El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/carlesribera
Articles
Comentaris

El virus de la correcció política ha estat inoculat tan endins en el sistema polític general i en l’opinió pública que està minant cada cop més seriosament la capacitat de resistència de la democràcia contra les regolfades del totalitarisme, sigui estatal o paraestatal. La condescendència amb què bona part de l’anàlisi política enfoca l’auge de la ultradreta fa feredat. No només en l’àmbit de la justícia, corcada en les seves altes instàncies per un franquisme estructural que la suposada Transició queda clar que no va resoldre, sinó també en la creixent recepció electoral que tenen les posicions de dreta extrema.

En primer lloc, cada pas més cap a la dreta que fa un nou actor contribueix a blanquejar, a suavitzar la imatge de la dreta que queda un pas enrere. Així, els ultraconservadors d’Abascal estan fent moderats dos radicals de l’autoritarisme com són Rivera i Casado. El pitjor del cas, però, és la condescendència amb els votants que donen suport electoral creixent a programes netament antidemocràtics. Em meravella aquesta capacitat d’arribar a la conclusió que els votants dels partits ultres en realitat són gent descontenta però no pas feixistes. No només els tracta d’ignorants a ells, sinó als altres pretenent que ens ho empassem. La ignorància es pot perdonar. La irresponsabilitat, no. Si algú vota un partit feixista, és un feixista. No hi ha culpes anònimes. Si no ho tenim clar, amb la guàrdia abaixada anirem alimentant la bèstia. Hem de tenir clar que si la ultradreta avança els drets retrocediran en una societat que tolera culpes sense culpables i empresona culpables sense culpa.
(Publicat a La República el 4 de gener de 2019)

Un any en blanc

Es podria dir que el groc ha estat el to protagonista del 2018, tot i que a l’hora de fer balanç polític de l’any el color més apropiat seria el blanc. Ha passat un any i no hem avançat. Vam acabar el 2017 amb una victòria a les urnes que legitimava, un cop més, l’independentisme. La gestió d’aquella victòria ha portat el republicanisme a un carreró amb poques sortides que no depenguin d’esperar temps millors. Paral·lelament, als carrers, la impagable, constant i imaginativa solidaritat i empatia amb els polítics ostatges de l’Estat espanyol tampoc ha tingut prou determinació per aconseguir una pressió efectiva que forcés l’excarceració dels presos. Tots en tenim moltes ganes, però, més enllà de Twitter, la cara, sense passamuntanyes, que l’hi posi un altre.

No pretenc fer un balanç negatiu, ni tan sols pessimista. Vam avançar molt en molt poc temps. Hem patit i continuem patint una repressió com feia anys que no es veia. És comprensible que en l’ambient suri un estat de xoc que no és senzill d’esvair. Les decisions polítiques i cíviques estan molt condicionades per una versió de la prudència fronterera amb la por.

El 2019 podria ser pitjor. Veurem una farsa judicial. Votarem desorganitzats. Tanmateix, dubto que hi hagi gaires independentistes que es tornin espanyolistes. Ara bé, el pitjor enemic de la república no és pas Espanya, sinó la falta d’entusiasme. No es pot exigir a ningú valentia suïcida, però sí una mica més de coherència estratègica. Podem estar disposats a posar-hi paciència, però de la paciència sense confiança se’n diu resignació, l’estat d’ànim on la desmobilització i la indiferència. (Publicat a La República el 28 de desembre de 2018)

Les flors, tot i la seva imatge de fragilitat i delicadesa, també han servit al llarg de la història per batejar conflictes importants. En el segle XV hi va haver la guerra de les Dues Roses pel tron d’Anglaterra; als Països Baixos, van tenir la crisi de les tulipes en el XVII, la primera bombolla financera; a Portugal van fer la revolució dels clavells i, més recent, al Kirguizistan les tulipes també han donat nom a una revolta.

Són exemples als quals caldria afegir una proposta –ep!, incruenta– per a Catalunya: la guerra de la ponsètia. La imatge del funcionari espanyol plantificant unes fulles vermelles davant les plantes grogues que decoraven dijous l’escenari de la trobada entre Torra i Sánchez és el paradigma del conflicte Catalunya-Espanya. La càndida subtilesa catalana contra la prepotència espanyola. L’Estat espanyol sempre acaba amplificant amb la seva malaptesa barroera accions aparentment innòcues. Un detall, el de les ponsèties grogues, que hauria passat inadvertit a la majoria de l’opinió pública, però que va acabar magnificat per l’acció d’un esbirro amb excés de zel. Un 1-O que hauria tingut repercussió internacional mínima si no hagués estat per la incontinència repressiva hispànica. Un 9-N que hauria estat foc d’encenalls… un llarg etcètera d’actuacions que els posen en evidència. La fúria ha estat sempre la seva perdició. Només guanyarem (com ha fet tothom que els ha guanyat, que han estat molts) provocant que encadenin errors. Sortir a barallar-nos al seu terreny és anar amb el lliri a la mà. I aquest conflicte no va de lliris, va de ponsèties. D’entrada, amigues i amics republicans, per desitjar-vos bones festes.

(Publicat a La República el 22 de desembre de 2018)

No soc pacifista. Simplement soc pacífic. No és pas, doncs, una qüestió de conviccions, sinó de caràcter. En una guerra, només hi sabria fer de mort. En qualsevol conflicte violent m’assignarien el paper de víctima. No hi puc fer més. No és covardia, sinó temperament. A banda d’aquesta tirada personal a la no-violència per una qüestió d’aptitud, trobo que, en general, és molt més eficaç a la llarga intentar resoldre qualsevol disputa enraonant o, si no és possible enraonar perquè ningú no ens vol escoltar, o perquè davant les nostres raons hi trobem agressivitat, resistint.

Amb el 21-D a les envistes i liquidada de moment la possibilitat d’enraonar perquè des de Madrid no atenen a raons excepte a la d’estat, toca resistir. Hi ha protestes efectives que no impliquen violència activa. Fa una dècada que n’explorem les possibilitats i, encara que es pugui pensar que han estat infructuoses, han tingut més efecte que totes les estratègies dels 300 anys anteriors. Hem portat Espanya a l’únic terreny que no domina per falta d’experiència: el conflicte no violent.

Tenim exiliats, tenim presos i tenim presos en vaga de fam. Podríem interpretar-ho com una derrota, però només serà una derrota si acaba en desfeta. L’Estat espanyol viu en estat de xoc des de fa mesos perquè no sap com sortir de l’embolic. Mentrestant, es van reescalfant entre ells.

El 21-D tenim l’oportunitat de fer un pas més cap a la consolidació del moviment republicà o de perdre-hi bous i esquelles. No entrem en la dialèctica de la violència, perquè ni és dialèctica ni mai la dominarem millor que ells, no sé si per caràcter o per convicció. (Publicat a La República el 15 de desembre de 2018)

Ens pensàvem que érem independentistes i republicans, però només ha calgut que s’escaigui en el calendari la commemoració dels 40 anys de la Constitució espanyola perquè retornem a l’autonomisme més tronat i especulatiu. Tots els diaris de Catalunya, el dia 6 de desembre, dedicaven portades i planes interiors a analitzar i debatre els pros i contres de la carta magna dels espanyols, amb cullerades de polítics republicans incloses. Com si l’1-O i el 27-O no haguessin existit. Com si Catalunya tingués alguna possibilitat amb el que vulguin fer els estimats veïns amb la seva norma fonamental.

Dec ser un ingenu de campionat. Estava convençut que, tot i les dificultats conjunturals derivades de la proclamació de la independència i la consegüent repressió de l’Estat, la pantalla del constitucionalisme espanyol ja estava passada i que ara es tractava d’anar treballant en la constitució catalana que, quan els temps i les urnes siguin més propicis, haurà de regir la vida de la ciutadania. Què m’importa a mi, com a independentista, si la Constitució espanyola és més o menys reformable, si té lectures més o menys obertes i si bla, bla, bla. Que no ens ha ensenyat la realitat que ha estat una arma utilitzada contra els catalans, sigui com a projectil, sigui com a gàbia d’or? No tenim prou exemples a Lledoners, Puig de les Basses i al Catllar que no en podem esperar res, ni de la llei, ni dels que hi paren la trampa? Més de dos milions de vots per treure’ns-la de sobre i ara tornem a la casella de sortida? A aquest ritme, l’11 de Setembre farem un aplec per demanar l’Estatut. O les Bases de Manresa. (Publicat a La República el 7 de desembre de 2018)

Als que venim de segle XX endins, una de les sorpreses més grans que ens ha portat la vida és descobrir amb estupor que en les pel·lícules d’indis i cowboys els bons eren els primers. Van ser molts dissabtes a la tarda davant la tele en blanc i negre, i algunes sessions dobles al cinema, contemplant com Errol Flynn, John Wayne, Richard Widmark i James Stewart ens mostraven les mil i una maneres de matar, naturalment en defensa pròpia, qui fos el pell roja que portés plomes al cap, com si es tractés d’una mena d’éssers molestos, de fauna salvatge que dificultava l’avenç de la civilització oest enllà.

Tot i que la majoria ja ho intuïem, perquè a l’hora del pati o a les festes de disfresses sempre feia més gràcia portar un arc amb una fletxa de ventosa que no pas un revòlver platejat de plàstic que feia clic-clic, amb el temps i un relatiu canvi de discurs a Hollywood vam constatar que en realitat allò va ser un extermini.

Avui ho sabem tots menys el ministre Borrell. Sembla que no ha pogut posar-se al dia cinematogràficament més enllà La diligencia (1939), l’aclamat film de John Ford que va consolidar el relat de l’indi malvat i cruel.

El senyor Borrell no estic segur si en la seva peroració històrica sobre els Estats Units va sublimar l’atreviment de la ignorància o bé va recargolar la perfídia de la mala fe. De tota manera, en un país normal no hauria de dimitir pas per aquesta relliscada, perquè el dia del col·loqui ja l’haurien enviat a casa pel tema Abengoa. A Madrid, però, ja se sap que són dels que sempre prefereixen morir amb les botes posades i fer passar els altres per dolents. (Publicat a La República el 30 de novembre de 2018)

La revista que teniu a les mans compleix dilluns set mesos de vida coincidint, feliç casualitat, amb el lliurament de la primera edició dels Premis Republicans de l’Any. La iniciativa dels guardons, impulsada per aquest setmanari, transcorre en paral·lel a l’objectiu fonamental de qualsevol projecte en el món de la premsa, que és fer un producte periodístic que satisfaci el màxim nombre de lectors possible. El periodisme, tanmateix, per més distància crítica i analítica que prengui, no es fa en l’aire, ni en un erm, sinó en una comunitat humana concreta.

La comunitat humana que habita aquest país està vivint un trasbals col·lectiu de proporcions inconcebibles per a qualsevol mentalitat democràtica mitjana. En aquest context, tothom ha de fer una mica més del que faria en circumstàncies normals. A La República fem uns premis. No són temps de celebracions ni de festes, però aquest no és el sentit d’aquesta iniciativa, tot i que no amaguem que voldríem que aquesta fos la funció en un futur com menys llunyà possible, lliure de la ignomínia repressiva actual.

El republicanisme no està de festa però sí que s’ha de mantenir viu, actiu, i amatent. No es pot abaixar ni el cap, ni la veu, ni el vot. En resum, no es pot cessar en el compromís de llibertat i democràcia del qual la premsa que es proclama lliure no s’hauria de separar sota cap falsa aparença d’asèptica neutralitat.

Quan la destral baixa contra colls innocents, per més distància que prenguis per explicar què passa, o estàs amb les víctimes o amb el botxí. No hi ha mitges tintes. Continuarem informant. Continuem compromesos. (Publicat a La República el 23 de novembre de 2018)

Les propostes d’unitat d’acció a Europa suggerides per un sector del republicanisme han estat contestades aquesta setmana de manera lapidària per Joan Tardà: “Les esquerres han d’anar amb les esquerres i els altres, amb els altres.” No puc estar més d’acord amb l’estimat polític del Baix Llobregat. Si les conviccions encara són un valor en aquest món inestable, és indiscutible que els programes d’esquerres són teòricament incompatibles amb, fent servir l’elaborada terminologia de Tardà, “els altres”.

Tractant-se de Catalunya, però, quan es passa de la teoria a la pràctica sorgeixen alguns problemes d’índole pràctica. Per aplicar polítiques d’esquerres cal un govern que, d’entrada, controli els recursos. Catalunya té una capacitat nul·la de fer política, ni d’esquerres ni de dretes, perquè no disposa del control de les finances públiques. Em pensava que després de quaranta anys de dèficit fiscal, una dècada de mobilització, l’experiència de Junts pel Sí i un any llarg de repressió a dreta i esquerra, el concepte ja estava interioritzat. Veig que som al punt de partida.

Mentre l’esquerra independentista prioritzi les esquerres espanyoles, la solidesa ideològica de qualsevol d’aquests projectes serà inversament proporcional a les possibilitats de l’aplicació pràctica. Per plantejar polítiques de progrés a casa nostra és imprescindible comptar amb l’esquerra i amb “els altres” fins a aconseguir el control de la situació. No gosaria definir els contorns ideològics d’aquests “els altres” amb més precisió que Tardà. Ara bé, sovint el progressisme depèn de sumar equivocats que saben on volen anar a aquells carregats de raó que no es mouen de lloc. (Publicat a La República el 16 de novembre de 2018)

Vergonya suprema

Fa anys que els catalans patim la situació de les altes instàncies de la judicatura espanyola. El TC, l’AN i el TS són maquinàries corsecades i estiragonyades pels interessos polítics i per la capa de conservadorisme preconstitucional que les impregna. Són fets constatats des de fa anys i panys per aquests verals, però sembla que els nostres estimats veïns espanyols comencen a obrir els ulls. Amb la penosa actuació del Suprem en el cas de les hipoteques, molts ciutadans que miraven cap a un altre costat amb les extralimitacions contra Catalunya ara intueixen que potser el problema no és Catalunya sinó els jutges, i que això és una bomba de rellotgeria.

Fent un exercici d’empatia es pot pensar que els que pitjor ho passen (a banda de les víctimes de les arbitrarietats) són els centenars de jutges i jutgesses que, pròxims a la gent, intenten fer la seva feina amb professionalitat, envoltats d’estretors i saturació. El desprestigi que transmet l’alta magistratura corre el risc d’escolar-se cap a baix. A poc a poc, va prenent la sensació de desconfiança generalitzada en l’administració de justícia, una institució que, per la seva intrínseca capacitat punitiva, és fins a cert punt normal que sempre es balancegi damunt la ratlla de l’antipatia. Quan el respecte només s’aconsegueix fent por, malament rai.

La crisi espanyola, amb un poder judicial de vergonya aliena, una monarquia desacreditada, una economia pengim-penjam, un espionatge que sobreïx de les clavegueres i un sistema polític escorant-se cap a la dreta totalitària és molt més profunda del que sembla. No ho perdem de vista a l’hora de dissenyar l’estratègia catalana. (Publicat a La República el 9 de novembre de 2018)

No passaran

Ja ho deia l’activista negra Rosa Parks: “Com més cedíem i obeíem pitjor ens tractaven.” És en aquest context que la farsa judicial contra l’independentisme avança desbocada. Amb l’abominable escrit de qualificacions provisionals de la fiscalia, l’Estat espanyol demostra un cop més que, mani qui mani a Madrid, l’actitud repressiva i la set de revenja contra els que defensen la resolució dels conflictes a les urnes són insaciables. No té aturador. No pas perquè aquesta causa esperpèntica oberta ara fa un any sigui difícil de reconduir un cop arribats a aquest punt del despropòsit processal, sinó perquè ningú no té cap intenció d’aixecar el peu de l’accelerador.

No hi ha mitges tintes. Un país que fonamenta la cohesió en la prepotència, la coacció i la impunitat no té cap necessitat d’incloure en el vocabulari conceptes com ara diàleg, clemència i negociació. No li cal fer cap altra cosa perquè tothom mira cap a un altre costat, en una Espanya enverinada per l’ultranacionalisme i en un búnquer europeu sense empatia amb la gent del carrer, vinguin de Catalunya o arribin nedant per la Mediterrània.

En aquestes circumstàncies, el republicanisme només es té a si mateix. La força que es pugui fer resistint des de les institucions i fent sentir la indignació pacíficament però incontestable. El judici és una farsa, però l’independentisme és real, i és al carrer on es pot guanyar el torcebraç. Espanya és un enemic temible però alhora debilitat per la seva dinàmica de descomposició política. Cal intel·ligència estratègica i solidesa col·lectiva per aconseguir que es vagin enfonsant ells sols en aquest fangar delirant. No passaran. (Publicat a La República el 2 de novembre de 2018)

« Articles més nous - Articles més antics »