La Diputació de Girona, exemple del doble joc de CiU
27 febrer 2012
Tot sovint, els que militem en alguna de les diverses forces independentistes d’aquest país denunciem el doble joc que sol fer CiU en la qüestió sobiranista. Fa pocs dies en vam tenir un altre exemple. El passat 21 de febrer, el ple de la Diputació de Girona va votar per majoria simple adherir-se a l’Associació de Municipis per la Independència. Malgrat que no hi va haver cap vot en contra, aquesta adhesió finalment no podrà tirar endavant, ja que perquè fos possible es necessitava que la proposta fos aprovada per majoria absoluta i el nombre de vots favorables no va ser suficient: 12 diputats hi van votar a favor –7 de CiU i 5 d’Esquerra– i 15 es van abstenir –8 de CiU i 7 del PSC–.
Amb tots els respectes per la bona gent que milita o que vota Convergència i Unió i que es considera independentista, jo crec que és extremadament greu que, quan el futur de Catalunya està en joc, quan l’espanyolisme més desacomplexat i descarat ens ataca per tots els fronts, el paper de Convergència i Unió sigui, en alguns casos, en massa casos, el de frenar el procés independentista al nostre país en moltes de les institucions en què aquesta federació és present, ja sigui a través dels seus pactes amb el PP o inhibint-se en votacions determinants, com ha estat el cas de la Diputació de Girona abans citat.
El dia 12 de febrer, l’Assemblea Nacional Catalana omplia l’Auditori de Girona en el multitudinari acte de presentació de les seves assemblees territorials a les comarques gironines, més de 1.600 persones hi van ser presents i van poder escoltar un discurs de l’alcalde de la ciutat, Carles Puigdemont, de CiU, a favor de la independència de la nostra nació, unes paraules de les quals gairebé tots els mitjans de comunicació es van fer ressò. Doncs bé, tot i això, quan arriba el moment de defensar aquestes posicions a les institucions, constatem que massa vegades a Convergència i Unió li tremolen les cames.
És veritat que l’Ajuntament de Girona sí que es va adherir a l’AMI amb el vot a favor, finalment, dels 10 regidors de CiU, fins i tot dels d’Unió, que primer s’havien abstingut, però també és veritat que aquesta mateixa CiU va votar, al costat del PP, l’endemà de l’acte de l’Auditori de l’ANC, en contra que Girona es declarés municipi moralment exclòs de la Constitució Espanyola. Una de freda i una de calenta, malauradament CiU ja ens hi té acostumats…
Jo, com a associat a Reagrupament, subscric el que tantes vegades ha dit el nostre president, Joan Carretero: quan els ciutadans de Catalunya que volen la independència de la nostra nació voten opcions polítiques que no són explícitament independentistes, com ara CiU, passa el que acaba de passar a la Diputació de Girona: per culpa de Convergència i Unió, aquesta institució no formarà part de l’Associació de Municipis per la Independència. I mireu que hauria costat poc que en fos membre, només haurien fet falta un parell de vots més dels convergents. Francament lamentable, francament impresentable.
Hi insisteixo. És trist però ens torna a passar. Tornem a topar amb els eterns dubtes de CiU. Quan del que es tracta és de participar en les consultes sobre la independència, d’omplir auditoris, de llançar quatre crits i de sortir a la foto amb la bandera independentista de fons, els càrrecs electes i dirigents convergents es mobilitzen en gran nombre. Els surt barat. Ara bé, quan el que cal és defensar la independència de la nostra nació a les institucions, allà on fins i tot tenen majoria, massa sovint miren cap a un altre costat, donen llibertat de vot o diuen que no toca…
Com he dit, hi ha independentistes de molt bona fe que continuen votant CiU a les eleccions, però cal que d’una vegada per totes els caigui la bena dels ulls, cal que tinguin clar que, si del que es tracta és de fer avançar l’independentisme també des de les institucions, és necessari que a l’hora de votar ho fem per formacions independentistes i no pas per partits que s’aprofiten de l’independentisme electoralment però que després, a l’hora de la veritat ja els va bé el marc espanyol i consideren la lluita per un estat propi una qüestió absolutament secundària. Aprendrem la lliçó?
(Publicat a Somnotícia.cat, 26-II-2012)
Garzón, ni oblit ni perdó
25 febrer 2012
“Garzón va aprofitar
les nostres declaracions fetes sota tortura per instruir la seva causa”“Els mateixos als quals va servir amb tanta devoció durant tants anys són
els que ara se’n desfan”
Ahir, 23 de febrer, una data ben significativa, el senyor Baltasar Garzón va deixar de ser jutge en aplicació d’una sentència dictada pel Tribunal Suprem espanyol fa pocs dies que l’inhabilita per al desenvolupament d’aquesta professió per un període d’onze anys.
Aquesta decisió ha estat rebuda per determinats progressistes espanyols com una victòria dels sectors conservadors i un atac a les llibertats; bàsicament perquè els qui finalment han actuat contra el fins ahir jutge Garzón han estat grups i personatges situats en la ultradreta més espanyolista, tant pel que fa a la trama Gürtel com a la investigació sobre els crims del franquisme. Més o menys el mateix que va passar anys enrere, quan el fins fa poc considerat jutge estrella de l’Audiencia Nacional va decidir perseguir l’exdictador xilè Augusto Pinochet.
La realitat, però, és que no ens hem de deixar enlluernar per aquests casos concrets en què el jutge Garzón ha actuat contra polítics corruptes, franquistes no penedits o exdictadors sud-americans. La cara real d’aquest personatge sempre va ser una altra de ben diferent. Sempre va ser una peça del sistema repressor de l’Estat contra ciutadans catalans i bascos que lluitaven contra el marc establert.
És a dir, mentre el pes del sistema politicojudicial espanyol, a través seu i d’altres jutges de l’Audiencia Nacional, queia sobre aquells que lluitaven per la independència de la seva nació, per les llibertats del seu poble, mai no es van qüestionar els seus mètodes maldestres, barroers i que vulneraven greument drets fonamentals dels detinguts; ha estat després, quan aquest jutge ha resultat molest per a sectors intocables de l’Estat, quan el mateix sistema ha volgut treure-se’l del damunt.
Fa un parell d’anys, el col·lectiu de demandants al Tribunal d’Estrasburg vam escriure un article contra Baltasar Garzón en què recordàvem que molts independentistes catalans vam conèixer aquest jutge i els seus mètodes en viu i en directe l’any 1992. Hi dèiem que no tenim d’ell precisament un record com a jutge progressista i defensor de les llibertats, a diferència de com el qualifiquen alguns mitjans de comunicació internacionals aquests dies, que sens dubte en fan una anàlisi absolutament superficial i des de la distància.
El senyor Garzón, poques setmanes abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, va ordenar la detenció de desenes d’independentistes catalans dins una causa que era molt més política que no pas judicial. Garzón era l’encarregat de fer neteja perquè els Jocs transcorreguessin dins una absoluta normalitat, que de fet volia dir una absoluta espanyolitat.
Aquest jutge, ara víctima del propi sistema del qual ell ha format part sempre, va aprovar la nostra incomunicació en dependències de la Guàrdia Civil. Els dies que vam restar detinguts vam ser torturats. Tots nosaltres vam declarar davant seu, i amb senyals evidents d’haver estat maltractats, sense que fes absolutament res per saber l’origen de les lesions que presentàvem, algunes de les quals eren prou visibles. Molts de nosaltres vam fer esment del tracte rebut sense que el jutge ni tan sols s’immutés.
És a dir, el jutge Garzón va aprofitar les nostres declaracions fetes sota tortura per instruir la seva causa. Les nostres denúncies van acabar sent arxivades totes, sense cap excepció. Ni ell com a jutge de l’Audiencia Nacional, ni cap altra instància judicial de l’Estat espanyol no van fer cap mena d’investigació al respecte. Aquesta és la manera com es respecten els drets dels ciutadans a l’Estat espanyol, i aquí no hi ha jutges progressistes ni conservadors hi ha jutges de l’Audiencia Nacional, un tribunal repressor hereu directe de l’antic Tribunal de Orden Público (TOP) franquista.
Van haver de passar dotze anys perquè finalment el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg acabés condemnant l’Estat espanyol per haver vulnerat la Convenció Contra la Tortura per no haver investigat les denúncies per maltractaments fetes pels detinguts en aquella operació.
Aquella condemna va ser literalment una condemna per prevaricació –és a dir, per no haver fet allò que per llei tocava fer– i un dels màxims responsables jurídics d’aquella prevaricació va ser, precisament, el jutge Baltasar Garzón, ara qualificat com a progressista per alguns. Aquest jutge i els aparells polític, judicial i mediàtic espanyols, però, van ignorar aquella sentència i ningú a l’Estat espanyol no va assumir cap mena de responsabilitat; la qual cosa demostra de manera fefaent la baixa qualitat de la democràcia espanyola i dels poders que, almenys sobre el paper, haurien de garantir-la.
En definitiva, a tots els que vam passar per les mans del jutge Baltasar Garzón sota l’aplicació de la legislació antiterrorista espanyola, com a víctimes de la tortura ens hauria agradat veure seure en el banc dels acusats tots aquells que ens van torturar i els seus responsables polítics i judicials.
Hauríem volgut veure, entre aquests, el jutge Garzón en el banc dels acusats responent i sent condemnat per aquestes tortures, i no pas per haver volgut investigar els crims del franquisme o la xarxa de corrupció de la trama Gürtel. No obstant això, no cal mostrar cap compassió per l’actual situació del senyor Baltasar Garzón. Els mateixos als quals va servir amb tanta devoció durant tants anys són els que ara se’n desfan.
Per part meva, i suposo que també per part de la majoria de les persones que al llarg d’aquests anys vam passar pel seu jutjat de l’Audiencia Nacional i que vam ser testimonis de la brutalitat del sistema policial, polític i judicial espanyol, no hi ha ni hi haurà oblit ni perdó.
(Publicat a El Punt Avui, 24-II-2012)