He llegit diverses crítiques a les acampades dels Indignats, i defensant l’acció dels mossos del divendres passat a la plaça Catalunya de Barcelona i a la plaça de Ricard Vinyes de Lleida. Per a tal fi, algun crític l’ha contrastat amb l’acció de la policia francesa al desallotjar l’acampada a la plaça de la Bastilla d’aquest cap de setmana.
Però per a segons quina audiència (és a dir l’electorat, la ciutadania) el fet de que es facin servir mètodes semblants no diu gaire del contrast entre els respectius sistemes polítics. La crítica a un i altre seria prou semblant, si no la mateixa.
Jo crec en la política; també crec que les acampades no tindran un efecte o resultat directes sobre aquesta. Però son enormement simptomàtiques de la situació política i social. No es pot, cal evitar, el menysteniment d’aquest moviment, sobre tot tenint en compte que no son revolucionaris, al menys en el sentit clàssic. I cal que el sistema, sobre tot aquells qui se suposa han de representar la ciutadania, els partits polítics, han de prendre nota i actuar en conseqüència com més aviat possible.
Malauradament, el cofoisme dels partits polítics clàssics es deixa entreveure en el que expressen els Think Tanks dels partits espanyols (la Fundació Ideas del PSOE i la FAES del PP), menystenint els Indignats en el programa 30 Minuts d’ahir vespre a TV3.