PECAGÚS

Sembla que finalment es consumarà la confiscació dels dipòsits superiors a 100.000€ a Xipre. Tenir grans dipòsits és haver pecat i ara caldrà pagar pels excessos que s’hagin pogut haver comès i que han originat un rescat per part de la troica en aquella illa mediterrània. El rescat, encara pendent de ser tancat definitivament, sembla que oscil·larà al voltant d’uns 23.000 Milions d’euros, un “simple” 135% del PIB. La troica només n’aportarà 10.000 i la resta amb càrrec als xipriotes. En conclusió la mala gestió d’uns governants, inclosos alguns dirigents bancaris, farà recaure tot el pes del rescat en els ciutadans, sigui amb retallades brutals, pujades d’impostos i ara, i això és la novetat, en la quitança als grans dipòsits. Sense estalvi, no hi ha inversió. Sense inversió, no hi ha recuperació possible: més atur i més pobresa.

Aquesta vella Europa, decadent i poc il·lusionant, dirigida per uns pocs, ara s’encaparra en confiscar els dipòsits de l’estalvi. Fins avui una de les garanties del model capitalista, com és la preservació de l’estalvi, també se’n va a en orris.

Desconec si Xipre era una base pel blanqueig de diners de les oligarquies russes, però ningú es fa la mateixa qüestió quan això serveix per a dinamitzar el mercat immobiliari a tota la costa catalana o bé quan els compatriotes de Putin són els principals consumidors de productes de luxe Passeig de Gràcia enllà…

Com diu el refrany, quan “vegis les barbes del teu veí afaitar…”, anem-nos preparant. Això no s’ha acabat ni de bon tros. Aquest model determinat d’Europa ja no ens convenç, ni engresca, ni motiva. Es poc transparent i escassament democràtic, però ara a més confisca. Una unió a Europa és la solució, és irreversible i és el camí, però fer pagar tothom pels excessos d’una minoria, penso honestament que no és la solució.

Un tancament empresarial sempre és un fet traumàtic, sovint polèmic i certament trist. En poques ocasions, el tancament és un procés senzill i on queda tot pagat. Als impagaments i promeses incomplertes s’hi pot afegir les inevitables “faltes de comunicació” o “malentesos” que tendeixen a enterbolir el procés de tancament.

Pensàvem que érem rics i la crisi ha posat al descobert la feblesa del nostre sistema econòmic. Talment com si marea hagués baixat, hem descobert que la quilla del nostre vaixell econòmic estava ben corcada i amb unes profundes vies d’aigua. Segurament algú dirà que hem estirat més el braç que la màniga i possiblement no li faltarà part de raó. El més liberals, diuen que la “mà invisible” del mercat posa a tothom al seu lloc i que és el destí. Els més intervencionistes ho nacionalitzarien tot amb els diners del altres, és clar. Què voleu que us digui? No ho veig del tot clar.

A les comarques de Girona, teníem una economia rica i diversificada, basada en tot un mosaic de pimes escampades per una varietat de sectors, amb un equilibri entre indústria, serveis i sector primari. Cada dia, però més empreses tanquen i el degoteig és constant. Durant aquests anys de crisi, hem vist com es va esmicolant indústries i comerços. Els carrers són un ventall de persianes abaixades i rètols empolsats buscant compradors o alguna cosa que s’hi assembli. Els polígons industrials foten pena.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/633735-els-processos-concursals-superaran-enguany-la-xifra-dels-10000-a-tot-lestat.html

Tornant a l’inici, estic segur que en tota aquesta crisi s’endurà moltes empreses viables que en altres circumstàncies menys traumàtiques de ben segur haguessin pogut resistir i ser viables. Empreses industrials, exportadores, amb productes innovadors, que creàvem ocupació, en altre temps visitades per polítics s’hi feien fotografies, que tributaven i cotitzaven, que tenien una responsabilitat social envers el territori, etc. Una empresa de 20-30 treballadors que tanca és molt difícil que pugui renéixer. L’emprenedoria és una solució només parcial i sovint té el caràcter de subsistència individual. Muntar un bar o una casa de turisme rural, tot i que noble i necessari, no és pas la solució a l’economia catalana. No obstant millor un emprenedor (o molts) que un aturat, ara bé el teixit destruït costarà reconstruir-lo de nou. S’haguessin pogut evitar tants tancaments d’empreses? Potser no, altres potser sí. Es injust, però, és la cruel llei del mercat. Només podem assistir com a espectadors o actors convidats a aquesta tragèdia?

Un municipi, segons el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana és una “Associació natural, reconeguda per la llei, de persones i béns, determinada per les necessàries relacions de veïnat, dintre el terme o el territori sotmès a la jurisdicció d’un ajuntament”.

Tot just fa un any em preguntava si a Catalunya no hi havia massa ajuntaments. Les dades numèriques demostraven que sí. Fa un any hi havia crisi, avui la crisi és més forta si cap. Sense ànim de negar-li a ningú la seva identitat local o territorial, pensava que l’actual crisi serviria per posar una mica de racionalitat en aquesta àmplia diàspora d’administracions (locals i supra-locals) que tenim a Catalunya. Ja se sap, amb el pack de ser català hi va un cert component de victimisme i ens encanta buscar enemics i culpables, sigui el binomi Espanya-Madrid o els més nous, com la Merkel o en Sheldon Adelson. Ells són els culpables de tot, ho siguin veritablement o no. Ubicats i identificats els culpables, ja ens sentim millors i ja podem seguir amb la nostra tasca habitual, obrir la botigueta i tal dia farà un any. Com diria aquell, amb il.lusió!

Però tornem als ajuntaments. A la comarca on jo resideixo, el Gironès, hi ha una grapat de municipis alguns d’ells tan propers entre ells que els límits queden molt difusos. Al Gironès, hi ha 27 municipis per una població de 170.000 habitants. Excepte Girona i Salt, la resta de municipis són inferiors a 10.000 habitants. D’aquests, 13 municipis són inferiors a 1.000 habitants. Si partim de Girona veiem que està pràcticament enganxada amb els municipis de Salt, Sarrià, Quart, Vilablareix, Fornells i Aiguaviva. Són municipis tan propers que comparteixen carrers, urbanitzacions o polígons industrials i moltes vegades costa determinar els límits de cadascun. Una eventual unió d’aquests 7 municipis implicaria crear una gran àrea de 130.000 habitants (77% de la població del Gironès), que es podria gestionar amb un únic alcalde, un sol equip de govern, un sol cap de policia local o amb polígons industrials més eficients, etc. Aquests municipis són prou propers, cadascú amb les seves particularitats, com per ser gestionats de forma conjunta. La resta d’ajuntaments de la comarca segur que també es podrien fusionar per agrupar serveis generals aplicant criteris d’austeritat i racionalitat econòmica. Celrà, Bordils, Flaçà, St. Jordi, Juià, St. Martí Vell o Madremanya (8.000 hab. en total) també podrien funcionar amb mecanismes similars i són prou propers per crear un sol municipi. Com deia fa un any, al Baix Empordà experiències similars fa dècades que funcionen (Forallac).

Se que això implicaria grans canvis, però l’actual crisi no es tracta amb paràmetres imaginatius ni valents, sinó que es va al què és més fàcil. Retallar despeses Capítol 1 (personal) o no fer inversions. No sembla tampoc que això estigui en l’agenda de cap govern, sigui Generalitat o central. No es va al fons dels temes i ningú prendrà decisions d’aquest tipus (els criteris polítics i de poder prevalen). Ja buscarem nous culpables si fan falta.

Curiós aquest nostre país, el que tenim. Tenim un rècord mundial d’atur, un espoli fiscal asfixiant i endèmic. Una política econòmica que portarà més depressió. Uns polítics en permanent crisi jugant al pim-pam-pum, pensant més en la seva pensió que en l’estratègia. Un constant tancament d’empreses, deslocalitzacions, ERO’s i concursos. Els empresaris parlant més amb advocats i jutges que amb clients o inversors. Bancs fallits i  etcètera, etcètera. Això és el “què tenim”, que dirien els Amics.

Doncs bé, aquest país (cada dia més assimilat com a regió espanyola, per cert) té una oportunitat de fer quelcom diferent. Una oportunitat que té visos de pacte amb el diable, no us negaré pas d’entrada: “illa legal” per fumadors, centre de meuques de luxe, barra lliure per blanqueig de capitals i immigració il·legal, que no s’hi parlarà català i una llarga llista de presumptes atrocitats.

En aquest país som el campió mundial d’agafar-nos-la amb paper de fumar. No m’estranya que el principal productor d’aquest producte sigui una empresa catalana…

Recordo fa uns anys que es veia malament que Eurodisney s’instal·lés a Catalunya. Els francesos encara deuen riure. Ídem per fer un IKEA a Girona. Tampoc la instal·lació de Port Aventura va ser un camí de roses. Estem instal·lats en un permanent “No a tot”: siguin infraestructures turístiques, energètiques, de comunicació, religioses, etc.

Jo ho veig més com una oportunitat. Una inversió que pot crear un nou atractiu turístic i comercial. Per alguna cosa som una potència en turisme. Penso que seria un bon complement a l’oferta actual i un gran motor econòmic. La gent podrà seguir anant a Montserrat i a Taüll si ho desitja i podrà seguir pensant que les platges de Palafrugell són les millors del món. Hem d’escoltar, veure de què es tracta i valorar-ho objectivament. Tampoc serà la fi de la crisi, per descomptat.

El govern el què ha de fer és escoltar i negociar bé. Es lògic que l’americà vulgui pagar menys o nuls impostos (com tothom, no?). No fa el mateix el Sr. Ryanair, a qui sempre se li acaben pagant les seves gràcies? El projecte té molts pretendents.

Ara bé, tan poc segurs de nosaltres mateixos en sentim com per pensar que un milionari ianqui pot convertir el nostre país mil·lenari en un Las Vegas del Baix Llobregat?

Si el gran problema d’Espanya i de Catalunya (i de Girona) és l’atur (que l’és!), esperava quelcom més de la promesa i esperada “reforma laboral”. Durant 8 anys, el PP ha estat sermonant la lletania que el govern s’havia de centrar en “resoldre els problemes reals de la gent” i que per això calia una reforma laboral. Si aquesta reforma laboral només serveix per agilitzar els acomiadaments només servirà per crear més atur.

Però què espereu d’un govern conservador amb aquest tarannà? Que centri l’objectiu i resolgui el problema? No pas.

Les mesures clàssiques per satisfer als empresaris low cost que tan proliferen i afavorir l’acomiadament i la precarietat. A mig camí del no-res. Més del mateix, més atur, més crisi. Per tant ineficàcia i mesures errònies.

Cal pensar diferent. Fent el mateix, obtindrem els mateixos resultats. Estem governats per uns mesells.

Esperar que rebroti la construcció i així tornem a crear ocupació? Per què això passi caldrà esperar un mínim de 5 anys, un cop absorbit l’ingent estoc immobiliari.

Torno en el pensar diferent: Espanya té molta feina per fer. És un país per fer en molts aspectes. Cal potenciar negocis nous, on l’Estat sigui competitiu a nivell global i invertir-hi fortament. S’està parlant de negocis nous o amb potencial? Espanya pot créixer en energies renovables o en la indústria agroalimentària de valor afegit o en la indústria química, per donar alguns exemples. A Catalunya, tenim clústers industrials que estan agonitzant per falta de finançament. El de la maquinària a Girona o el de la moto, en són exemples. Tenim tancaments d’empreses constantment. Empresa que tanca, no es tornarà a obrir. Com volen crear ocupació així?

Canviar? Aquí res no canvia. S’ha deixat tot el pes de la reducció d’atur o de l’increment de la recaptació tributària a la represa del cicle econòmic, però això no passarà en els propers anys si res més no canvia.

Ja ho deia Einstein, si vols resultats diferents no facis sempre el mateix.

Les dades de l’última EPA (Enquesta de Població Activa) del quart trimestre (4T) no per esperades, deixen de ser menys desastroses. Espanya encapçala al trist rànquing de ser el país de la UE amb major atur: 5.273.600 persones, un 22,85% de la població activa, 295.300 persones més que en la darrera EPA del 3T.

A la UE-27, la taxa és d’un 9,3%. Espanya es situa en el rànquing mundial entre Sudàfrica (24%) i Gabon (21%)…

Per CC.AA., les dades són totes elles molts elevades però es constaten les enormes diferències que existeixen en aquest estat asimètric. Allò de la igualtat que promou la Constitució queda clarament en entre dit. També es demostra que els mecanismes que promouen una pretesa solidaritat territorial no són gaire fructífers.

Catalunya o la C.A. de Madrid, comunitats semblants en termes de població i més diversificades econòmicament, tenen percentatges d’atur del 20,50% i 18,51%, respectivament. Andalusia té la taxa més elevada, 31,23%, sent també la C.A. més poblada d’Espanya o Extremadura, un 28,6%. Hi ha però una altra realitat, les CC.AA. de règim foral (amb concert econòmic propi constitucionalment reconegut), tenen un 12,6% (P. Basc) i 13,8% (Navarra). Els percentatges més baixos de tota Espanya. Els efectes positius de tenir concert econòmic propi (o “pacte fiscal”) permetrien un reducció de l’atur a Catalunya?

Si veiem el nombre de funcionaris, a Espanya són un total de 2.670.326 persones entre totes les administracions públiques (un 12% de la població activa). El promig és un funcionari per cada 17,7 habitants. Un promig similar a altres països europeus com Alemanya (18,3) o Itàlia (17,3), però clarament per sota França (12,5) o els “paradisos” nòrdics de Suècia (8,1) o Finlàndia (9,4). A l’altra banda, hi hauria el Regne Unit (29,3), de tradició més liberal.

També per CC.AA. les dades solen ser prou asimètriques. Aquí Catalunya i Madrid tenen percentatges clarament diferents. Mentre Catalunya és la que té menys funcionaris per habitant (24,8), a Madrid són (15,1). Efectes de la capitalitat? Aquí s’entén que com més funcionaris més serveis públics es poden atorgar. Les CC.AA. d’Andalusia i d’Extremadura tornen a tenir millors ràtios de servidors públics per habitant (16,9 i 11,6, respectivament). Només a Ceuta i Melilla és on hi ha més funcionaris (1 per cada 8,1 hab.)

Es curiós que Catalunya sigui la C.A. on calguin més ciutadans per trobar un funcionari. Suposo que el seu teixit econòmic i empresarial fa que, històricament, no hàgim estat gaire amants de la funció pública. Ara bé, Catalunya en els últims anys ha rebut un allau de persones immigrades que han col·lapsat els serveis públics; sanitat, ensenyament o justícia. Això lluny de ser considerat demagògic penso és un fet objectiu. Catalunya és la C.A. que amb més número d’estrangers de tota Espanya (1,1M, un 15% de la població catalana). Curiosament, les CC.AA. de règim foral tornen estar entre les que tenen menys població estrangera (País Basc: 6,6%; Navarra: 11,2%). Es que el règim foral impedeix als estrangers instal·lar-se a comunitats econòmicament tan prosperes com aquestes dues? (perdoneu, ara sí, la demagògia…)

Per últim, si creuem el nombre d’aturats, el nombre de funcionaris (els sous dels quals són pagats amb impostos dels actius) i inactius (persones majors de 16 anys que no estan buscant feina), veiem unes dades encara més esfereïdores. A Espanya, un 60,7% de la població major de 16 anys està en algun d’aquests tres grups (aturats, funcionaris o inactius) i per tant, amb càrrec a les arques públiques o a l’economia submergida.

Com sempre, les comunitats més dinàmiques econòmicament tenen uns percentatges inferiors (però no gaire millors) i similars entre elles; Catalunya (55%), Madrid (56%) i País Basc/Navarra (55%). A l’altre cantó, Andalusia (67%) i Extremadura (72%) mostren unes xifres molt baixes d’activitat, i lluny de tòpics i de polítics incendiaris, un es fa la següent pregunta:

Fins quan això es podrà aguantar?

 Fonts: EPA 4T-2011 (INE). Registro Central de Personal. Padró Municipal a  1.1.2011 (INE). Eurostat. Diari el País. Wikipedia.

Deia l’economista Xavier Sala i Martín, que la Innovació no només s’ha de centrar en les noves tecnologies o en sectors com les telecomunicacions, farmacèutiques o en fer parcs tecnològics. La innovació ha d’aparèixer en tots els sectors de l’economia i en tots els negocis.

Aquí un exemple d’un cas a Finlàndia.

Segons l’Eurostat, la taxa d’atur a Finlàndia és del 7,4%. A Espanya, 22,9%.

 http://www.tv3.cat/videos/3895971/Finlandia-un-pais-de-boscos

L’actual rei d’Espanya deia fa poc que “la justícia és igual per a tothom”. Realment surt car un personatge així per només dir obvietats. Ara bé, no parlaré avui del rei sinó dels diferents graus d’assumpció de responsabilitats en situacions similars. Vegem 3 casos:

Cas #1. Si vostè ha contret deutes, aquests s’han de tornar. Ha de pagar-los i en cas que no pugui, el més probable és que acabi sent executat, embargat o que no es pugui desempallegar mai de la responsabilitat personal. En aquest cas, com a persona física haurà de respondre amb els seus béns dels possibles deutes. Malauradament no tenim una legislació gaire progressista en aquest sentit. En molts països, si vostè té una hipoteca i no la pot pagar, pot tornar el bé hipotecat (la coneguda “dació en pagament”) i el deute quedaria cancel·lat. Això en aquest país no passa. Alguns diuen que la dació en pagament faria contraure a la gent més deutes i que això portaria a la fallida del sistema financer. Bé, això ja ho tenim actualment…

Cas #2. Si vostè té una empresa, el nivell de responsabilitat ja queda més difós. Si vostè és soci d’una empresa, la seva responsabilitat queda limitada al capital social. Aquest és un principi fonamental del capitalisme. Actualment es poden constituir societats limitades per 3.000 euros. La responsabilitat queda limitada al capital aportat. Això està bé. Ara bé, qui regeix i gestiona l’empresa és la direcció o “l’administrador”, com l’anomena la llei. En cas d’insolvència empresarial, la responsabilitat de l’administrador només queda afectada en cas de “mala fe”. Si es demostra engany o frau en el jutjat,  llavors l’administrador respondria amb el seu patrimoni dels deutes societaris. Substancial diferència amb el cas #1, una persona física que té deutes romandrà tota la vida amb els deutes; en el cas #2, si l’empresa fa fallida i es dissol, els crèdits es perden i la  responsabilitat es dissol també. Bona nit i tapa’t.

Cas #3. Portes un país o un ajuntament a la ruïna i te’n vas de franc. Quina responsabilitat tenen els dirigents polítics? No estic parlant dels casos que la premsa en va plena. No estic parlant de presumptes delinqüents, alguns d’ells expresidents de comunitats autònomes molt properes,  membres de la reialesa o de la burgesia barcelonina. Ja respondran davant la justícia de les seves malifetes.

Estic parlant de quan fas un diagnòstic erroni de la magnitud de la crisi, quan dius que les caixes d’estalvi són “sòlides, solvents i un referent mundial” poc abans de fer fallida, o quan crees un dèficit majúscul: et poses a construir aeroports enmig dels erms, et poses a fer dessaladores inútils, macro-edificis per a administracions territorials de tercera, carreteres que no van enlloc o enllaces amb Alta Velocitat ciutats sense-passatgers; dónes rendes per afavorir la ganduleria, o et poses a obrir delegacions pseudo-comercials per col·locar el germà tanoca. I en tinc més, quan surts dels govern tot és culpa dels nous que han entrat i han intentat arreglar el desgavell. I la millor dels millors, indultes banquers condemnats per la justícia el dia abans de marxar.

Direu que aquests dirigents (d’aquí i d’allà) ja han pagat un preu polític. No hi estic d’acord. Cal exigir responsabilitats, de la mateixa manera que el govern islandès fou fulminat i el seu cap i els principals banquers van ser processats o que el governador del banc central suís va dimitir perquè la seva dona es va enriquir gràcies a informació privilegiada. Cal que els governants paguin per la seva mala gestió. I no em refereixo a un desterrament daurat al Senat. No n’hi ha prou en perdre molts i molts escons. No n’hi ha prou en voler semblar la Renovació canviant de maquillatge o de discurs. No n’hi ha prou en fer una passa enrere i seguir controlant rere les bambolines. Cal exigir responsabilitats, i com passaria a l’empresa o a un particular, que responguin amb el seu patrimoni present o futur. Gestors irresponsables o Visca Islàndia?

Amb l’acabament de l’any tot són balanços. A tots els mitjans de comunicació els dóna la dèria per emetre resums i packs enllaunats del que consideren el millor de l’any. El 2011 ha estat el meu primer any sencer de blocaire i voldria agrair a EL PUNT AVUI l’oportunitat de poder divagar lliurement i expressar idees, pensaments i compartir-los amb tota la parròquia internauta.

He parlat una mica de tot, centrat en temes d’empresa i economia en els quals treballo, i també tocs de política i sempre al voltant de l’actualitat del moment. La crisi no cal dir-ho ha estat un tema recurrent.

Abans de EL PUNT AVUI, vaig publicar altres articles al meu blog personal que també voldria difondre:

“Segur que Girona, rai?”. Una visió realista contra l’excés d’optimisme i, a vegades, el massa mirar-nos el melic que tenim des de Girona. Avui dia, estem patint anys d’injustícies que estan llastant la nostra economia i a sobre ens pensàvem que érem els reis del mambo.

“Born in the USA”. Com les empreses americanes (i les seves marques) han esdevingut un referent econòmic i cultural en el món sencer i com d’això se’n poden treure conclusions positives. La realitat avui dia és que Europa està immersa en una profunda recessió i altres parts del món certament estan millor.

“Concurs de creditors: Fracàs o oportunitat?”. Una empresa pot sortir d’un concurs de creditors i això la pot reforçar, per no morir atrapada pels deutes. La importància de mantenir l’empresa viva.

“It’s the economy, stupid!”. Com la famosa frase de Clinton, cal fonamentar la independència de Catalunya en l’economia i es demostra que això és perfectament viable. Mesos desprès avui ja parlem de Pacte Fiscal i l’independentisme creix.

“El rol del director financer”. El paper que juguen en les empreses els directors financers com a garants d’un sentit econòmic i financer en les organitzacions. Molts directors financers solen esdevenir directors, gerents d’empresa.

“El CV no ho és tot”. Fruit d’una polèmica política d’aquell moment, descabdello la importància de la honestedat en la funció publica i critico l’excés de “títolitis” en la nostra societat.

No se si 2012 serà millor o pitjor que l’any que acabem…

En tot cas, hi haurà moltes coses que depenen de cadascun de nosaltres i això és el que haurem de gestionar i saber fer bé. A poc a poc i amb actitud positiva i molt treball segur que la crisi un dia, no massa allunyat, haurà marxat…

MOLT BON ANY A TOTS ELS LECTORS I A LLEGIR!!

Veient l’entrevista de fa uns dies (1/12/2011) de la Mònica Terribas al President Mas es va generar un estrany i morbós conflicte d’interessos. L’entrevista, amb el pretext del primer any de govern, es va situar en els paràmetres habituals i es va comentar llargament l’actualitat, molt centrada en la crisi i l’atur, el pacte fiscal i el nou govern de Rajoy. La periodista, incisiva i felina com sempre, va intentar posar al governant en problemes. Finalment es va tocar el tema que va ser latent durant tota la xerrada: Les retallades a TV3. La Sra. Terribas, visiblement dolguda i un punt irada, va perdre aquí la seva habitual imparcialitat doncs ella mateixa (en tant que Directora de TV3) esdevenia protagonista de les retallades erigint-se en jutge i cosa jutjada.

Aquesta entrevista juntament amb la compareixença de dies enrere (25/11/2011) al Parlament de la mateixa Sra. Terribas m’ha motivat a escriure aquest article. De què estem parlant?

TV3, o Televisió de Catalunya, SA (TVC) és una societat anònima unipersonal. El seu accionista únic és la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), que és un ens públic el finançament del qual ve atorgat pels pressupostos de la Generalitat de Catalunya (GenCat). Per contra, el model de finançament de TV3 és mixt. Una part dels seus ingressos prové de la publicitat i una altra dels pressupostos públics. Aquests ingressos públics són per finançar inversions i per compensar pèrdues.

Subvencions a l’explotació

El 2008, TVC va rebre 256 Milions d’euros en Subvencions. El 2009, 289 Milions i el 2010, 293 milions. Els actuals pressuposts de la Generalitat de  Catalunya estableixen pel 2011 una dotació de 267 Milions a TVC (-9%). El total que rep la CCMA (inclou TVC, Catalunya Ràdio i altres societats) és de 300 Milions per aquest any 2011. Les retallades anunciades pel Govern impliquen una dotació de 260 Milions el 2012 per tota la CCMA (-13,3%).

No pretenc fer un judici de valor sobre aquestes quantitats. Ara bé constatem aquí una primera conclusió, i és que del total d’ingressos de TVC, un promig d’un 73% són subvencions i per tant, és un model de finançament majoritàriament públic.

Cost per persona

El model de finançament de la televisió pública (catalana) és mixt. Aquest podria ser de diverses maneres. Per exemple, la TV pública espanyola (TVE) es finança íntegrament amb càrrec a pressupostos públics (sense publicitat per Llei). La TV pública anglesa (BBC) es finança mitjançant un cànon (75% del seu pressupost) que fixen el govern i el parlament anglesos i que cada llar ha d’abonar. Pel 2010, el cànon pujava a uns 170 € per monitor.

A Catalunya un model com l’anglès implicaria un cost directe d’uns 36 € per català i any…

Ingressos publicitaris

La resta d’ingressos de TVC, bàsicament publicitaris, van patir una forta davallada el 2009 (83 Milions) respecte el 2010 (118 M), però van remuntar el 2010 (95 M). La previsió dels pressupostos de la GenCat preveu remuntar els ingressos fins a 115  el 2011 (Inclou 23 M per alienació d’actius). Certament optimistes veient el panorama actual de la publicitat en els mitjans de comunicació…

Sous i salaris

La plantilla a 31/12/2010 era de 1.959 persones. De 1.972 i 1.966, el 2009 i el 2008 respectivament. No entraré en la dimensió d’aquesta plantilla, però sembla ser que aquesta és superior en nombre d’efectius a la suma de Antena 3, Telecinco i La Sexta, juntes…

El sou promig dels quasi 2.000 treballadors va ser de 54.902€ (bruts anuals el 2010) i 52.681€ (2009). Pel 2011 es preveu un retallada del 10%. Segons l’Idescat, a Catalunya el salari promig d’un treballador és de 23.851 €. Menys de la meitat que a TVC. Plantilla cara la de TVC…

Amb tot això, TVC dedica un 31% del seu pressupost a salaris. Lluny d’altres televisions com la BBC (29%), TVE (24%) 0 Antena 3 (15%)…

Drets esportius

Per la temporada actual 2011/2012, TVC té uns compromisos per adquisició de drets d’emissió de retransmissions esportives (Lliga de futbol i Fórmula 1, bàsicament) per import de 46 Milions d’euros.

Curiós el reduccionisme de la Sra. Terribas en extrapolar els 40 Milions de retallades pel 2012 a la CCMA, en dir que això feria perillar el futbol a TV3… Certament la xifra és semblant però potser hi hauria altres coses a gestionar també, o no Sra. Directora?

Resultat de l’exercici

Tot i que TVC no és una societat amb ànim de lucre, sí que sobta fent una repassada als resultats dels últims anys les pèrdues que afloren. El 2008: 609.000€, el 2009: 219.000€ i el 2010: 5,7 Milions. No són uns números massa encoratjadors per una societat anònima…

Conclusió

Tot i ser molt jove recordo amb emoció com l’11 de setembre del 1983, el bo d’en Joan Pera obria les emissions de TV3. Com molts catalans, que engeguem la televisió prement el número 3 del comandament, penso que TV3 és un valor a preservar i a optimitzar i que òbviament caldrà per adaptar-lo als nous temps i no convertint-lo en un fòssil (tipus TVE) que acabi devorat per la seva pròpia inèrcia. Caldrà més transparència i austeritat, més gestió professional, privada i empresarial, fer-la més rendible i sostenible, menys caça de bruixes i menys polititzada. Perquè continuï sent per molts anys la “nostra”. Fem quatre números, Sra. Terribas?