vegada li dono una importància més gran al so”, diu Erentxun, que presenta ara “un àlbum de rock clàssic, que beu de les meves primeres influències: Beatles, Bowie i, en general, tot el so dels primers 70’s”. Erentxun (ara sense el Mikel a la portada del disc, obrint una nova etapa) celebra aquest any el vintè aniversari del seu primer treball en solitari, “Naufragios”. El 12 de maig actuarà a la sala Bikini de Barcelona.
Erenxtun recomana “El Camino” de The Black Keys
La fraternitat Cardona
Avui fa 10 anys que va morir Joan Cardona, ‘Ninyín’, guitarrista de Sopa de Cabra. Uns quants amics es trobaran demà a La Mirona per recordar Joan i Pau Cardona
20/01/12 02:00 – Girona / Salt – Xavier Castillónemail protegit El cartell del concert1 2 3 “Eren carn i ungla. Més que germans, eren amics”, recorda Carmelina Cardona sobre els seus dos germans petits, en Joan i en Pau, que van morir ara fa deu anys –d’en Joan es commemora avui mateix el desè aniversari– amb només dos mesos i 18 dies de diferència: en Pau havia dit adéu el 2 de novembre del 2001, el dia abans que Sopa de Cabra oferís el seu multitudinari concert de comiat a les barraques de la Copa, en plenes Fires de Sant Narcís.
Demà dissabte, una quinzena de músics, amics i companys de generació dels germans Cardona, els recordaran amb un concert promogut per la Carmelina a La Mirona (23 h; 5 i 8 euros), on tocaran cançons d’en Joan i en Pau, moltes de les quals són inèdites o havien quedat només esbossades en cintes i llibretes, amb títols com ara Totes les cançons que s’han pedut, La clau, Nobady i No tinc perquè. Músics d’Umpah-Pah, Ja T’ho Diré, Zitzània i Sui Generis, entre altres grups, s’han reunit desinteressadament en aquest projecte, que no vol ser un homenatge –en Ninyín odiava aquest concepte, sobretot després de veure el que es va muntar per a Carles Sabater–, sinó una bona ocasió per recordar, entre amics, dos músics molt estimats i per mantenir viva la seva obra.
Los Chulos i ‘El sexo’
En Joan (1959) i en Pau (1961), els petits de cinc germans –en Joan va ser el Ninyín de la casa fins que va néixer en Pau, però després ja li va quedar el sobrenom, que quan era jove no li agradava gaire–, van néixer en una família amb molta música: l’àvia paterna era professora de piano i dansa rítmica, i en Pau, tot i ser el petit, va ser qui va ensenyar al Ninyín les primeres nocions de guitarra. “En Pau era més heavy que en Joan, i li agradaven grups com ara Blue Oyster Cult”, recorda la Carmelina.
Amb 14 o 15 anys, els dos germans van formar un grup anomenat Los Chulos, i tocaven a la terrassa de casa, amb la Carmelina com a única espectadora, una cançó que molts anys després es va convertir en el gran himne hedonista de Sopa de Cabra, El sexo (que me hace feliz). Des de molt joves van escriure cançons, junts i per separat, van muntar grups com la Ninyin’s Mine Workers Union Band, Gran Cirrousis –la seva rèplica a Guns N’Roses– i La Cosa (Cosmossemosasina), un projecte unipersonal d’en Pau inspirat per la seva passió per la sèrie Cosmos, de Carl Sagan. En Joan i en Pau van deixar cançons inèdites i uns quants dibuixos, que s’han reunit al web www.ninyin.cat, on es pot fer un tast, en àudio i vídeo, del treball previ fet per la Ninyin’s Mind Band –Mind i no Mine, jugant amb l’ambigüitat fonètica de les dues paraules– & La Cosa, tal com es presentaran demà en directe els amics dels Cardona.
Una generació torna a sortir a escena
El concert de demà a La Mirona, culminació de tota una sèrie d’assajos i sessions de gravació puntuals durant els últims sis anys, reunirà uns quants protagonistes de la generació musical a la qual pertanyen els germans Cardona, la que va sacsejar el rock català entre els anys vuitanta i noranta. La Ninyín’s Mind Band & La Cosa inclou Cristian Buenmojo Marco, veu; Sergi Carós (Ed Tulipa), veu i baix, que va treballar amb en Ninyín en el que havia de ser el seu primer disc en solitari, Serendípia; Fly Moll (Ja T’ho Diré), veu i baix; Lluís Figueras (Zitzània), guitarra; Julio Lobos, teclats i veus; Jordi Rubau, veu i teclats; Miquel Brugués (Sui Generis, Ja T’ho Diré), teclats; Marc Marquès (Umpah-Pah), bateria; Esther Garrido, bateria, i Aura Marquès Cardona, neboda d’en Joan i en Pau, que hi farà cors. A més, durant el concert hi tindran lloc diverses col·laboracions especials, com ara Xavi Fortuny, que en alguns concerts va substituir Pep Bosch a la bateria de Sopa de Cabra; Mario Arqueros, baix; Toni Pujol, guitarra; Titi Saurina (Ja T’ho Diré), guitarra, i Peck Soler, que va substituir en Ninyín com a guitarrista de Sopa de Cabra.
Rosa-Luxemburg visita El Punt-Rock
Avui hem tingut de promo a la redacció d’El Punt-Rock dos dels components del grup barceloní Rosa-Luxemburg, Pol Fuentes i Iban Rodríguez. Rosa-Luxemburg està presentant el seu quart disc, una “novel·la musical” titulada “Classe mitjana”, amb dotze cançons que són com dotze episodis d’una història que comença quan un inspector de policia descobreix que el cas de suïcidi que està investigant li toca molt de prop: el seu millor amic d’infància s’ha penjat, després d’haver viscut una vida aparentment plena d’incentius i de tot allò que es considera necessari per viure com cal en aquesta societat. Tot plegat és una interessant reflexió sobre les expectatives i els desencisos de tota una generació, la que ara s’apropa als trenta anys, com els components del grup. A més, i sobretot, “Classe mitjana” és un gran disc des del punt de vista estrictament musical, i una obra creativament i conceptualment ambiciosa, que és el que ens cal ara mateix.
Odiós club dels 27
Gran pena per la pèrdua d’Amy Winehouse, però també enorme rebuig a l’anomenat club dels 27, en el qual ella acaba d’entrar, al costat de Robert Johnson (Va ser aquest el seu pacte amb el diable? Ser el fundador d’un club absurd?), Brian Jones, Jim Morrison, Janis Joplin, Jimi Hendrix, Kurt Cobain i uns quants més. Quina gràcia té morir-se als 27 i deixar un cadàver “bonic”??? Cap. Llarga vida al rock’n’roll i a la seva gent. I a pesar de tot, moltres llàgrimes virtuals per Amy.
Etnival i Aphònica: comença l’estiu musical
Breu apunt per constatar que l’Unnim Etnival va començar ahir, amb Bongo Botrako (foto) i els mexicans Los de Abajo, i que avui divendres continua amb la meravellosa Lila Downs, que està previst que actuï a l’escenari del parc de les Ribes del Ter a la mitjanit. Recordeu: tot gratis (excepte la priva, el menjar i l’artesania neohippy, és clar). I aquesta nit també comença l’Aphònica de Banyoles, amb Vocal Tempo a la plaça del Teatre (19h, grauït) i Najwa Nimri al mirador Joan de Palau (21.15 h, gratuït), entre altres concerts. Un cap de setmana molt potent.
Entrevista a Lila Downs en El Punt:
Entrevista a Najwa Nimri en El Punt:
http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/427774.html
Amelie visita El Punt-Rock
En Quiño de Música Global ens ha portat avui el seu últim descobriment: Amelie, un grup molt jove format per cinc músics de Barcelona, la Vall d’Aro i Alcarràs que acaben de publicar el seu disc de debut, Somiant desperts, un bon treball de pop-rock en català, que està triomfant sobretot entre el públic adolescent. I per què no? Així van començar també els Beatles… Demà a la tarda actuen a la FNAC de l’Illa Diagonal de Barcelona. I avui els hem retratat amb la portada d’El Punt-Rock, en la millor tradició del Super-Pop i altres revistes juvenils. Més informació: www.amelie.cat. Teenage Kicks!
Els 40 anys de “What’s going on”
El millor disc de tots els temps? Probablement… Com a mínim, una obra mestra que continua brillant com el primer dia, quaranta anys després de la seva publicació, el 21 de maig del 1971. Per tant, ara celebrem les quatre primeres dècades de What’s going on, de Marvin Gaye, el disc que va fer entrar el soul-pop de Motown en l’edat adulta i conscienciada. Res no podia ser igual després de Vietnam, en un nou escenari on els somnis dels anys seixanta s’havien convertit de sobte en tensions socials i visions apocalíptiques d’un món a la deriva. Marvin Gaye va sintetitzar les grans preocupacions de la seva generació, que encara ho són de la nostra, en un disc d’una gran bellesa. Ara s’acaba de publicar una Super Deluxe Edition de What’s going on, que complementa la gravació original amb material més o menys interessant i més o menys inèdit. Us convido a entrar en l’univers apassionat i torturat de Marvin Gaye i en altres discos seus dels anys setanta com ara Let’s get it on, Iwant you i Here, my dear, sense oblidar el seu comiat, Midnight love. El més gran, pels segles dels segles. Amén.