“Provoca vomitera.” I, tot seguit, va llançar una pedra contra Gerard Quintana. Això era el 1991, al multitudinari concert del Rock & Reus. El nostre protagonista era un cap de brot de la seva quinta, un dels primers d’anar amb arracada i xolla llarga. Aquells dies era un independentista radical, una febrada que en un parell d’anys li va passar.
Poc després va fundar un grup de rock aflamencat, amb les ínfules d’entrar als quaranta principals, i evidentment cantava en castellà. Llavors considerava que la música en la nostra llengua era pèssima, pensava que en català es desafina més i que el públic d’aquests grups era poc menys que uns provincians que no havien vist món. Però aquests dies ha passat un tràngol per poder col·locar la criatura i aconseguir dues entrades per anar a veure el retorn de Sopa de Cabra i poder cantar amb la resta del públic “Podré tornar enrere…” El nostre protagonista de tan caricatura que sembla és ben real. Tothom té dret a canviar d’opinió, però a vegades sembla que els estats d’opinió són un artefacte al qual tots pugem en marxa sense cavil·lar-hi gaire. Potser d’aquí a un parell d’anys els ara idolatrats Manel, i sense que ells canviïn gaire, no sortiran ni als baixos de les pàgines de cultura i seran el blanc del vilipendi popular. Les modes són cruels, i en un país que no és normal poden ser esquizofrèniques.
