La pesta

Publicat el 9 agost 2011 per Antoni Veciana

La pesta era un dels pitjors malsons dels nostres avantpassats. Tanta por feien els seus estralls, com desastrosos eren els remeis que hi posaven. A banda de les innòcues processons i penitències, molts remeis van empitjorar la situació: van exterminar la majoria de gats creient que eren l’origen de la  malaltia i això va fer que les rates portadores del bacteri campessin lliurement, també és llençaven els cadàvers als rius de manera que les aigües quedaven empudegades. La histèria col·lectiva necessitava algun culpable, uns deien que eren els infidels i es van llençar altre cop a les Creuades, altres es van llençar sobre els jueus, els immigrants de l’època, carregant-los el mort de tots els mals. No hem canviat tant. Ara amb la crisi fem tres quarts del mateix. Potser entenem el per què passa, però no el sentit ni la solució; ni molt menys sabem quin pecat hem comès per tanta penitència: atur, sanitat en entredit, sous irrisoris, misèria vital. Tampoc podem entendre com uns senyors que només representen unes agències i que ronden per uns despatxos molt enlairats poden fer posar les mans al cap del President de la Democràcia més gran del món. Com al temps de la pesta actuem irracionalment, la complexitat de la situació, i que ara no tinguem cap proposta sòlida alternativa a la mà negra dels mercats, fa que el més fàcil sigui atacar abans el dèbil que el culpable.

Publicat dins de El Punt, General, Tomb de ravals | Comentaris tancats a La pesta

Sense govern

Publicat el 4 agost 2011 per Antoni Veciana


Els flamencs i els valons ja fa més de 400 dies que no tenen govern, i el sol continua sortint cada dia. No només això, Bèlgica, tot i el suposat desgovern, no té ni la meitat de problemes que poden tenir Grècia, Portugal o bé l’Estat Espanyol.
Encara que ho vulguin plantejar com a un cas excepcional, no ho és gaire, cada vegada que hi ha eleccions, quatre o cins mesos abans, els polítics de tots els colors desapareixen dels seus despatxos i no tornen, si és que tornen, fins passades unes setmanes de les votacions. Si per cas hi ha canvi d’amo a la butaca, la sensació de seient buit s’allarga uns mesos més fins que el nou llogater comença a remenar-hi el cul amb comoditat.

Mentrestant l’administració continua funcionant, i potser de manera més eficaç, ja que no hi ha polítics que interfereixin en les tasques diàries amb l’únic objectiu de sortir a la foto per poder repetir de seient més endavant.

Bèlgica és el recordatori que els polítics no són imprescindibles perquè les coses continuin funcionant.

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Sense govern

Tenen la solució a la crisi

Publicat el 27 juliol 2011 per Antoni Veciana

Es presenten a les eleccions dient que parlen d’allò que interessa a la gent, que tenen la solució a la crisi, que no perden el temps en qüestions identitàries…

Però per altra banda la gran contribució a la legislatura, que és la del combat frontal contra la crisi, és demanar la persecució d’aquells que porten el “Cat” a les matrícules. El primer que han fet quan han entrat al govern és derogar la Llei de Llengües a l’Aragó. O han eliminat la direcció general de Política Lingüística a les Balears.

Fer un tomb de rosca més a la llengua i a la identitat catalana deu ser la gran solució que tenen a la crisi.

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Comentaris tancats a Tenen la solució a la crisi

Shakespeare al parc

Publicat el 19 juliol 2011 per Antoni Veciana

Una de les coses que fem quan viatgem és mirar l’agenda cultural del nostre destí per poder assistir a algun espectacle. Mesos abans reservem entrades per internet i ens moriríem si no aconseguíssim places per aquestes posades en escena. Ens interessa la cultura i les maneres de fer dels altres països, sobretot per poder-ho explicar a les sobretaules dels sopars amb amics o, ara que està tan de moda, fent un gintònic. En definitiva, fem mans i mànigues per assistir a representacions que, si les fan al costat de casa, ni tenim en consideració. Una d’aquesta és el Shakespeare al parc que fan a Nova York a Central Park o a Londres a Regent’s Park. Són representacions d’obres de l’autor britànic a l’aire lliure i envoltats per la natura, un desafiament per qualsevol actor o actriu. De fa tres anys, una companyia fa el mateix a casa nostra, enguany toca El somni d’una nit d’estiu. Ara bé, dir que has anat a veure un Shakespeare al parc de l’Estació del Nord, a tocar de l’Arc de Triomf, no queda tan glamurós com dir que ho has anat a veure a l’altra punta de món, tot i que no hagis plegat res i que els teus seients estaven tan lluny que no distingies els actors. Però ara que això de viatjar ha passat a formar part dels temps pretèrit, per la situació econòmica general, potser començarem a valorar que el que es fa aquí també pot pagar la pena.

http://www.parkingshakespeare.com/

Publicat dins de El Punt, Teatre, Tomb de ravals | Etiquetat com a , | Comentaris tancats a Shakespeare al parc

Sense escaire

Publicat el 16 juliol 2011 per Antoni Veciana

A començaments de mes ha mort Miquel Pairolí, l’articulista més brillant de la lletra impresa catalana. Mor prematurament als 55 anys, l’edat en la qual els escriptors es comencen a consagrar. Pairolí era una brúixola per aquells que ajuntem mots, ara ja ningú ens indica el nord. Pairolí era la mida justa de l’articulista: ni es dedicava a cremar encens a favor de ningú, ni era un incendiari contra ningú; d’aquests tipus d’articulistes, que en som la majoria, només en quedarà cendra. Però de Pairolí n’ha quedat una robusta obra, menys prolífica del que voldríem, però que esperem recuperar ben aviat amb diversos lloms a la llibreria. Pairolí era el punxó sagaç, el que no fa sang però que t’espavila quan t’has endormiscat o quan estàs massa entotsolat. Pairolí posava sentit crític a una política que s’ha reduït a les bandositats i la frase ben construïda era el contrapunt a la cridòria de sords. Pairolí no era un altaveu, tal com passa a massa periodistes, Pairolí tenia la seva cadència d’idees que expressava sòbria i subtilment.  Pairolí va fer literatura a través del periodisme, i amb això ja està tot dit.

Publicat dins de El Punt, Literatura | Etiquetat com a , | Comentaris tancats a Sense escaire