El premi Nobel per economia 2010 (bé, millor dit el Premi del banc de Suècia per ciències econòmiques en memòria d’Alfred Nobel) ha estat donat als economistes Peter A. Diamond, Dale T. Mortensen i Christopher A. Pissarides “pel seu anàlisi dels mercats amb friccions de cerca”. Novament, per molt que el pensament neoliberal vulgui desacreditar-ho com a idea de l’esquerra, llur recerca ens indica que no hi ha tal cosa com a mercat perfecte.
Les friccions de cerca es produeixen com a cost de transacció en la cerca de la feina més propera a la idònia pel treballador. És el cost de transacció inherent en la recerca d’informació sobre els llocs de feina pel treballador, i també de cerca del treballador per part de l’empresari empleador. Sense l’ajuda de l’estat en forma de prestació d’atur, doncs, el treballador ha d’acceptar més o menys immediatament qualsevol feina que se li presenti, encara que no sigui la idònia per la seva formació i capacitació, i perquè no, les seves preferències. Es tracta d’una ineficiència del mercat, ja que aquest, si és lliure, no uneix perfectament la oferta i la demanda, no col·loca sense l’ajuda d’un període subvencionat el treballador idoni a la feina idònia, aparellament que redundarà en maximitzar la productivitat.
En tot cas, no n’ha d’existir cap de mercat laboral lliure, malgrat ens vulguin convèncer els neoliberals de que cal evitar a tota costa que els governs hi interfereixin políticament. Sense que ens adonem, per molt ultra-liberals que siguem, acceptem un munt de regulacions i limitacions al mercat. Prenem per cas les lleis sobre el treball infantil: el 1819, el parlament britànic va aprovar la Cotton Factories Regulation Act (d’entre les diferents Factory Acts) que entre altres coses limitava l’edat del treball infantil a 9 anys i els horaris dels menors fins a 16 anys a 12 hores diàries. Avui, dubto que per molt liberal que es sigui, s’acceptaria ni tant sols el treball a menors, i menys en aquestes condicions. Però en el seu moment, va generar un gran rebombori amb molts que opinaven que el mercat laboral hauria de ser lliure, que si els infants volien i necessitaven treballar, i els empresaris els volien emplear, se’ls hauria de permetre.
El fet és que, a banda de criteris humanistes, el treball infantil és socialment ineficient. Com aquests exemples de regulació i limitació necessaris, n’hi ha molts més, tots amb criteris polítics. No és possible gestionar el mercat laboral, ni cap altre, amb criteris ultra-liberals, de lliure mercat, perquè aquest simplement no pot existir. El mateix concepte de lliure mercat és un criteri polític.