Travessem el mur

El futur d’Esquerra és complicat i complex. La direcció d’aquest històric partit ha dilapidat el capital que fa uns anys havia atresorat, la confiança que la gent havia dipositat en aquesta formació que temps enrere estava cridada a ser el pal de paller de l’independentisme. Ara, després de passar en vuit anys de 23 diputats a 10 al Parlament de Catalunya i de perdre centenars de milers de votants pel camí, crec que encara no està tot perdut i en aquestes eleccions municipals s’ha observat en alguns sectors d’Esquerra la voluntat d’esmenar errors passats, la voluntat d’obrir el partit a persones i formacions que, tot i compartir l’objectiu final de la independència, discrepen de les maneres de fer d’alguns dels actuals líders d’aquesta formació. I això és bo, és enormement positiu que l’independentisme, amb tots els seus matisos, sàpiga plantejar als electors opcions que sumin i que evitin una fragmentació més gran del panorama independentista. Però amb això no n’hi ha prou. No és suficient que les ganes d’aturar la davallada, de no repetir una ensulsiada electoral en les pròximes municipals facin que aquest partit s’obri ara a d’altres sectors però que això no vagi acompanyat d’un reconeixement de totes les coses que s’han fet malament. Perquè si Esquerra no fa els deures, no fa neteja interna, no admet quina és la causa principal de la seva clatellada electoral i s’empara en subterfugis que ja ningú no es creu, no tornarà a aixecar el cap. I seria una llàstima, perquè jo encara crec que ERC pot tenir i ha de tenir un paper fonamenal en el futur de l’independentisme d’aquest país.
Sincerament, veure ara com el senyor Carod atribueix els mals resultats d’Esquerra a l’actual direcció com si ell aquests últims anys simplement hagués passat per allà d’espectador i no fos un dels directes responsables de l’estratègia política i de pactes que ha portat aquest partit al pedregar fa sentir vegonya aliena. Escoltar com el senyor Ridao va fent declaracions en què fonamenta la davallada d’Esquerra en ximpleries que ningú no es creu i que fan caure la cara de vergona fins i tot als que no som d’ERC és del tot impresentable. I a sobre aquest il·lustre diputat a Madrid és un dels que no s’amaga i que es promociona com a possible “relleu” de Joan Puigcercós en el pròxim congrés d’aquest partit. N’hi ha per marxar corrents, francament.
Qualsevol ciutadà normal d’aquest país, qualsevol persona sobiranista o independentista, qualsevol exvotant d’ERC, no cal que es tracti de cap analista polític, sap que la pèrdua de suport d’Esquerra no és deguda ni al fet que no s’hagin sabut explicar bé, ni a la crisi econòmica (a Ridao només li ha faltat parlar de raons climàtiques…), ni a unes certes convulsions internes, etc. La causa principal és més senzilla i tothom la sap i suposo que fins i tot els actuals dirigents d’aquesta formació, encara que no la diguin públicament, també: Esquerra va començar a perdre vots quan va deixar de ser vista com una organització independentista, com una organització rupturista i va començar a actuar com un partit més del sistema, com un partit de l’esquerra autonomista, quan va regalar les institucions i fins i tot la Generalitat a un partit que ni tan sols està a favor del dret a decidir dels catalans i quan tot això va comportar que Esquerra prioritzés els seus càrrecs, els seus sous, els beneficis que aquest festeig amb els socialistes li suposava abans que la lluita per la sobirania i per la llibertat d’aquest país.
Com poden confiar els independentistes en un partit que comparteix grup parlamentari al Congrés dels Diputats amb Iniciativa i Izquierda Unida (i al Senat amb el PSC i ICV) i que hi actua com un simple partit espanyol d’esquerres i que encara fa quatre dies, com un partit espanyol més, va votar si l’exèrcit espanyol havia d’intervenir a Líbia o no? Què ens importa als independentistes catalans si l’exèrcit espanyol és a Líbia o a l’Afganistan? L’únic que ens interessa és que aquest exèrcit se’n vagi de Catalunya i sobre aquest tema encara no hem sentit dir res al senyor Ridao, que s’entreté a Madrid com un nen jugant a soldadets que no són seus.
Per tant, vull dir amb això que als companys d’Esquerra encara els queda molta feina a fer perquè aquesta col·laboració que han iniciat amb Reagrupament i altres forces polítiques independentistes en aquestes eleccions locals en alguns municipis, i en alguns d’especialment significatius com el de la ciutat de Barcelona, tingui continuïtat. Tant de bo, perquè voldria dir que les coses van per bon camí. En el congrés nacional que tenen a la cantonada hauran de decidir si volen continuar sent aquesta Esquerra a la qual ja li va bé el marc constitucional espanyol, aquesta Esquerra respectuosa amb les regles del joc que es deriven de l’actament d’aquest marc juridicopolític i deixar això de l’independentisme com un referent testimonial, com aquell que guarda una estelada al despatx però que ja no es creu el seu significat, o apostar per tornar a ser ERC, una organització desacomplexadament independentista, que sàpiga sumar amb altres forces amb qui comparteixi l’objectiu de l’assoliment d’un estat propi per a Catalunya a mitjà termini, no per l’any 2150, i que es plantegi la presència a les institucions no com un “modus vivendi” per als seus càrrecs electes i per jugar a la política de saló, sinó com una manera de fer avançar decididament el país cap a la sobirania i cap a la seva llibertat.
Si aquest és el cas, ens trobarem en el camí i segur que el podrem fer junts. Si no, si la que surt triomfadora del seu congrés és l’Esquerra dels Ridao i companyia, els defensors de l’“esquerra nacional” subordinada al PSC, els que entenen el partit com una agència de col·locació o de recol·locació de càrrecs electes, els que s’entretenen a Madrid discutint pressupostos espanyols, reformes laborals espanyoles o de militars espanyols, malament rai. En aquest cas, ja s’ho faran. A veure si ho entenen: no es tracta que al Congrés dels Diputats espanyols es pugui parlar de tant en tant en català, no es tracta que Espanya ens robi menys, no es tracta d’acomodar l’Estat espanyol perquè els catalans ens hi sentim menys malament. Es tracta d’apostar decididament per l’estat propi i per fer que el català sigui l’única llengua oficial de Catalunya i sigui present a les institucions europees, es tracta d’administrar tots els nostres recursos, es tracta de la llibertat no de tenir uns centímetres més de cadena.

Carles Bonaventura i Cabanes
Reagrupament Independentista

(Publicat a Som Notícia, 30-III-2011)

Massa vegades s’ha acusat l’independentisme, amb raó, de ser incapaç de sumar, d’aplegar voluntats diverses. Massa vegades els independentistes hem estat considerats sectaris, infantils, personalistes, etc. I massa vegades tots plegats hem frustrat les expectatives que la gent del carrer havia dipositat en un independentisme que creix en el conjunt de la societat, però que minva a les institucions, i els resultats del passat 28-N així ho acrediten.

Per això, quan fa uns dies l’assemblea d’associats de Reagrupament del Gironès va donar suport, per gairebé un 70% dels vots, a la proposta d’aliança amb la CUP per concórrer en una sola llista a la ciutat de Girona en les municipals del 22 de maig –tot i les diferències ideològiques que pugui haver-hi entre els dos grups–, no només va optar per ratificar un simple acord electoral en un municipi, sinó que va posar les bases perquè tots plegats comencem a assumir aquest canvi de mentalitat en la nostra manera de fer política en l’àmbit independentista: separats, no farem res; junts, tot és possible.

Crec que Reagrupament ha après la lliçó que el poble de Catalunya li va donar el 28 de novembre: si l’independentisme és incapaç de trobar sinergies que portin a la confluència, l’electorat opta pels partits “tradicionals”, que veu –tot i que jo crec que equivocadament– com un valor més “segur”. Justament per això, Rcat s’ha plantejat les municipals com una manera de demostrar que l’entesa és possible i que com a organització continuem en el tauler de joc de la política catalana. En aquest sentit, Reagrupament Independentista amb prou feines es presentarà en solitari enlloc en aquesta contesa electoral. Primer, perquè en la majoria de municipis no hem tingut prou temps per treballar sobre el terreny un bon programa municipal que doni resposta a les problemàtiques dels veïns a cada poble o ciutat i entenem que no podem oferir als ciutadans una simple proposta d’estratègia partidista quan del que es tracta en unes municipals, justament, és de treballar pels municipis. I, segon, perquè no volem contribuir a fragmentar el 22-M encara més un independentisme ja prou dividit.

Pel que fa a la ciutat de Girona, cal dir que Reagrupament va tenir com a prioritat que l’independentisme s’hi pogués presentar unit en una sola candidatura. Després de mantenir contactes amb diferents forces polítiques de l’espai independentista vam arribar a la conclusió, però, que la candidatura unitària era una quimera i que un pacte a tres bandes era també gairebé impossible. A partir de constatar aquesta realitat, des de Reagrupament vam valorar les diferents alternatives i al final vam optar per la que ens va semblar que defensa un model de ciutat i d’ajuntament més compatible amb els nostres principis d’independència, regeneració democràtica i treball.

L’acord amb la CUP per anar en una mateixa candidatura prioritza, per sobre de quotes polítiques i d’un acord estrictament electoral, un projecte municipal bo per Girona, vinculat a l’entramat cívic i associatiu de la ciutat, participatiu i obert. Estem convençuts que el fet que l’esquerra independentista i l’independentisme transversal s’entenguin suma dos electorats que creiem que són totalment complementaris, amplia l’independentisme a diferents capes socials i obre unes molt bones perspectives tant per a aquestes eleccions com amb vista al futur. El pacte amb la CUP, doncs, posa les bases per anar més enllà d’un simple acord electoral, ja que dóna continuïtat a una entesa que ja es va evidenciar la passada Diada Nacional a la ciutat, quan Reagrupament va participar en la manifestació de l’esquerra independentista; en la campanya de la passada consulta a Girona, o en les mobilitzacions en defensa de la llengua, per citar només tres exemple concrets. Finalment, des de Reagrupament s’ha valorat la feina que ha fet la CUP a Girona els últims anys a diferents barris, la seva col·laboració amb associacions veïnals i col·lectius diversos. Entenem que aquesta és la base, que és el camí, perquè la CUP i Reagrupament, junts, obtinguin el suport de molts gironins i gironines el pròxim 22 de maig.