La pesta era un dels pitjors malsons dels nostres avantpassats. Tanta por feien els seus estralls, com desastrosos eren els remeis que hi posaven. A banda de les innòcues processons i penitències, molts remeis van empitjorar la situació: van exterminar la majoria de gats creient que eren l’origen de la malaltia i això va fer que les rates portadores del bacteri campessin lliurement, també és llençaven els cadàvers als rius de manera que les aigües quedaven empudegades. La histèria col·lectiva necessitava algun culpable, uns deien que eren els infidels i es van llençar altre cop a les Creuades, altres es van llençar sobre els jueus, els immigrants de l’època, carregant-los el mort de tots els mals. No hem canviat tant. Ara amb la crisi fem tres quarts del mateix. Potser entenem el per què passa, però no el sentit ni la solució; ni molt menys sabem quin pecat hem comès per tanta penitència: atur, sanitat en entredit, sous irrisoris, misèria vital. Tampoc podem entendre com uns senyors que només representen unes agències i que ronden per uns despatxos molt enlairats poden fer posar les mans al cap del President de la Democràcia més gran del món. Com al temps de la pesta actuem irracionalment, la complexitat de la situació, i que ara no tinguem cap proposta sòlida alternativa a la mà negra dels mercats, fa que el més fàcil sigui atacar abans el dèbil que el culpable.