Travessem el mur

Això ja no ho arregla ningú. Ni el Mas que acaba d’arribar amb les tisores, ni el tripartit que ha marxat deixant deutes pertot arreu, ni el Zapatero que ja ens ha dit adéu, ni el Rajoy, que aquests dies hem tingut per aquí visitant les colònies del nord-est d’Espanya i probable nou inquilí de La Moncloa si Rubalcaba, l’etern home de confiança de González (àlies senyor X), o l’antiindependentista Chacón (“Viva España y viva el rey!”) no ho eviten.
La cosa no depèn de qui mani a Catalunya o de si el que hi ha a Espanya és amic nostre, que mai no ho serà. La destrossa es pot mirar per la dreta o per l’esquerra, per dalt o per baix, però ara, com a la central de Fukushima, les parets ja han caigut i tothom pot veure la magnitud de la tragèdia. Estem en fallida; en fallida política, ja que les receptes autonomistes no posen remei a la malaltia sinó que empitjoren la salut del malalt; en fallida econòmica, perquè qualsevol entès en economia ens dirà que, si ja en època de vaques grasses un país al qual els pirates que té de veïns li roben cada any 22.000 milions ja ho té difícil per sortir-se’n, quan arriben les vaques magres, les estretors es converteixen en misèria absoluta. I així estem ara a Catalunya, retallant com bojos peces bàsiques dels nostres serveis públics i ajornant fins a l’eternitat infraestructures cabdals per a una societat emprenedora com la catalana. El govern espanyol ens exigeix que reduïm el dèficit fins a límits inassumibles, però en cap moment els inquisidors espanyols no han fet esment de retallar la sagnia que per a Catalunya suposa l’espoli fiscal, del qual l’Estat es beneficia a costa que els catalans paguem més impostos, tanquem plantes d’hospitals, retallem escoles i deixem de subvencionar elements bàsics de la nostra cultura.
A veure, no és només que el govern català, el d’ara i el d’abans, no ho faci prou bé, és que l’autonomisme està en fallida, és insostenible. Tot governant català que vulgui sortir de la crisi dins el marc juridicopolític espanyol està condemnat al fracàs. Com a alternativa tenim l’estat propi, una Catalunya independent que, segons Kenneth Rogoff, execonomista en cap de l’FMI, seria un dels països més rics del món.
Reagrupament Independentista

(Publicat a El Punt, 12-1V-2011)

Els més de 257.000 vots del 10-A a Barcelona, els gairebé 900.000 que hi ha hagut des del 13 de setembre del 2009, a Arenys de Munt, fins al 10 d’abril del 2011, al Cap i Casal i a d’altres municipis, les desenenes de milers de voluntaris d’arreu de Catalunya… han evidenciat que la causa de la independència, la causa de l’estat propi per a Catalunya, és avui, sens dubte, la que té més capacitat de mobilització al nostre país, i tots els que des de fa molts anys estem enquadrats en la lluita independentista ens hem de felicitar de la fita que hem assolit.

Si ens ho haguessin dit vint anys enrere, potser no ens ho hauríem cregut, però la realitat és que avui el procés independentista, el procés d’alliberament nacional del nostre poble, ha arribat a un punt de no retorn i no només per la quantitat, les xifres són per si soles impressionants, sinó també i sobretot per la qualitat. Avui, a les files dels partidaris de la independència hi ha la part més dinàmica, més preparada, més culta, més il·lustrada, més emprenedora de la societat catalana, la més capacitada per crear opinió, per marcar la línia a seguir i, quan això passa, la victòria és a tocar. La banda unionista, l’espanyolista, s’ha quedat sense arguments, sense raons, sense capacitat de convèncer i tan sols pot apel·lar a la por i a una legalitat vigent que ens encotilla, la qual no és producte de la democràcia ni de la llibertat sinó fruit de la dictadura franquista. Un discurs ben curt de mires, ben escàs, ben mediocre. Els independentistes hem guanyat, per tant, la batalla de les idees.

Després del 10-A, com he dit abans, els independentistes ens hem de felicitar, malgrat tots els errors comesos, per la feina feta, però jo voldria felicitar sobretot aquells que han donat la cara per la independència malgrat militar en opcions polítiques no independentistes o declaradament antiindependentistes. Vull felicitar la gent d’Unió, d’Iniciativa o del PSC que han votat en les consultes i que han votat “sí” a la llibertat, “sí” a la democràcia, “sí” a la independència. Perquè cada cop queda més clar que es tracta d’això: o llibertat o esclavatge, o sobirania o submissió, o democràcia o legalitat espanyola, o independència o Espanya, o una Catalunya plena o tancar plantes d’hospital per culpa de l’espoli fiscal espanyol.

Fa un temps, en una conferència que va fer a Barcelona, l’expresident dels Estats Units Bill Clinton va dir amb tota solemnitat que el futur seria “català o talibà”. Era la seva manera de dir que depèn de tots nosaltres, de la nostra capacitat de convicció, de la nostra força, de la solidesa dels nostres arguments… que el dia de demà visquem en un espai de llibertat que garanteixi els nostres drets individuals i col·lectius o sota un règim totalitari que no respecti els més mínims drets fonamentals. Doncs bé, a tots aquells que aquests dies han practicat el discurs de la por, que han minimitzat i menyspreat les consultes, que han mirat cap a un altre costat, que han intentat desmobilitzar els catalans, que han fet tot el possible per ridiculitzar i treure valor a l’exercici de la democràcia participativa els diria que ja no queda gaire temps perquè hagin de triar i que quan arribi aquest moment no quedarà espai per a terceres vies.

O independentistes o falangistes, aquesta serà la disjuntiva. Ni federalistes, ni confederalistes, ni autonomistes… totes aquestes alternatives estan mortes i enterrades, i fins i tot aquells que encara les defensen ho saben, però és la seva excusa per no fer el pas, per quedar-se a Espanya, per quedar-se en el passat.

El 10-A, un quart de milió de barcelonins van apostar per un futur en llibertat, per una Catalunya que trobi el seu lloc a Europa i al món, perquè els catalans puguem decidir sobre la nostra cultura, la nostra economia, les nostres infraestructures, la nostra política exterior, les nostres seleccions esportives, la nostra llengua… D’altres van fer front comú amb la Falange: el senyor Duran i Lleida, la senyora Núria de Gispert, el senyor Herrera, la senyora Sánchez-Camacho, el senyor Rivera, el senyor Nadal i el senyor Iceta, entre alguns altres il·lustres representants de la política catalanoespanyola, cada cop menys, per sort. El futur o el passat, els independentistes o els falangistes, Catalunya o Espanya, democràcia o totalitarisme, Estat propi o comunitat autònoma, llibertat nacional o Constitució espanyola… l’elecció és clara i cada vegada ho serà més. Visca la llibertat, visca Catalunya lliure!

Carles Bonaventura i Cabanes

Reagrupament Independentista

(Publicat a Som Notícia, 11-IV-2011)