Escrits amb els dits

Tècnicament es diu Pomacea canaliculata i al nostre país fa unes setmanes que, en general, el coneixem com a cargol poma, una pobra bestiola que no havia fet cap mal fins que no se sap ben bé com va arribar al delta de l’Ebre, lloc on no hauria de ser, i com passa amb totes les bestioles, siguin invertebrades o no, quan arriben a un lloc on no han estat convidades, reben el curiós apel·latiu d’espècie invasora. Entre altres coses perquè causen uns estralls terribles a la fauna i la flora autòctones, que no saben com combatre-les, de la mateixa manera que si fossin ells els que viatgessin a Sud-amèrica, d’on prové el maleït gastròpode nouvingut, el problema seria a la inversa.
Abans que cap arrossaire ebrenc comenci a maleir-me els ossos pel títol d’aquest article, deixeu-me dir que la defensa del caragol maçana no és en favor del mol·lusc pròpiament dit, sinó de la manera de dir-ne. La reflexió em va venir al cap un dia que seia a taula enforquillant el dinar mentre mirava el telenotícies de la teletrès. La presentadora, des dels estudis de Sant Joan Despí, va introduir la notícia relatant que a l’Ebre estaven molt preocupats per la plaga del cargol poma. Dit això, va passar la connexió al corresponsal, enviat especial o qui fos el periodista destacat sobre el terreny, que va mostrar a càmera una closca de bona mida i una rastellera d’ouets d’un color entre rogenc i rosadet arrapats a un branquilló mentre esperaven esdevenir nous exemplars del refotut invasor. Quan el reporter va identificar allò que tenia a la mà vaig quedar amb la boca oberta i la forquilla a mig camí amb els fideus penjant. Allò que minuts abans era un cargol poma havia esdevingut un caragol maçana!
Caragol maçana. La sorpresa no em va pas venir del fet de sentir com li canviava el nom. Perquè com que sóc molt viatjat, per més gironí que sigui ja sabia que a les terres de l’Ebre del cargol se’n diu caragol i que de la poma se’n diu maçana. És més, per aquells verals no s’ha de preguntar de res ni de ningú com es diu, sinó com li diuen, matís molt important que podria donar peu a tot un tractat de filosofia sobre la identitat i el jo que ara no ve al cas.
El que em va sorprendre és que a TV3, una actitud que després he sentit i llegit en altres mitjans de comunicació audiovisuals i escrits, decidissin transformar el caragol maçana en cargol poma. Perquè si el problema el tenen a l’Ebre, hauria de tenir el nom que a l’Ebre decidissin. I tant caragol com maçana no només són variants dialectals, sinó que estan admeses en igualtat de condicions amb les seves variants orientals als diccionaris generalistes que he consultat. Desconec quin criteri segueixen en altres països i en altres entorns lingüístics a l’hora d’estandarditzar la llengua. Per al cas que ens ocupa la conclusió que n’extrec és que amb la feina que tenim per normalitzar l’idioma contra les agressions externes, només falta que anem perdent el temps fent traduccions del català al català. Tampoc és tan lluny l’Ebre (especialment per als que són d’allí) perquè no els puguem capir. I si ho trobem distant, ben segur que a mig camí ensopegarem amb algun diccionari que ens traurà del mal pas.