Travessem el mur

Sempre diem que els independentistes no tenim cap mitjà de comunicació a favor i, si bé és cert que últimament, amb l’expansió d’internet i els mitjans de comunicació digitals i amb l’aparició i consolidació de publicacions i cadenes audiovisuals locals i comarcals, aquest aïllament sistemàtic al qual érem sotmesos fa 15 o 20 anys enrere s’ha trencat parcialment, continua sent una veritat com un temple que els grans mitjans, els grans grups de poder mediàtics i en bona part els mitjas de titularitat pública fugen de l’independentisme com de la brossa (per utilitzar una paraula suau).

Fins ara he fet referència al món de la comunicació que tenim a casa nostra, a Catalunya. Perquè, si fem el salt fins a Madrid, aquest boicot o silenci mediàtic al qual és condemnat l’independentisme, aquí, es converteix, allà, en clara hostilitat, menyspreu i atac. Això, de fet, no seria gens preocupant i fins i tot entraria dintre de la lògica. És a dir, no pots pretendre que els mitjans de comunicació de l’Estat del qual et vols alliberar riguin les teves gràcies. Intentar canviar això, com inútilment han volgut fer els últims anys federalistes, nacionalistes, regionalistes i altres elements autonomistes catalans, és ja d’entrada una batalla perduda. Els espanyols ni ens entenen ni ens volen entendre; per tant, bon vent i barca nova. Ja s’ho faran i que vagin vomitant bilis. Nosaltres, tranquils i, fins i tot, a riure de la seva estultícia.

El problema és un altre. El poblema és Europa, el problema és el món. Un país com el nostre, en procés d’alliberament nacional, no es pot permetre el luxe de no tenir aliats en l’àmbit internacional, perquè arribarà un dia en què aquest món haurà de triar entre una Espanya que voldrà condemnar Catalunya a continuar-hi lligada i una nació catalana que voldrà esdevenir estat i que necessitarà el reconeixement internacional per sortir-se’n. I ara, en aquest estadi previ, determinats articles, determinades informacions que es publiquen en mitjans de comunicació britànics, nord-americans… no ajuden a fer popular la causa catalana. Els catalans no ens expliquem prou, o prou bé, al món i les agències, els corresponsals, els articulistes i el periodisme internacional beuen, generalment, de les fonts espanyoles (és a dir espanyolistes), de les fonts de Madrid: de l’agència Efe, d’El Mundo, d’El País, de l’Abc… i, fins i tot, dels seus col·legues de professió residents a la Villa y Corte, a la Capital del Reino. I, com us podeu imaginar, amb aquesta colla els catalans sempre serem presentats com els dolents de la pel·lícula.

Però fins i tot els corresponsals estrangers que corren per terres catalanes (holandesos, francesos, alemanys, italians…) estan profundament influenciats (és a dir, mal influenciats i fins i tot intoxicats) per la premsa espanyola i madrilenya. I bon exemple d’això és un reportatge que ja fa uns mesos va publicar el diari El Punt, en el qual es va poder veure com diferents professionals estrangers del món de la comunicació que treballen a Barcelona, la Costa Brava, etc. tenien, majoritàriament i amb alguna discreta excepció, una opinió molt similar a la dels seus col·legues madrilenys sobre la relació Cataluya-Espanya: que si els catalans ho volem tot per a nosaltres, que no sabem fer res més que molestar i provocar, que si no som lleials al Regne d’Espanya, que si amb això de la llengua hem anat massa lluny… Tot això, afegit a un profund desconeixement de la història i la realitat d’aquest país, ja que amb prou feines cap d’aquests “professionals” tenia la més remota idea de per què a Catalunya es parla català. Per ells, Catalunya sempre ha estat una regió espanyola més i prou, i, si no ens conformem amb el que tenim, tal com fan la resta d’“autonomies” espanyoles, és perquè els catalans sóm estranys, insolidaris, provocadors, egoistes…

Per tant, quan de tant en tant apareixen al Financial Times, al The Independent, al The Economist o a d’altres mitjans de països del Primer Món articles en què es titlla els catalans de ser els responsables de la crisi espanyola, de perseguir els castellanoparlants a Catalunya o de gairebé nazis pel fet de voler la independència i un estat amb identitat pròpia, en lloc d’escandalitzar-nos i entonar allò tan conegut de “ningú no ens entén”, el que hem de fer és veure com hi podem posar remei. Perquè, la veritat, que a Madrid a mi em diguin el nom del porc fins i tot em farà gràcia, però si m’ho diuen a Londres, Berlín o Nova York voldrà dir que tenim un problema.

Els governs que hem tingut a Catalunya no han tingut prou cura de difondre la nostra realitat al món, i ara no em refereixo als viatges de Pujol o d’altres presidents de la Generalitat als Estats Units, a les capitats europees, etc., parlo de disposar d’una bona agència de notícies catalana (desacomplexadament catalana), i que s’expressi en diferents llengües, que nodreixi d’informacions els mitjans de comunicació més importants del món, aquells que creen opinió en l’àmbit internacional i que fins fa poc (i encara ara) s’assabentaven del que passava a Catalunya pels mitjans de comunicació espanyols. Parlo, per exemple, de la creació d’un comitè de notables, del món de la cultura, la política, l’economia, l’esport… que volti per les universitats més prestigioses del món i per diferents fòrums explicant la història i la realitat de Catalunya. I parlo de moltes coses més que contribueixin a desfer molts equívocs sobre el nostre país. Amb la bona feina que ha fet fins ara el Col·lectiu Emma, que una darrera l’altra, sempre ha respost de manera pedagògica, educada i correcta les desinformacions i els atacs que alguns d’aquests mitjans han difós contra Catalunya i els catalans no n’hi ha prou.

Quan el Financial Times fa responsables els catalans, i el seu dèficit, de la situació econòmica espanyola, algú els hauria d’explicar que, si a Cataluna hi ha dèficit, això no és degut a la mala gestió econòmica del govern català (tot i que en una petita part potser sí) sinó a l’espoli fiscal al qual és sotmesa Catalunya sistemàticament per part d’Espanya de més de 22.000 milions d’euros anuals, cosa que no passa a cap altre territori amb autogovern de la Unió Europea. Quin país del món no s’endeutaria per sobreviure si un altre país li robés el 10% del PIB cada any i li negués la construcció d’infraestructures indispensables i el manteniment de serveis bàsics per desenvolupar-se?

Quan aquest mateix diari opina que “la política lingüística catalana perjudica les inversions”, algú els hauria de preguntar per què altres països que també tenen una llengua pròpia, com ara Suècia, Finlàndia, Holanda, Noruega.. no tenen aquest “suposat problema” i aquest fet no fa perillar que grans grups econòmics hi inverteixin. I algú també els hauria de fer saber que posar-se al costat d’aquells que voldrien la desaparició de la llengua catalana a Catalunya no els arrenglera amb els defensors de les llibertats, la democràcia i els drets humans, sinó que els situa entre aquells que, valent-se, de les polítiques totalitàries pròpies de les dictadures, a les quals ha estat sotmesa Catalunya durant diferents períodes de temps en els últims segles, han aconseguit fer retrocedir la llengua pròpia de Catalunya, la catalana, fins a posicions que amenacen la seva supervivència a i la seva recuperació. L’intent de recuperar-la i que torni a ser la llengua normal d’un país normal no és una amenaça contra les llibertats, és precisament el contrari, la defensa de la llibertat i la lluita contra el totalitarisme i l’imperialisme lingüístic espanyol.

Queda molta feina per fer en l’àmbit internacional perquè Catalunya hi aparegui com el que és: una nació que vol que li reconeguin els seus drets, que li reconeguin allò que li pertoca.

Reagrupament Independentista.

(Publicat a Som Notícia, 21-II-2011)

Estic gairebé segur que a Raül Agné, entrenador del Girona FC, no li interessa gaire la política i encara menys els polítics. I també estic força convençut que mai no ha dedicat gaire temps a pensar si Catalunya seria millor amb la independència o sense. Agné deu fer com fan tants altres ciutadans: viure la seva vida de la millor manera possible i, si pot ser, amb tranquil·litat, tot i que això és una mica difícil sent, com és, un entrenador de futbol, un bon entrenador de futbol.
De vegades, però, passa que una persona del carrer, algú que no té com a prioritat a la vida la defensa dels drets d’aquest país, topa amb la intolerància, topa amb aquells que mai no acceptaran que Catalunya tingui una història, una identitat i una llengua pròpies diferents de l’espanyola. Agné va poder comprovar l’altre dia a Osca que allò que pot ser normal en un país normal, contestar a una pregunta en la teva llengua, en la mateixa que la del periodista que te la fa, pot ser considerat a Espanya una provocació.
A Osca, l’entrenador del Girona no va fer res més que el que fa des de fa ja temps Pep Guardiola, respondre a cada periodista en la llengua en què li fa la pregunta. Semblava que aquest costum ja estava bastant arrelat, però es veu que a Osca encara no. Sigui com sigui, Agné va donar exemple d’integritat, fermesa i dignitat. Va demostrar que és una persona, nascuda a Mequinensa i que viu a Girona, que estima la seva llengua i el seu país, i que els defensa quan són menystinguts.
Fóra bo que, ara que en Raül ha esdevingut el centre de la polèmica sense buscar-la, no se sentís sol, que no el deixéssim sol ara que les crítiques li cauran arreu d’Espanya. Fóra bo que la directiva del Girona FC, que tan bé porta el club en tants aspectes, no mirés cap a un altre costat quan el seu entrenador dóna la cara per Girona i per Catalunya, i fóra bo, ja per acabar, que, en el partit de divendres contra l’Alcorcón, els gironins que assisteixin al camp rebessin Agné amb una gran ovació i expressessin, amb pancartes, senyeres, estelades… que molts estem orgullosos del nostre entrenador.
Reagrupament Independentista

(Publicat a El Punt 17-II-2011)

Una de les disposicions que es van dictar contra Catalunya després de la derrota en la Guerra de Successió va ser que cap català pogués tenir a casa seva més que un ganivet de llescar pa i encara lligat a la taula amb una cadena. És a dir, els catalans no podíem tenir armes i havíem de ser públicament humiliats. Avui, gairebé tres segles després, encara hi ha elements bàsics de la nostra vida quotidiana que no depenen de nosaltres sinó de l’administració espanyola, no fos cas que ens tornéssim a rebel·lar contra el nostre amo i senyor… Avui encara és la Guàrdia Civil i la Delegació (o les subdelegacions) del Govern espanyol les que han de vetllar per l’aplicació d’una legalitat, també espanyola, sobre l’ús de la pólvora, els trabucs i les salves d’honor. Han passat tres segles i les coses no han canviat gaire. Ara no ens fan encadenar el ganivet del pa a la taula però algun dia encara seran capaços de demanar als grups de trabucaires que encadenin el trabuc a la caserna de la Guàrdia Civil quan acabin l’actuació…
Fixeu-vos si n’arriba a ser, de surrealista, la cosa, que és aquesta administració espanyola, via Subdelegació o a través de la Guàrdia Civil, la que ha de decidir si els trabucaires poden actuar o no, no pas en funció de la seguretat, que encara tindria la seva lògica –tot i que els catalans ja som prou adults per saber mesurar aquest risc–, sinó prenent com a base si l’acte o la festa tenen tradició al país. La pregunta és obligada: què deuen saber la Guàrdia Civil o els funcionaris espanyols de les tradicions catalanes? Qui són ells per decidir sobre els nostres costums, festes o tradicions? Això només passa als països colonitzats i, desenganyem-nos, en molts aspectes Catalunya és tractada com una colònia.
Només una qüestió; l’autoritat espanyola hauria prohibit les salves d’honor que s’havien de portar a terme a les Masies de Voltregà el cap de setmana passat per la Festa de la Mare de Déu de la Gleva si, en lloc de tenir per objectiu homenatjar els màrtirs catalans de la Guerra de Successió, s’haguessin portat a terme el 12 d’octubre a favor de la Hispanitat?, o fa uns mesos per celebrar la victòria de la selecció espanyola en el mundial de futbol? Doncs ja està tot dit. Independència!
Reagrupament Independentista

(Publicat a El Punt, 13-II-2011)

Fa pocs dies, Jordi Pujol va dir que, tenint en compte la feina que ha fet el Constitucional, l’única alternativa que Catalunya té és la independència. En aquesta Espanya cada vegada més intolerant i imperialista, els catalans no hi tenim lloc. Pujol se suma, així, al cada cop més nombrós grup de polítics catalans que, després d’haver treballat dins el marc autonòmic quan estaven en actiu, ara donen la raó als qui fa temps havíem dit que Catalunya no té viabilitat dins una Espanya que mai no ens ha volgut entendre.
L’independentisme creix, com a mínim sociològicament. Cada cop hi ha més catalans que tenen clar que la nostra nació necessita un estat propi, un estat que defensi els nostres drets i interessos, un estat que doni suport als seus ciutadans en aquests moments de crisi, no pas un estat que ens negui el que ens fa falta per ser un país normal, que ens privi de drets fonamentals, que ens imposi lleis que ens perjudiquen i que ens espoliï econòmicament com si fóssim una colònia.
Cada cop, doncs, som més els partidaris de la independència, ja siguin polítics o expolítics il·lustres o gent del carrer, però això no es tradueix a les urnes, ja ho vam veure el 28-N. Alguna cosa deu passar quan els partidaris de la independència són cada cop més nombrosos però la presència independentista és menor al Parlament.
Per tant, els que tenim clar que l’única solució als dèficits de Catalunya és la independència hem d’intentar esmenar els errors que hem comès en el passat i que ens han fet retrocedir electoralment, i la principal equivocació que hem comès vers aquells que ens haurien volgut fer confiança i que finalment van triar una opció diferent és la manca d’unitat, la falta d’entesa, una mancança que els ciutadans de Catalunya no van entendre. En properes conteses electorals no podem tornar a ensopegar amb la mateixa pedra i hem de prioritzar el pacte, l’acord i la confluència amb aquells amb qui compartim objectius. Tan sols des de la suma assolirem les fites polítiques que un nombre cada vegada més nombrós de catalanes i catalans s’han fet seves.
Els acords dels últims dies en l’àmbit municipal indiquen que Reagrupament ha après la lliçó.
Reagrupament Independentista

(Publicat a El Punt, 3-II-2011)