Escrits amb els dits

La llengua, en perill?

Els estudis sobre l’ús de la llengua catalana fan arrelar progressivament la sensació que a cada bugada perdem un llençol. Hi ha pocs llocs del planeta comparables a Catalunya quant al volum d’arribada d’immigració amb altres llengües, un fenomen persistent durant més de seixanta o setanta anys i que, en aquest món de circulació globalitzada, és lluny de tenir aturador. Ep, i això no seria cap problema per ell mateix, sinó fins i tot un element enriquidor de la llengua pròpia, si aquest país durant l’últim segle hagués estat un país normal, amb capacitat d’aplicar una política lingüística de país normal, i no una colònia amb polítiques lingüístiques dictades o tutelades o vigilades per una metròpoli sense cap sensibilitat lingüística o, millor dit, amb una mentalitat lingüística imperialista. Les dades que es van donar fa una setmana poden convidar al pessimisme, però també a l’esperança, i poden generar aquest sentiment contradictori pel mateix motiu: perquè l’avenç del català depèn principalment de nosaltres mateixos,  els catalanoparlants. I és que, si ens hi fixem bé, el nombre d’usuaris del nostre idioma baixa, però el nivell de coneixement i d’eines i possibilitats d’aprenentatge creix. I també baixa, cada cop més, el nombre de forasters sense prejudicis lingüístics a l’hora d’utilitzar el català. No hi tenen cap inconvenient, només falta que algú els convidi a fer-ho. No ens enganyem, per tant: la clau per fer avançar l’ús del català és que els seus usuaris l’utilitzem sempre i amb tothom. Si els que el tenim com a idioma habitual hi renunciem per sistema, com volem incorporar parlants? Com deia no fa gaire dies el doctor i eminent lingüísta Josep Maria Nadal, «no farem creure a cap senegalès que Guifré el Pilós era el seu besavi». En canvi, a aquest mateix català novell li podem fer assumir que el català és la seva llengua, perquè l’ajudarà a comunicar-se, a enriquir-se i a integrar-se, sense deixar de ser tan senegalès com vulgui, al seu nou país. Un exemple personal: fa no gaire dies, al Raval de Barcelona (on, per cert, l’estudi esmentat diu que és possible viure sense conèixer el català ni el castellà) dues noies se’m van acostar per preguntar-me com s’anava a l’estació del metro. Devien tenir 15 o 16 anys i anaven totalment tapades amb el mocador islàmic i amb robes llargues fins els peus. Em van fer la pregunta en castellà, tímidament. Bé, van fer la pregunta a la persona que m’acompanyava, que era dona com elles. Els vaig respondre jo i els vaig indicar el camí de l’estació de metro en català. Quan vaig acabar, em van mirar sorpreses i, amb un mig somriure de sorpresa als llavis, em van dir: «Ah, molt bé, moltes gràcies.» En un català impecable. Que saben perfectament perquè l’aprenen a l’escola. I que no practiquen, simplement, perquè els mateixos catalans, habitualment, ens hi dirigim en castellà. La culpa (si és que hi ha culpa) per tant, no és seva, per tancats. És nostra. Per acomplexats.