D'una hora lluny

Llevat de poques excepcions (l’FT), la premsa del Regne Unit, i especialment l’espanyola i encara més la de Catalunya (en català o castellà), van passar –el primer dia que eren al mercat– per sobre de les memòries de George W. Bush (Decision Points, Virgin Books, edició anglesa ) assenyalant el que el departament de publicitat de l’editorial nord-americana s’havia marcat com a propòsit que s’assenyalés: això és, les tortures o tàctiques de simulació d’ofegament, que l’expresident, segons confessió pròpia, va autoritzar expressament perquè la CIA dugués a terme si capturava membres d’al-Qaida (entre altres, pag 169-171).

Crida l’atenció la confessió, però no crec que calgui escandalitzar-se gaire. Ja som grans, tots plegats! Demanar, com ha fet Amnistia Internacional, que se’l jutgi per complicitat amb la tortura sona a boutade, si no a candidesa extrema i malbaratament d’energies i esforços.

A la pàgina 186, hi ha una confessió potser més polèmica:

                “George [Tenet, director de la CIA] em va proposar que concedís una més gran autorització per a les accions encobertes, incloent el permís a la CIA per assassinar o capturar operatius d’al-Qaida sense demanar-me-la cada vegada. Vaig decidir acceptar la proposta.”

L’afirmació resulta “més polèmica”, sostinc, perquè estic situat en aquest cantó de l’ordinador. Però la virtut del llibre de Bush, entre moltes altres, i una, no gensmenys, la diversió –una altra, explicar un punt de vist (curt de vista0, de fet) concret de fets claus que han marcat la primera dècada del segleXXI–, és que tracta d’arrossegar el lector a l’altra banda de la trinxera, un lloc on els paràmetres morals que regeixen són diferents, no pas els nostres; no pas els meus. O, senzillament, el que hi regeix és l’absència de cap moral. Amb tot, de la lectura de Decision Points n’extrec, entre molts altres detalls de la personalitat del seu autor, que també és un moralista.

Pràcticament, cada pàgina del llibre de Bush mereix una sèrie de notes al peu.

Per exemple, en un moment en què comet un lapsus. Pàgina 191:

                “Llevat que rebés evidències definitives de la vinculació de Saddam Hussein amb la trama del 9/11, treballaria per resoldre el problema d’Iraq diplomàticament. Tenia l’esperança que una pressió conjunta de tot el món podria obligar Saddam a complir amb les seves obligacions internacionals. La millor manera de mostrar que anàvem en serio era tenir èxit a Afganistan.”

                ”Al matí següent, vaig convocar el Consell Nacional de Seguretat en el Cabinet Room: ‘El propòsit d’aquesta reunió és assignar tasques per a la primera onada de la guerra contra el terror’, vaig dir. “S’inicia avui.”

Ho escriu ell. “La primera onada”. Al cap i als calaixos, quan encara no havia donat l’ordre que comencessin els bombardejos sobre posicions talibanes, ja hi havia plans per envair Iraq, quelcom que ha quedat de­mos­trat a bastament en les sessions de la comissió Chilcot que estudia al Regne Unit les causes, la guerra d’Iraq i les seves conseqüències.

En el llibre, Bush assenyala a Paul Wolfowitz, mà dreta del Secretari de Defensa, Donald Rumsfeld, com el primer que va suggerir la idea d’anar també per Saddam de camí cap a Kabul.

A la pàgina 189 es llegeix:

                “En un moment concret, el viceministre de Defensa, Paul Wolfowitz, va suggerir que hauríem de considerar la idea de fer front a Iraq així com als Talibans. Abans del 9/11, la brutal dictadura de Saddam Hussein estava àmpliament considerada com el més perillós país del món. El règim tenia un llarg historial de suport al terrorisme, inclòs el pagament de diners a les famílies dels suïcides palestins. Les forces de Saddam disparaven rutinàriament contra els pilots americans i britànics que patrullaven les zones de restricció de vols imposades per les Nacions Unides [des de la primera Guerra del Golf]. I Iraq havia desafiat més d’una dècada de resolucions de les Nacions Unides demanant que provés que havia destruït les seves armes de destrucció massiva…”

                ”Fer front a Iraq mostraria un més gran compromís antiterrorista, va dir Don Rumsfeld.

                ”Colin [Powell, secretari d’Estat en aquells moments] en va advertir en contra…. Perdríem l’ONU, els països islàmics, l’OTAN. Si volem bregar amb Iraq, ho hauríem de fer en un moment de la nostra conveniència. Però no ho hauríem de fer ara, perquè no tenim cap vinculació amb aquest succés.”

Literàriament, el memorial exculpatori de Bush de vegades em recorda al millor Tom Clancy dels llibres de Jack Ryan. Per cert, Bush s’assembla prou a Jack Ryan: un home honrat, que creu que allò que fa és just. Ell es compara sovint, implícitament les més de les vegades (pag 195, per posar un cas), amb Abraham Lincoln (diu que ha llegit 14 biografies del president durant els seus vuit anys a la Casa Blanca), però a mi em recorda més al Ryan de l’esmentat Clancy, un paio tan ultraconservador i moralista com el mateix expresident republicà.

Com en les seves novel·les, les de Clancy, vull dir (la premsa anglosaxona fa les crítiques de Decision Points qualificant el llibre de Non-fiction, quan, si totes les memòries són ficció, aquestes encara ho són més), potser hi haurà més entregues de notes semblants en pròxims dies. La font original és inagotable.

No apareix a les guies turístiques més comunes de Lon­­dres, perquè no es situa al centre de la ciutat. Amb tot, és prou visitat i, de tant en tant es veuen nois joves, i noies també, amb càmeres fotogràfiques i de vídeo trac­tant de captar parelletes en acció. Parlo del Maryon Park, l’escenari oníric, irreal i real, eixut per la duresa i nuesa, que va triar Michelangelo An­to­ni­o­ni per rodar Blowup  (1966), un dels seus films més coneguts.

És sorprenent que el director italià situés una història d’un Lon­dres fascinant, ale­gre, a la mo­da dels Seixanta, amb un prota­gonis­ta (el fotògraf Thomas, David Hemmings) igual­ment trendy, en un lloc mar­ginal de la ciutat, aleshores una mica més. És cert que al llarg de la pel·lí­cu­la Antonioni mostrava llocs ben repre­sen­ta­tius d’aquella urbs fashion: panorames de Notting Hill abans que fos el barri de Julia Roberts i Hugh Grant, o night­clubs com Ricky Tick o The Yardbirds. En cap cas, però, el Maryon Park no és Hyde Park ni Bat­tersea.

El Maryon Park, al barri de Woolwich, al sud-est, cau una mica lluny de tot arreu, també de casa meva. Tal vegada, in­cons­cientment, ho vaig anar deixant fins que ha arribat la tardor. Més que res per picar-me l’ullet a mi mateix i a Julio Cortázar. Perquè tot i que el conte en què es basa Blowup, Las babas del Diablo, té lloc a París, i les batalletes del seu fotògraf pas­sen en un illot del Sena, l’època, la llum –fonamental en parlar de fotografia– és de tardor.

No puc dir que acabés decebut de la visita a un escenari tan im­por­tant per a la història del cinema com ho pugui ser Mo­nu­ment Valley. Fins i tot vaig tenir l’opor­­tu­nitat de veure una placa que recorda el rodatge de Blow­up, col·locada al mur que separa el parc de les pis­­tes de tennis que apareixen al final del film, i que encara hi són. Però, és clar, el Maryon Park del cine, el que jo imaginava i el que vaig conèixer i he revisitat no te­nen res a veure. Sempre passa el mateix: la ficció no té res a veure amb la realitat. I viceversa.  

Hi pensava en tot això mentre prenia una cervesa al pub White Horse, a Cleveley Close SE7, just davant de l’entrada del parc i on sembla que l’equip de filmació es refugiava quan trencava a plou­re. Allà vaig aprofitar per demanar on estava la pintoresca botiga d’antiguitats en què Thomas com­prava un avió d’hèlix. N’hauria comprat un si l’hagués trobat i si l’hagués pogut pagar. Però fa molt de temps que va desaparèixer la botiga. En el seu lloc n’hi ha ara una d’ar­ti­cles de càmping, com si la màgia de la càmera o del fotògraf ja no tingués cap significat. Fa tant de temps de la pel·lícula… I avui l’he tornada a veure, a somiar.

He rebut una invitació del senyor Artur Mas per un acte de campanya que tindrà lloc a Londres el proper 2 de novembre. Ignoro com ha sabut l’equip de l’aspirant la meva adreça però, a hores d’ara, no em preocuparé gaire: si surten a la llum pública quasi 400.000 documents militars del Pentàgon, la privacitat de la meva llar no deu ser pas cap secret per a ningú.

A l’esmentat acte participarà el candidat a diputat Oriol Pujol Ferrusola. I hi llegeixo que també s’hi deixarà caure una “representació dels Liberals Democrats of United Kingdom”. (Sobre aquest punt, que em sembla, si més no sorprenent, hi tornaré més endavant.)

Quin és l’objecte de la visita a Londres del candidat Pujol Ferrusola? Fer-hi campanya? Ho deu ser, perquè no crec que es tracti d’aprofitar el viatge per anar de compres prenadalenques a Jermyn Street o a Saville Road: camises, sabates, vestits, etcètera. No vull pensar que Pujol Ferrusola cometrà la vulgaritat d’anar a firar-se a Harrods…

En tot cas, agraeixo la invitació en el que val, es clar, perquè fins ara no n’era conscient, de la importància de la Catalunya diaspòrica en els resultats electorals finals. ¿Hauran sortit en missió mundial altres candidats de CiU, cap als diferents quatre o quaranta punts de planeta on hi ha catalans, per escampar l’Evangeli d’Artur Mas, “Comença el canvi”?

Segons dades publicades a l’Avui el passat 17 d’octubre, i extretes del departament de Governació, dels 108.851 catalans censats com a residents fora del principat per als comicis de 2006, només vam votar el 21,8% (21.658): Els 6.820 vots recaptats arreu per CiU -un grapat o uns centenars dels quals, suposo, al Regne Unit- justifiquen el viatge d’ara? No ho sé. Les enquestes que s’estan difonen fins ara garanteixen a l’aspirant Mas una victòria prou ampla com perquè no calgui preocupar-se per tan poca cosa.

Quants catalans, a més de la “representació dels Liberals Democrats of United Kingdom”, assistiran a l’acte de Pujol Ferrusola? Dos-cents, 300, 500… No ho crec, sincerament. Quin serà l’impacte de la visita, doncs? És rendible, en termes de temps i de diners? Es podrà multiplicar l’abast del seu discurs gràcies a facebook, twitter i tota la gama de tecnologies del segle XXI?

Potser resultaria més escaient esbrinar la rendibilitat política del viatge i de l’acte. Per què s’hi ha convidat als libdems i no als escocesos o als gal·lesos, per exemple? A qui, en concret, dels libdems? Saben a CiU quina és la política oficial del partit de Nick Clegg sobre la unitat indissoluble del Regne Unit? Saben a CiU que els libdems escocesos són contraris, no només al projecte sobiranista de l’Scottish National Party, sinó, senzillament, a permetre la celebració d’un referèndum sobre la independència; un referèndum que, a hores d’ara, Alex Salmond no té massa possibilitats de guanyar?

És cert que tres disputats a Westminster dels Libdems (John Hemming, Mike Hancock i Andrew George) van signar l’Early Day Motion que el diputat gal·lès del Playd Cymru Hywell Williams va presentar en favor de l’Estatut de Catalunya a la cambra dels Comuns després de la sentència del Constitucional. Però també ho és que els libdems són unionistes fins a les catxes, contundent expressió que sovint utilitza l’amic Desclot.

Tot plegat, doncs, sembla prou incoherent. Vaig llegir fa dies unes declaracions de l’aspirant Mas en què assegurava que ara és el moment de redefinir la relació de Catalunya amb l’Estat. En quins termes, però, no ho aclaria massa o jo no ho vaig registrar massa bé. La calculada ambigüitat de sempre de CiU?

Personalment, només em sento interpel·lat per la dependència o independència de Catalunya en tant que fenomen polític contemporani en una Europa més aviat desorientada i en possible mutació. O no. No dic que m’ho miri, tot plegat, des de la barrera. M’ho miro des d’una hora lluny, de Londres estant, on un tema com aquest es pot viure -parlo del meu cas concret- sense la passió de la permanent malaltia d’Espanya que afecta alguns sectors de la societat catalana –només cal haver llegir alguns comentaris sobre, per exemple, la concessió a Mario Vargas Llosa del premi Nobel de Literatura per adonar-se del grau d’ignorància i d’estupidesa que provoca aquest problema crònic–; malaltia equivalent a la dèria centralista i espanyolista rància –igualment o més greu– que, des de Madrid o des de Salamanca, encotilla i vol sotmetre, de grat o per força, tot allò que no combrega amb la unidad del espíritu nacional.

Molt més encara que el problema polític de la dependència o la independència de Catalunya, el que m’interessa veritablement és la coherència de la classe política catalana. De tota, no només la de CiU. I el paisatge, de moment, és decebedor: uns per unes raons; altres per unes altres, tots, presoners d’ells mateixos.

Intentaré assistir a la xerrada de Pujol Ferrusola, que segur que serà, si més no, aclaridora. Potser escoltant-lo en sabré treure l’entrellat, de tot plegat. Properament, aquí mateix, una mica més sobre la qüestió.

Mentre el món sencer estava pendent de les jornades prèvies a l’inici del rescat dels miners xilens, i amb l’operació d’evacuació pròpiament dita pendent de 24 apassionants hores del més gran reality xou del segle XXI*; mentre Catalunya seguia i segueix mirant-se el melic de les properes eleccions (tot canviarà; tot seguirà igual o encara pitjor), alguns dels centres de poder militar global -Washington, Londres- han començat a llançar missatges, un rere l’altre, sobre quin és el nou escenari de la guerra futura: el ciberespai.

No són pas nous, però. Fa temps que els difonen. En va deixar anar uns quants George W. Bush i també Barack Obama, qui finalment ha actuat en conseqüència. En concret, i de forma insistent, des que a finals de maig els Estats Units nomenessin el general de quatre estrelles Keith B. Alexander com a comandant en cap del cinquè domini militar, l’esmentat ciberespai, que s’afegeix als quatre existents: terra, mar, aire i l’espai exterior, ja provingui l’amenaça de l’Sputnik o de l’Estrella de la Mort.

El secretari de Defensa dels Estats Units, Robert Gates, havia declarat l’any passat que Internet i tot el que l’envolta és el nou espai a controlar -vigilar, en diuen-. El nomenament d’Alexander va ser la primera de les mesures en aquest sentit. A finals del passat mes de setembre, Alexander va informar al Congrés dels Estats Units de quines són i seran les necessitats per a la defensa del reialme, el nord-americà, i per extensió tots els d’occident, en el nou camp de batalla que s’obre en el segle XXI; reialmes amenaçats per potències enemigues, terroristes, extremistes de tota mena o, ras i curt, delinqüents solitaris i/o màfies criminals que volen controlar el ciberespai -el món-… O, senzillament, provocar-hi el caos. Paradoxalment, després de la Guerra Freda el món n’és ple, de tipus com el doctor No.

Els sistemes informàtics del Pentagon són comprovats 250.000 vegades a l’hora i fins a sis milions de vegades al dia, va ser una de les informacions que Alexander va donar als congressistes. I també va comentar: “Més de 140 organitzacions de tota mena han intentat el passat mes [agost] trencar els sistemes de defensa de la xarxa del govern; pràcticament a un pas de pro­vocar-ne el col.lapse total.”

Alexander dirigeix, tanmateix, l’Agència de Seguretat Nacional, organisme que capta comunicacions exteriors de tota mena, i les analitza, així com les que tenen lloc a l’interior dels Estats Units, tant entre els diferents organismes de l’Administració com entre les empreses considerades estratègiques: des de Google fins a Windows, passant per Boeing o ITT. El Regne Unit té una agència semblant, el GCHQ, una mena d’anella gegant on treballen 5000 persones fent exactament el mateix. El gran germà té milers i milers d’ulls.

Avui mateix, el comitè per a l’Estratègia de Seguretat Nacional britànica ha identificat la guerra en el ciberespai com la segona de les més grans potencials amenaces contra el Regne Unit. S’hi imposen, doncs, més cotilles.

¿Impliquen tots aquests moviments, anuncis, etcètera, una militarització del ciberespai? En tot cas, una dada és prou interessant: Immediatament després del nomenament d’Alexander com a comandant en cap de USCybercommand, 30000 membres de l’US Air Force han estat reasignats cap al servei de primera línia de combat en l’espai virtual.

L’espai de llibertat infinit somiat a Internet, serà, doncs, un espai de llibertat vigilada, sota control.

* El reality xou de Xile té un primer antecedent en la mort de la noia de 3 anys Kathy Fiscus, que va caure en un pou abandonat mentre jugava al voltant de casa seva, a San Marino, Califòrnia, i que no va poder sortir-ne amb vida després d’un angoixant i dramàtic intent de rescat. El succés, que va tenir lloc el 1949, va donar peu a la primera retransmissió d’una notícia en directe per televisió, de forma ininterrompuda, al llarg de 27 hores i mitja. La primera estació comercial dels Estats Units, KTLA, va demostrar el poder de la televisió en una època en què, fins i tot als Estats Units, hi havia, relativament, pocs aparells receptors.

La llengua anglesa té una facilitat envejable i saludable per crear o fer seves noves paraules, nous verbs, ja siguin contraccions de dos o més noms, l’acceptació d’un acrònim i posterior conversió en paraula d’ús comú, la incorporació d’un terme científic, tecnològic… El que sigui. En anglès, de tot, i de no res, en surt un nou mot; de tot es fa un verb. Tant és així que d’això se’n diu verbing. I quan es tracta de noms, com apuntava abans, se’n diu blending: sense anar més lluny, brunch, l’esmorzar per excel.lència dels nord-americans els diumenges, quan combinen el breakfast i el lunch: un tiberi de proporcions considerables cap allà a les 11 del matí que els deixa ben aixafats fins a després de la migdiada.

La suposada puresa de la llengua anglesa…? Ningú no hi perd massa el temps. S’estalvien mals de cap, s’ha de dir! Tots hi anem a remolc, de la nova lingua franca, però no pas en això.

Més Exemples de ‘verblding’? Twitter, el cant a la banalitat o a la immediatesa quant a la informació (aforismes del segle XXI? ¿Greguerías, potser, amb permís de don Ramón Gómez de la Serna?) no és res més que un “piulet d’ocell jove” o un petit missatge o sentència o idea llançada a l’atzar a la famosa xarxa social del mateix nom. L’entrecomillat és la traducció, lliure, de la paraula tweet, segons la definició del diccionari Oxford. De tweet  se’n deriva twitter, que a la vegada no és res més que una manipulació, escaient, de la paraula tweeter, ni més ni menys que un “altaveu d’alta freqüència”, en aquest cas segons la traducció dels diccionaris de la GEC. Tweeter, doncs, no és cap paraula nova en anglès, tot i que sí ho és twitter, que imagino que ja deu ser paraula igualment nova en català (si podem dir-ne twitter, per què n’hem de dir piulet?). El que si és nou, molt recent, és la nova definició que dóna l’esmentat Oxford, relativa a “missatge breu penjat a la xarxa de referència etcètera” que, recordem-ho, no en va té un ocellet petit en actitud de piulejar com a logo a la pàgina web d’inici.

Sobre problemes o qüestions lingüístiques, però, les columnes que l’Albert Pla Nualart signa a l’Avui, Català a la terrasseta, són molt més aclaridores. Ell és un filòleg molt sensat i no n’hi ha tants.

En tot cas, serveixi la introducció sobre la facilitat de l’anglès per crear mots del no res per parlar-los d’una nova paraula que fa un parell de mesos està en boca de tothom d’una certa edat i d’una certa condició social al Regne Unit.

Are you a Mamil? és la gran pregunta que els homes d’entre 35 i 50 anys, potser una mica menys, es fan sense parar, uns als altres, per arreu. La primera vegada que m’ho van preguntar fa cosa de tres setmanes pensava que m’estaven insultant en alguna mena d’estrany argot incomprensible per a les meves poques llums. Què? Què cony és un Mamil, vaig haver de demanar una i dues vegades? Doncs, ni més ni menys que el nou animal acrònim que circula per les carreteres britàniques. Un Mamil és un Middle-Age Men In Lycra, és a dir, el granadet entre els trenta i molts i els quaranta i bastants que els diumenges o sempre que té oportunitat agafa la bici es posa un maillot de lycra i es llança a fer quilòmetres en busca de la fi del món o de la felicitat que, potser, no té a la feina, no li dóna la dona, no troba en els fills ni encara menys en el jardí de casa seva.

El Mamil és la paradoxa per excel.lència: la creença que és possible fugir d’un mateix pel procediment de desplaçar-se cada diumenge com si estiguéssim prenent part en el Tour de França, oblidant que allà on anem portem a sobre les nostres misèries o virtuts.

Com que aquesta lectura del fenomen Mamil seria quasi gauguinesca,  i Gauguin no és mereix tan poc, els diré que, en el fons, tot plegat no es res més que un nou boom comercial lligat a la bicicleta, potser a la dèria per la salut, a la necessitat d’estalviar al planeta més contaminaciós. Un recent estudi publicat al Regne Unit així ho assegura. El volum de negoci de la compra de bicicletes d’entre 300 i 600 lliures ha crescut ràpidament els darrers tres anys, especialment després de l’èxit del ciclisme britànic als Jocs Olímpics de Beijing. La publicació i les vendes de llibres sobre el tema s’ha disparat. No és estrany. Sobre ciclisme s’escriu des que es va inventar la bici. Fins i tot a Catalunya, on recentment, fa poc més de deu anys, tenim uns bon exemples en els textos de Gabriel Pernau dels seus viatges a la Xina o a Cuba amb les dues rodes. Abans, a principis del segle passat, però, també en trobem.

Per acabar-ho d’adobar, des de fa poc més d’un més, Londres compta amb el seu bicing. Hi ha estacions, bàsicament, al centre de la ciutat, a la City, el districte financer… Les bicis són una mica més sòlides que les de Barcelona, incorporen publicitat, de Barclays, i els carrils…, bé, sobre la seguretat i exclusivitat dels carrils, tan ací com aquí encara no s’ha dit la darrera paraula.

Mamil, en tot cas, és la prova d’una crisi, la de l’home granadet, però també la prova de la salut física i linguïstica, que vol dir mental, d’una llengua imperial i imperialista que s’estima més xuclar-ho tot i fer-ho tot seu. En poden treure cap idea, de tot plegat?

El retorn a Londres després de les vacances d’estiu m’ha saludat amb una inundació d’anuncis per arreu, i especialment al metro, del nou Kindle, el lector electrònic de llibres d’Amazon, la botiga online per excel·lència. Competidor de l’Ipad, el Kindle és infinitament més barat i, encara que potser no amb les prestacions multifuncionals que l’aparell d’Apple, per allò que fonamentalment ha estat dissenyat, la lectura de llibres en format electrònic, crec que és millor. El tamany és molt més adient. Me n’he comprat un, doncs.

Avantatges? Llibre que vull, llibre que tinc ipso facto. La descàrrega és molt ràpida. Per tant, ja no haig d’anar a la llibreria, tot i que hi segueixo anant, si tinc una veritable urgència: sempre que el llibre sigui en anglès, és clar. I sobre això hi tornaré més abaix.

Un altre avantatge és el preu dels llibres. Un exemple. Quan va sortir l’any passat en l’edició de tapa dura la novel·la Last Night in Twisted River, de John Irving (sigui dit de passada, un Irving com els millors), em va costar 20 lliures. Si l’hagués comprat per al Kindle, només n’hauria pagat 4, 3.99 per ser exactes.

Encara un altre avantatge: el pes. El totxo d’Irving, quasi 570 pàgines, pesa 900 grams. El kindle, 249, 312 amb la funda per protegir-lo. El volum que fa, a més, és molt menor. I la llegibilitat, molt bona.

Amb el Kindle ja a les mans em vaig pensar que tot era bufar i fer ampolles. Que podria, per exemple, comprar i descarregar online aquells llibres en català i castellà que m’interessessin: des d’El anorak de Picasso (un relat magnífic, i verídic, encara que això no és rellevant), del meu estimat amic José Antonio Garriga Vela, o La vida doble, d’Arturo Fontaine, al darrer premi Crims de Tinta, Negres tempestes, de Teresa Solana, o la darrera novel·la del també estimat amic David Castillo, El Mar de la Tranquil·litat. Quina decepció, però.

En comparació amb l’edició electrònica en anglès, l’edició electrònica en castellà és quasi bé inexistent (els pocs llibres electrònics que puc comprar en castellà a Amazon són, la majoria, edicions marginals d’editorials nord-americanes que tenen un catàleg de clàssics o pseudo clàssics destinats al món universitari). L’edició electrònica en català és, com pertoca per raons de proporcionalitat, però malauradament potser també de manca d’horitzons empresarials i d’altra mena, encara més mínima. Un desastre, en definitiva. Em toca, doncs, seguir carregant paper des de Barcelona si vull estar més o menys al dia quant a lectures.

Mentre li donava voltes a tot això, vaig llegir una notícia a l’Avui que em va deixar de pedra. Relativa al Líber i a l’edició electrònica. El director executiu de la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya deia que “el debat ja no és entrar-hi o no. Tothom hi ha entrat. Ara la qüestió és com.” L’home parlava del llibre electrònic.

Mentida! Ningú no hi ha entrat. Mentre que el premi Sant Jordi o el Planeta no estiguin disponibles en format electrònic, per al Kindle, l’Ipad o el que sigui, aquí, és a dir, allà, a Catalunya i a Espanya, continuaran adormits, sense saber que vivim al segle XXI.

I, també sigui dit de passada, el mateix es pot afirmar de la premsa. Mentre les pàgines webs de la premsa catalana com a mínim no imitin el que es fa al Regne Unit (The Times, The Guardian, Financial Times), per posar el cas que millor conec, estarem perdent el temps, les energies i decididament el futur.