Travessem el mur

Vaig llegir l’altre dia en un diari digital que Oriol Junqueras, eurodiputat d’ERC i a hores d’ara ja segurament alcalde de Sant Vincenç dels Horts, afirmava que se sentia “astorat” per una informació en què es deia que l’Ajuntament de Tremp continuaria a les mans dels socialistes pel suport que aquest partit obtindria d’un regidor de Reagrupament, cosa que impediria que hi hagués una majoria alternativa de caràcter “sobiranista”.

Vull dir, d’entrada, que no conec suficientment el cas de Tremp i que jo sempre he defensat que, amb un caràcter general, i sobretot nacional, els independentistes no hem de regalar les institucions catalanes a aquells partits que com a mínim no defensin el dret a decidir de la nació catalana. Això no obstant, entenc, perquè n’hi ha un munt d’exemples, que, a l’hora d’establir pactes en l’àmbit municipal, el que més pesa normalment no són les directrius marcades en un aspecte nacional sinó els factors locals: temes urbanístics, mediambientals… i fins i tot els factors personals, la relació entre els partits i els seus dirigents a cada poble i moltes altres coses. A banda d’això, crec que els partits han de respectar, en la immensa majoria dels casos, la sobirania local a l’hora d’establir acords i aliances, perquè generalment sempre són els polítics locals els que més directament saben allò que beneficia el seu municipi.

Per tant, el que fa Junqueras: extrapolar un acord local puntual i elevar-lo a una categoria nacional em sembla un intent barroer de portar l’aigua al seu molí, el d’Esquerra, per intentar demostrar que Reagrupament entra en contradicció amb allò que sempre havia criticat als actuals dirigents d’ERC.

A veure, si en alguns municipis hi ha regidors d’organitzacions independentistes que pacten amb partits no independentistes, i si anitzem això des d’un punt de vista nacional, a mi, evidentment, no m’agradarà; però, repeteixo, pot haver-hi factors locals que expliquin aquests acords, i, encara que potser en algun cas no els expliquin, no es pot comparar això amb l’entreguisme als interessos del PSC que ha protagonitzat la direcció d’ERC els últims anys a Catalunya. No és el mateix que un regidor de RCat doni el poder al PSC en un municipi concret que regalar la Generalitat, les diputacions i els ajuntaments de les ciutats més importants del país als socialistes, com ha fet ERC, només per afany de poder, càrrecs i sous.

Sorprèn que Oriol Junqueras, la gran esperança del redreçament d’Esquerra en aquest país a hores d’ara, quedi “astorat” per un possible acord puntual d’un regidor reagrupat de Tremp i que el seu grau d’astorament no sigui com a mínim el mateix en relació amb el partit en el qual ara milita, que ha pactat amb els socialistes, amb els enemics del dret a l’autodeterminació de Catalunya, a tot arreu, a gairebé totes les institucions i de manera generalitzada. Pel que sembla, tota aquesta allau de suports republicans al PSC no tan sols no el va deixar “astorat” en el seu dia, sinó que no va ser cap impediment perquè en un moment donat ell passés d’independent a militant d’ERC com a mostra de suport a aquesta formació política.

Sorprèn també que determinats mitjans, arran del cas de Tremp i potser algun altre de puntual, aprofitin l’avinentesa per qüestionar Reagrupament amb tanta mala llet i que, en canvi, es passi per alt, per exemple, que Convergència, amb qui molts d’aquests que ens critiquen diuen que hauríem d’intentar pactar per fer fronts “sobiranistes” estigui arribant a acords amb el PP a tants llocs (ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Parlament…), a menys que algú consideri que els populars poden també formar part d’aquest front “sobiranista”…

En fi, demanaria modestament a Oriol Junqueras que afluixi una mica en les seves crítiques als altres i que miri més cap a casa seva, que prou feina hi té a fer. I que s’ho agafi com una crítica constructiva, ja que si la disjuntiva dels militants d’ERC ha de ser la de triar entre l’“esquerra nacional” de Ridao, supeditada absolutament als interessos del PSC i de l’esquerra espanyola, o el redreçament independentista d’ERC que representa el mateix Junqueras, no hi ha color. Els que apostem per la unitat d’acció independentista esperem que se’n surti.

Carles Bonaventura i Cabanes

Reagrupament Independentista

(Publicat a Somnotícia, 10-VI-2011)

Finalment, sembla que la coalició de l’esquerra abertzale, Bildu, podrà presentar-se a les pròximes eleccions a Euskadi i Navarra. Ha costat molt i al final la decisió ha arribat al Tribunal Constitucional espanyol, i s’ha pres per un sol vot de diferència. Té la seva lògica, a Espanya tot el que tingui a veure amb la democràcia costa molt. L’Estat espanyol ve del totalitarisme, i, com aquell qui diu, fa quatre dies que ha arribat a això que ells anomenen estat de dret, i encara de molt baixa qualitat. A qualsevol país del món, que una organització armada decidís posar fi a la seva actuació violenta i apostar per la via política seria ben rebut, i el govern d’aquest país faria tot el possible per facilitar les sortides democràtiques als que abans brandaven les armes. Aquí, en canvi, el govern espanyol i l’oposició fan tot el contrari: intentar posar tots els obstacles legals i judicials per impedir que els que aposten per la pau se’n surtin i que els partidaris de la violència s’imposin.

Un altre exemple, després de l’aclaparador resultat del Partit Nacional Escocès (SNP) en les eleccions escoceses i de l’anunci del seu líder, Alex Salmond, que en els propers cinc anys Escòcia celebrarà un referèndum d’autodeterminació, el govern britànic –on ara manen els conservadors i els liberaldemòcrates– ja ha anunciat que respectarà la celebració i el resultat d’aquesta consulta, tot i que, quan es faci, els partits que l’integren faran campanya en contra de la independència. Us imagineu un govern espanyol, ja sigui dels popupars o dels socialistes, dient el mateix a Madrid davant l’anunci que Catalunya vol fer un referèndum per decidir el seu futur l’any 2014? Doncs aquesta és la diferència entre un estat democràtic i un de totalitari que ha basat la seva unitat no pas en l’acord sinó en la violència, la tortura i la mort.

Però tornem a Bildu. Amb els desesperats intents d’il·legalitzar questa coalició, com abans van fer amb el partit Sortu, l’Estat espanyol ha tornat a demostrar que prefereix un escenari de violència abans que un altre de pau. Espanya s’estima més intentar guanyar a cop d’il·legalitzacions, de detencions i de privacions de llibertat, encara que això li suposi assumir algun atemptat de tant en tant, que no pas entrar en la confrontació de les idees en un escenari de pau, en el qual el dret a decidir sempre estarà per sobre del dret a no decidir. A Espanya sempre li anirà millor la continuïtat de la violència d’ETA per així poder criminalitzar tot el moviment d’alliberament nacional basc, ja que els espanyols saben que, si s’acava la violència, s’acaba la serva coartada per poder combatre, per poder negar l’exercici de l’autodeterminació dels pobles.

Espanya, com ja he dit abans, no és un estat de tradició democràtica i ha basat sempre el seu imperi en la raó de la força, en el genocidi, en l’eliminació dels drets dels altres, de la llengua dels altres, de la història dels altres. A Espanya ara gairebé ja no li queden colònies i no vol que els pocs colonitzats que li quedem fem el pas cap a la llibertat, perquè Espanya, sense bascos, catalans, gallecs… ja no és res. No és res políticament, no és res econòmicament, no és res esportivament… I ells ho saben, ho saben millor que nosaltres.

Som diferents, i mireu si ho som que, gairebé coincidint en el temps, quan el Tribunal Suprem espanyol, barroerament, va voler negar el dret dels independentistes bascos –uns independentistes que han fet una decidida aposta per la pau i la democràcia que no té marxa enrere– a acudir a les urnes el proper 22-M, a Catalunya, el passat 7 de maig, el Moviment per la Independència celebrava la Conferència Nacional per l’Estat Propi amb una participació multitudinària, una conferència que ha de desembocar, aquesta tardor, en l’Assemblea Nacional Catalana, una assemblea que té un objectiu tan democràtic com és el de la celebració d’un referèndum d’autodeterminació en l’horitzó del 2014. És a dir, pràcticament el mateix dia que els espanyols apostaven per l’autoritarisme, per la negació de la democràcia, per impedir que uns ciutadans d’Euskal Herria portessin les seves propostes als col·legis electorals, els catalans fèiem tot el contrari, feiem un pas endavant a favor de la llibertat, de la democràcia i del dret a decidir.

Sigui com sigui, al final les paperetes de Bildu estaran a disposició dels ciutadans bascos. És un triomf dels independentistes, però és sobretot un triomf de la llibertat i de la democràcia i és una altra derrota d’Espanya i dels enemics de les llibertats dels pobles.

Carles Bonaventura
Reagrupament Independentista

(Publicat a Somnotícia, 11-V-2011)