Escrits amb els dits

Portada del llibre

He acabat ‘La melancolia dels oficials’ de Joan Daniel Bezsonoff, un autor el qual no em cansaria mai de llegir, per diversos motius. Principalment, i amb aquesta raó n’hi hauria prou, perquè és un excel·lent narrador d’històries: amè, amb una fluïdesa propera a l’oralitat, detallista, melancòlic com els seus oficials i finíssimament irònic, sensual pel broc gros, quasi barroer, però alhora extremadament sensible. I perquè explica històries interessants. Si amb tot aquest catàleg de virtuts no n’hi hagués prou, hi podríem afegir el punt d’exotisme que aporta un autor nord-català a una literatura, i sobretot a uns lectors, poc habituats a tractar amb una catalanitat de referents socials, polítics, lingüístics i culturals francesos. L’univers literari català eixampla d’una manera extraordinària el seu paisatge humà amb personatges com el comandant Valls, l’oficial melancòlic que protagonitza aquesta novel·la. Un senyor que, en les campanyes militars destinades a servar pel món la grandeur francesa, es distreu “llegint llibres catalans que m’enviava ma mare com els vells volums ataronjats de l’editorial l’Avenç”, i recorda emocionat “quan el 1935 ma mare m’havia regalat el diccionari de Pompeu Fabra” on  “hi apareixien endiumenjats els mots de cada dia”.

Una història, doncs, que transcorre en els últims dies de l’Algèria colonial com una reflexió profundament francesa sobre l’emancipació dolorosa d’aquest territori; una reflexió feta, això no obstant, des la perifèria i la perspectiva catalana de l’hexàgon. L’autor, a través de la mirada del seu comandant Valls, descriu d’una manera directa, sense implicació valorativa aparent però amb la contundència del retrat descriptiu, la brutalitat d’una dominació imperialista absurda i grandiloqüent, com són, en general, totes les dominacions colonials. Un trajecte argumental que transcorre en paral·lel dels avatars sentimentals del propi protagonista principal i, especialment, del fosc agent Maurice Leccia, el personatge polièdric, tèrbol i profundament humà que surt més ben aconseguit d’entre tots els que desfilen per una trama intensa i breu que podria haver donat per a molt més tan sols desenvolupant alguns dels fills argumentals que Bezsonoff enfila però no cus.

‘La melancolia dels oficials’ és, doncs, una novel·la breu (potser massa, insisteixo, per les possibilitats que ofereix l’argument), interessant i amena que, a totes les virtuts citades, encara n’aporta una altra que fa del seu autor un dels imprescindibles de la narrativa catalana actual. Llegir Bezsonoff és assistir a una orgia lèxica amb el devessall de girs i modismes d’un català agavatxat que alhora rescata vells mots oblidats o relegats al sud de l’Albera. Un català que “llurca les passants” quan mira les dones pel carrer; que no pot “franquejar sense fremir les portes”; que sent ‘cabord’ davant les sensacions desagradables; que agredeix ‘clavant un parell de mostejades’. Una petita delícia que cal assaborir sens falta. Si la literatura espanyola s’oxigena amb els sud-americans, a Catalunya els nostres sud-americans els tenim al nord, separats no pas per un oceà sinó, només, per una ratlla marcada sobre un mapa. És cert que no són gaires, Bezsonoff, Joan-Lluís Lluís i pocs més, però no els podem deixar perdre perquè hauríem de mirar d’aconseguir que fessin escola.