En flames esclatava nevat lo Pirineu Diu Jacint Verdaguer a L’Atlàntida.
Avui s’han declarat incendis al Pirineus. Precisament el Cant Primer de L’Àtlantida, un dels nostres poemes èpics per excel·lència, és “L’incendi dels Pirineus”.
I avant, ronca, assaïna i udola, amb sa alenada
cremant com teranyines los núvols de l’hivern;
de cingle en cingle, passa les valls d’una gambada,
vessant-hi com un cràter les flames de l’infern.
Aquest incendi mític va ser provocat pel monstre Gerió, un gegant de tres caps que havia conquerit la Península i que en darrer terme havia arribat a Catalunya i aquí perseguí a Pirene, la darrera descendent de Túbal, el primer Rei d’Ibèria instaurat per Noè després del Diluvi. Com que Pirene es refugià als espessos boscos que hi havia la zona dels Pirineus; Gerió, el monstre de tres cossos i tres caps però amb una sola voluntat (com la pàntomima de la separació de poders) va incendiar de punta a punta aquests boscos. Hèrcules que era a la Provença veu les flames i arriba per rescatar a Pirene de les flames, però aquesta mor, no sense dir-li les seves darreres paraules. Hèrcules promet venjar-la i fa una sepultura de pedres gegantines a Pirene, una de tan alta i tan gran que seran els cims dels Pirineus, i bateja aquesta serralada amb el nom de la princesa, Pirene, la serralada de foc. I sense gaire repós, Hèrcules fundarà Barcelona i matarà Gerió, però aquesta és una altra història. Tot i que les històries es repeteixen.