El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/carlesribera
Articles
Comentaris

Les revelacions periodístiques en relació amb l’atemptat del 17-A obliguen a fer dues consideracions. La primera, no creure que hagi estat un atemptat de falsa bandera, és a dir, promogut o tolerat pels serveis secrets en el context de la lluita contra el moviment independentista català. Seria tan bèstia que fos veritat, que no ens ho podem creure de cap manera si no hi ha evidències molt més clares.

No ens ho podem creure perquè aquestes teories de la conspiració estan molt bé per fer sèries de Netflix, però no per a la realitat. No ens ho podem creure perquè seria admetre que vivim en una societat dominada per ments malaltes capaces d’arrabassar la vida a conciutadans innocents per defensar la pàtria. No ens ho podem creure perquè volem pensar que vivim en un món raonablement segur i assenyat per més que en els últims mesos s’estigui constatant que la democràcia espanyola s’està degradant fins a nivells insospitats. No ens ho podem creure perquè si ens ho empassem arribarem a la conclusió que el futur fa molta por, perquè avui és l’independentisme i demà qui sap. No ens ho podem creure perquè seria concloure que la principal raó de l’Estat no és la defensa dels ciutadans, sinó defensar-se dels ciutadans.

No ho podem creure, però tampoc podíem creure que l’Estat havia creat el GAL. No ho podem creure, però tampoc podíem creure que no hi havia armes de destrucció massiva per justificar la guerra de l’Iraq. No ho podem creure, però amb 200 morts a Madrid el 2004 qui havia de creure que el govern ens mentiria assegurant “ha sido ETA”. No ho podem creure, però un alcalde de Barcelona va perdre les eleccions el 2015 per una filtració falsa de les clavegueres de l’Estat sobre comptes suïssos.

No ho volem ni ho podem creure, però per no creure-ho ens cal creure que ens diu la veritat un dels estats amb menys credibilitat del món en la matèria. Per això la segona consideració és que cal exigir explicacions clares, detallades i transparents a les autoritats espanyoles.

Els volem creure, però són molts anys de mentides espantoses.

(Publicat a La República el 19 de juliol de 2019)

El senyor Sánchez, Pedro, ha demostrat a tots aquells que encara no ho sabien que és un empleat diligent de l’Íbex 35. Només entenent això s’explica que hagi invertit tres mesos a aconseguir no ser investit. Les sumes quadraven, si el que calia era evitar la dreta tòxica. En política, però, les matemàtiques són una ciència inexacta. No pas tots els números tenen el mateix pes, ni les mateixes sumes donen sempre el mateix resultat.

Per més enquestes favorables que mostrin, la temeritat de tornar a les urnes només s’explica pel pànic que genera entre les elits i el deep state la possibilitat que quatre desmanegats puguin tocar cuixa. Obrir les portes de la maquinària d’estat a la colla de pàries de Podem? Mai!

Això demostra fins a quin punt vivim en un estat en crisi greu. En un sistema sòlid, el cel és impossible d’assaltar. Els poders forts no eviten la dissidència, l’engoleixen. L’Estat espanyol, però, està tan dèbil que se sent incapaç d’aplicar ni tan sols una versió rebaixada de la màxima lampedusiana que cal canviar-ho tot perquè res no canviï. No caldria canviar gaire res per domesticar Podem. No hi ha res millor per sotmetre algú al poder que deixar-li exercir-lo una mica. Que ràpid que s’acostuma un a manar, a sentir-se important! En un polític, en general, la voluntat de servei públic comença un cop saciada l’egolatria. Hi ha poques excepcions a aquesta regla, que avui, majoritàriament, són a la presó i a l’exili.

Fa de mal dir si tornarà a haver eleccions a Espanya al novembre. Mentrestant, el republicanisme català continua sense veure que l’Estat espanyol és molt més dèbil del que sembla. Perquè només té el pal, i com pica, certament, però ha exhaurit les existències de pastanagues. L’independentisme, esporuguit, continua cedint terreny. I a Catalunya s’ha retornat tant al marc polític espanyol que quan algú pronuncia el nom de Sánchez, la majoria pensa en Pedro, quan l’únic Sànchez que hauria de preocupar-nos es diu Jordi, ell i tots els seus companys de captiveri. Quan es perd el control del relat, hi ha poques possibilitats de decidir com continua la història. (Publicat a La República el 26 de juliol de 2019)

Robespierre va ser, com és conegut, un dels grans noms de la Revolució Francesa, defensor entusiasta de l’aplicació de la guillotina per escapçar indesitjables en el camí cap a la perfecció revolucionària. Venerat per la seva rectitud, va rebre el sobrenom de l’incorruptible. Era tan estricte que va fer tan i tan fi el sedàs per on filtrava la puresa ideològica que no hi va passar ni ell. El seu propi cap va rodolar cap al cabàs on jeien les testes que ell mateix hi havia fet caure.

El cas m’ha revingut des del món d’ahir arran de la represàlia televisiva contra Toni Albà per un comentari sexista a can Twitter referent a Inés Arrimadas. No reproduiré la piulada perquè la trobo barroera i masclista, en l’ordre que vulgueu. Si el destinatari de l’insult hagués estat jo, potser també m’hauria indignat, tot i que sempre he relativitzat la piuladissa en unes xarxes que veig com a sobreeixidor per esbravar-se.

El cap del monarca polonès Albà ha rodolat, doncs, per un comentari que trobo tan bord com excessiva la punició. Amb l’humor cal un marge de tolerància que sovint escaguitxa les costures de la correcció política. Per exemple, la sortida de to ha estat tan desafortunada com el tractament dispensat pel Polònia a Soraya el mateix dia que es defenestrava el comediant, en un gag en què es feia mofa de l’estatura de l’exvicepresidenta. Riure’s del físic d’una dona (o d’un home, val a dir) és de primer curs de mal gust.

Deu ser que no tinc prou sentit de l’humor oficial, o que el meu parer sí que està en minoria absoluta. O potser deu ser que Albà no ha estat pas apartat per un acudit masclista, perquè és perfectament possible fer-ne fins i tot dient-se Toni i que TV3 no emeti cap comunicat. No ha estat pas pel què ha dit, sinó per contra qui ho ha dit. Sembla clar que no cal que ningú apliqui el 155 a TV3 perquè ja se l’apliquen ells mateixos. Avui roda el cap d’Albà. Demà, a aquest pas, el dels seus puristes guillotinadors.

No sé si els catalans acabarem veient alguna altra república que no sigui la que esteu llegint, però el pitjor que podem fer mentre esperem és que la por als altres ens faci acabar actuant com si fóssim ells.

(Publicat a La República el 2 de març de 2019)

De rei a rei

La camarilla de Felip de Borbó fa temps que està convençuda que, a diferència del que va passar amb el seu pare, allò que consolidarà el monarca actual no és pas un muntatge que presenti el rei com a salvador de l’Estat, sinó una operació que permeti a l’Estat salvar un rei en caiguda lliure. Per això sa majestat dels espanyols està prestant fa temps a benefici d’inventari uns serveis que excedeixen el contracte de treball que té signat i assignat per la Constitució. Continua sent tan irresponsable com sempre, però més temerari que mai.

Fa gairebé un segle, el seu avi Alfons XIII va actuar de la mateixa manera abraçant-se a la sort de la ultradreta de l’època, encarnada aleshores pel dictador Primo de Rivera. Un general que, quines coses, tenia el suport de la mateixa alta burgesia catalana que avui empeny un altre Rivera cap a les poltrones de Madrid. La camarilla borbònica actual calcula que un triomf de l’extrema dreta ressituarà el monarca com a caudillo de la renascuda “una, grande y libre”, tenint en compte que si no surten els números, el PSOE també pot fer el paper per convicció, per por, o per una barreja de les dues coses. Fa de mal dir si a Felip VI li sortirà bé la jugada, però no seria sobrer recordar que al seu reial antecessor li va sortir el tret per la culata.

Mentrestant, a la indòmita Catalunya cada cop ens estan sortint millor les vagues. Ja se sap que, com passa amb el diable, el sindicalista en sap més per vell que per sindicalista. Per tant, sense el suport dels veterans més experts, que són les centrals majoritàries, la cosa ens queda més moguda que no pas aturada, amb molta gent protestant al carrer i poca persiana abaixada. No cal patir, n’anirem aprenent a poc a poc, convocatòria a convocatòria. I quan un dia els sindicats monàrquics del 155 convoquin una vaga general, ja sabrem que no la fan pels nostres interessos com a treballadors, sinó per defensar els seus privilegis corporatius. És curiós veure organitzacions obreres sotmeses a les consignes d’un estat que sosté que la llei està per sobre de la democràcia. Si el món funcionés així, no haurien fundat els seus sindicats.

(Publicat a La República el 23 de febrer de 2019)

El senyor Pedro Sánchez va llançar ahir una tovallola que encara fa olor de suavitzant, perquè en el combat de l’atrotinat quadrilàter espanyol en comptes de suar s’ha limitat a esquivar, amb un joc de peus força matusser, els directes de l’oposició i els ganxos procedents de les seves pròpies files. No s’ha esforçat més del compte perquè, en el fons, és dels polítics que creuen que el nomenament per a l’exercici d’un càrrec és la culminació de les seves aspiracions i no pas l’inici de les seves responsabilitats.

El senyor Sánchez ja pot posar al currículum que ha estat president del seu país; ja percep la remor suau que mouen les portes giratòries. Té el futur blindat perquè, personalment, no s’hi juga res ni corre cap risc. No anirà a la presó, ni a l’exili i, si s’escau, la seva caiguda serà flonja, ondulant com una ploma de colomí cap a alguna canongia on poder viure amb confortabilitat una llarga jubilació. Consells d’administració? Consell d’Estat? Quina dolça somnolència!

Per això va a les urnes. Si perd, la llopada pèrfida del seu partit ja s’ho farà. Si guanya i pot governar esdevindrà l’heroi d’aquesta socialdemocràcia europea que fa polítiques de dretes perquè les polítiques de dretes sempre és millor fer-les que no pas que te les facin. Win-win, Sánchez.

La convocatòria electoral és una gran notícia per al republicanisme català. La credibilitat del moviment independentista es basa en les urnes. Allà on hi hagi urnes s’ha d’anar a votar. I a guanyar. En unes eleccions generals espanyoles, guanyar no és patir per si s’imposa la dreta, la més dreta, l’encara més dreta o l’esquerra conservadora. Per convicció o per por, quan miren cap a Catalunya tots són iguals. A les urnes espanyoles, per als catalans, els resultats propis són els únics que compten. Junts, units, per separat, a ser possible sense barallar-se, els partits republicans han de demostrar que la seva força al carrer es manté i s’eixampla. El republicanisme no pot posar les seves esperances en Sánchez –ep, excepte que es digui Jordi!–. El dia 28 d’abril ens veiem a les urnes. Segur que no vindrà ningú a impedir-ho a garrotades. Aprofitem-ho.

(Publicat a La República el 16 de febrer de 2019)

Les declaracions de l’arquebisbe de Tarragona minimitzant els abusos capellanescos a menors no són només una mostra de procacitat intel·lectual, sinó la revelació de l’estat d’estupor que viu l’Església catòlica. En un parell de generacions un bisbe, o un simple mossèn, han passat de ser semidéus a qui calia fer el besamans quan te’ls trobaves pel carrer a senyors vestits de manera pintoresca que avui poden travessar la seva diòcesi o parròquia de cap a cap en el més absolut anonimat. No són ningú. Pràcticament només se’n sent a parlar quan els treuen els draps bruts d’un passat molt present de perversitat. Al marge de la respectable espiritualitat de cadascú, el catolicisme oficial ha esdevingut una realitat arnada i esperpèntica. La reacció defensiva del monsenyor és, doncs, la d’un jerarca desorientat en veure com el seu món s’ensorra. Una reacció que no és exclusiva de la religió, sinó que també explica en part el reviscolament de les mentalitats més reaccionàries. La societat actual s’ha deixat de guiar per la verticalitat, substituïda pel joc horitzontal de tensions i interessos, més o menys caòtic, més o menys segur, però més participatiu. La luctuosa però còmoda seguretat de la submissió a les estructures ideològiques tradicionals està en crisi. Correm el risc que fugint del foc d’ahir no acabem en les brases de noves dominacions. La indignació ens fa rebels, però és la solidesa dels valors basats en l’esperit crític la que ens fa lliures. Es pot viure sense creences, sense conviccions, sense certeses, però no sense principis. Just a l’inrevés que una cúria tan sobrada de seguretat divina com mancada d’humanitat ètica.

(Publicat a La República el 9 de febrer de 2019)

El dia del judici s’acosta, i el republicanisme està lluny del grau de cohesió i solidesa emocional, política i estratègica que caldria per afrontar un procés duríssim en què l’Estat, a la sala del Suprem i en paral·lel amb una campanya de propaganda d’intoxicació internacional, intentarà humiliar el moviment independentista. Si fins ara hem quedat atuïts per la virulència venjativa de l’Estat espanyol, tinguem en compte que el pitjor no ha arribat.

Arribarà durant un judici en què emergiran insídies de tot tipus que es trauran durant les vistes mentre, a fora, mercenaris mediàtics cantaran en tots els tons i ritmes les excel·lències de ser espanyol, a compte dels pressupostos de l’Estat, nous o prorrogats.

Cal estar molt fort mentalment ja no pas per entomar i reaccionar a la sentència, perquè ja la sabem des de fa mesos, sinó per pair la barreja de filtracions de, per exemple, converses telefòniques i whatsapps descontextualitzats, mitges veritats i falsedats senceres amb què les acusacions salpebraran el relat. Tinguem en compte, a més, que els acusats no tindran gaire el micròfon. Les seves intervencions seran breus comparades amb la rastellera de testimonis i peroracions tècniques, jurídiques i polítiques.

El que veurem al Suprem no serà l’heroica pel·lícula de judicis que ens pensem, sinó un Sálvame Deluxe destinat a esventrar sense compassió la imatge d’uns processats de cos present. Per afrontar aquest embat, l’Estat ens té on volia: barallats i desorientats. La campanya electoral serà l’empenteta caïnita definitiva. I no podrem culpar-ne ningú. Mossegar l’ham no és mai culpa de l’ham sinó de qui el mossega.

(Publicat a La República el 2 de febrer de 2019)

Veneçuela

Veneçuela forma part del curiós club de punts de conflicte del planeta que serveix a l’opinió pública del món autoproclamat civilitzat per projectar prejudicis i disputes internes a cop de tòpic i d’idees preconcebudes. Un club que lideren Israel i Palestina des de fa temps, amb el permís de Síria durant els últims anys, i que al llarg de la història ha tingut diversos escenaris. Cuba, Chiapas i Nicaragua van ser durant dècades altres punts cardinals de l’enfrontament maniqueu de revolucionaris i contrarevolucionaris de saló. Bé, de saló ho són els tertulians, analistes i opinadors en general, no pas els soferts ciutadans d’aquests països. En resum, una forma d’externalització de conflictes que permet enfilar disputes ideològiques excitadíssimes mentre els problemes domèstics continuen desatesos.

Com a exemple, en el cas veneçolà, des de l’arribada d’Hugo Chávez al poder presumptes esquerranosos i ultraliberals inequívocs han dirimit arreu diferències internes al marge de la realitat contrastable. Perquè una consideració important que cal fer en aquestes disputes és que la democràcia o el model social acaben sent factors absolutament accessoris i anecdòtics en el debat. En el terreny de la geoestratègia, els factors prioritaris sempre han estat l’estabilitat i els interessos econòmics, conceptes que no sempre però sí molt sovint resulten antagònics.

Abans, doncs, de prendre partit alegrement per Guaidó o per Maduro, per Trump o per Putin, abans d’intentar destriar entre bons i dolents, tinguem clar que l’últim que interessa a la comunitat internacional és la democràcia i la qualitat de vida dels veneçolans.

(Publicat a La República el 26 de gener de 2019)

El policia bo

La desproporció consisteix, si em permeteu la metàfora, a abocar dues cullerades de sucre en una recepta que en requereix una. Posar-hi una cullerada de sal no és desproporcionat, és fer-ho malament. I setze cullerades són una barbaritat. És per això que la cacera de la Policía Nacional contra setze ciutadans, dos d’ells electes, aquesta setmana a les comarques gironines no es pot pas qualificar de desproporcionada. Hi ha hagut, ras i curt, una operació incompatible amb qualsevol recepta democràtica.

Amb aquest episodi hem pogut tornar a constatar, com va passar l’1-O, la impotència (i la perillositat, és cert) d’un estat que ha arribat a la conclusió que només pot mantenir la unitat d’Espanya decretant l’estat de por. Tant li fa que a Madrid mani la dreta o l’esquerra, vull dir el PSOE.

Si no fos que la situació és real, el context actual semblaria un capítol d’aquelles sèries amb els personatges arquetípics del policia dolent i el policia bo. Tots dos persegueixen el mateix objectiu. Un ho fa amb bones maneres. L’altre és l’expeditiu. Sent generosos, el policia bo d’aquesta pel·lícula seria Pedro Sánchez. Si no em feu cas a mi, entrarà el company perillós. En aquesta trama, com passa en els films més recargolats, la parella d’agents no persegueix els culpables sinó els innocents.

Sigui com sigui, dimecres la brigada politicosocial va demostrar a Girona que el policia bo no és ni capaç de semblar bo. Qui vulgui un gest de Sánchez ja pot esperar assegut. Suposant que la intenció hi sigui, cosa que és suposar per sobre de l’evidència, és impossible que pugui fer cap gest algú que no controla el moviment dels seus braços.

(Publicat a La República el 19 de gener de 2019)

En tot sistema democràtic la possibilitat de votar corruptes, mentiders i inútils és un risc inevitable perquè la corrupció, la mentida i la ineptitud són defectes que se solen confirmar a posteriori. Un indesitjable et pot aixecar la camisa el primer cop. El feixisme, en canvi, està descrit amb precisió en el programa electoral.

D’entrada, seria millor qualificar el fenomen d’ultradreta. El feixisme és només una de les serps que surt de l’ou. Sigui com sigui, l’homofòbia, el racisme, la xenofòbia i la pulsió repressiva en general són exposades pels seus defensors de manera diàfana.

La cultura política i la pedagogia són imprescindibles per mantenir a ratlla els extremistes. Identificar les causes que motiven els seus votants és important, però creure que tots són uns ignorants entabanats per la incertesa, la mala televisió, o una mica de totes dues coses, és subestimar-los. Els electors poden estar manipulats i emprenyats, però cap d’aquests supòsits en justifica la irresponsabilitat. Reforçar la consciència democràtica és necessari, però no suficient. Alhora cal plantar cara al carrer i des de les institucions. No poden passar.

L’onada retrògrada pot portar a una Europa fosca i repressora com a Hongria, Polònia i Espanya. L’extrema dreta és un perill global. Fer-hi front, de totes maneres, no depèn de votar un pressupost. Apuntalar el PSOE per por que en vinguin de pitjors és absurd. Corruptes o inútils no ho sé, però de mentir, els socialistes ens han mentit molts cops. A més dels números cal blindar les lletres. I de moment, en relació amb Catalunya les últimes lletres amb suport del PSOE han sigut l’1, el 5 i el 5.

(Publicat a La República el 12 de gener de 2019)

Articles més antics »