Escrits amb els dits

La institució espanyola del Defensor del Poble ha presentat recurs contra la llei d’acollida de Catalunya perquè considera que no es pot obligar els nouvinguts a aprendre català, i aquí, en saber-se la notícia, ens hem posat les mans al cap, estirat els cabells, posat el crit al cel i enfilat com carbasseres posseïts per una patriòtica indignació.
No hi entenc res. Ben res.
A Catalunya, l’idioma d’acollida dels immigrants tothom sap que és, indiscutiblement, el castellà. No estic formulant cap proclama espanyolista, ni faig broma. Simplement, constato la realitat. Una realitat que fa moltes dècades que dura i que durant les últimes dècades es manté sense cap imposició: els catalans, una immensa majoria de nosaltres, acollim els immigrants parlant-los sistemàticament en l’idioma de Cervantes i de Belén Esteban. Jo no. Però jo, que fa més de vint anys que no em dirigeixo mai en castellà a d’altres ciutadans del meu propi país, no sóc representatiu perquè formo part de la minoria residual del friquisme lingüístic més extravagant.
La norma nacional és acollir els immigrants en castellà i la resta són collonades. Una rebuda lingüística que en molts casos es manté dècades després que el foraster s’hagi instal·lat, establert, casat, procreat i fet arrels a casa nostra. Tossuts com banyes de marrà, els continuem acollint en la llengua de Góngora i de Mariano Rajoy.
No sé de què ens queixem, doncs. No sé de què es queixen molts polítics als quals jo mateix he sentit demanar un cortado a un cambrer que feia cara, només cara, de venir de lluny. Què coi protestem si som els primers a atacar el nostre propi idioma. Quants de vostès, amables i pacients lectors, que probablement aquests dies s’han indignat amb l’atac a la llengua catalana per part del Defensor del Poble, quants de vostès, dic, adopten la llengua d’Unamuno i José Tomàs davant d’alguna dependenta de supermercat o de grans magatzems que fa cara, només cara, de no ser d’aquí? Com és que estrangers que fa anys i panys que viuen entre nosaltres, el senyor Messi per posar un exemple conegut, que s’ha criat a Catalunya, no parlen ni un borrall de català? En quin idioma se’l va acollir, a aquest xaval? Quina llei impedia fer-ho en català?
L’ús social d’un idioma no s’estableix pas amb lleis sinó amb consciència nacional. I la consciència nacional no és cap abstracció sinó la suma d’actituds individuals. La llengua d’acollida dels nouvinguts no és el català no pas perquè el TC ho prohibeixi, sinó perquè els catalans, esclaus resignats del nostre botxí, hi hem renunciat.