Travessem el mur

El futur d’Esquerra és complicat i complex. La direcció d’aquest històric partit ha dilapidat el capital que fa uns anys havia atresorat, la confiança que la gent havia dipositat en aquesta formació que temps enrere estava cridada a ser el pal de paller de l’independentisme. Ara, després de passar en vuit anys de 23 diputats a 10 al Parlament de Catalunya i de perdre centenars de milers de votants pel camí, crec que encara no està tot perdut i en aquestes eleccions municipals s’ha observat en alguns sectors d’Esquerra la voluntat d’esmenar errors passats, la voluntat d’obrir el partit a persones i formacions que, tot i compartir l’objectiu final de la independència, discrepen de les maneres de fer d’alguns dels actuals líders d’aquesta formació. I això és bo, és enormement positiu que l’independentisme, amb tots els seus matisos, sàpiga plantejar als electors opcions que sumin i que evitin una fragmentació més gran del panorama independentista. Però amb això no n’hi ha prou. No és suficient que les ganes d’aturar la davallada, de no repetir una ensulsiada electoral en les pròximes municipals facin que aquest partit s’obri ara a d’altres sectors però que això no vagi acompanyat d’un reconeixement de totes les coses que s’han fet malament. Perquè si Esquerra no fa els deures, no fa neteja interna, no admet quina és la causa principal de la seva clatellada electoral i s’empara en subterfugis que ja ningú no es creu, no tornarà a aixecar el cap. I seria una llàstima, perquè jo encara crec que ERC pot tenir i ha de tenir un paper fonamenal en el futur de l’independentisme d’aquest país.
Sincerament, veure ara com el senyor Carod atribueix els mals resultats d’Esquerra a l’actual direcció com si ell aquests últims anys simplement hagués passat per allà d’espectador i no fos un dels directes responsables de l’estratègia política i de pactes que ha portat aquest partit al pedregar fa sentir vegonya aliena. Escoltar com el senyor Ridao va fent declaracions en què fonamenta la davallada d’Esquerra en ximpleries que ningú no es creu i que fan caure la cara de vergona fins i tot als que no som d’ERC és del tot impresentable. I a sobre aquest il·lustre diputat a Madrid és un dels que no s’amaga i que es promociona com a possible “relleu” de Joan Puigcercós en el pròxim congrés d’aquest partit. N’hi ha per marxar corrents, francament.
Qualsevol ciutadà normal d’aquest país, qualsevol persona sobiranista o independentista, qualsevol exvotant d’ERC, no cal que es tracti de cap analista polític, sap que la pèrdua de suport d’Esquerra no és deguda ni al fet que no s’hagin sabut explicar bé, ni a la crisi econòmica (a Ridao només li ha faltat parlar de raons climàtiques…), ni a unes certes convulsions internes, etc. La causa principal és més senzilla i tothom la sap i suposo que fins i tot els actuals dirigents d’aquesta formació, encara que no la diguin públicament, també: Esquerra va començar a perdre vots quan va deixar de ser vista com una organització independentista, com una organització rupturista i va començar a actuar com un partit més del sistema, com un partit de l’esquerra autonomista, quan va regalar les institucions i fins i tot la Generalitat a un partit que ni tan sols està a favor del dret a decidir dels catalans i quan tot això va comportar que Esquerra prioritzés els seus càrrecs, els seus sous, els beneficis que aquest festeig amb els socialistes li suposava abans que la lluita per la sobirania i per la llibertat d’aquest país.
Com poden confiar els independentistes en un partit que comparteix grup parlamentari al Congrés dels Diputats amb Iniciativa i Izquierda Unida (i al Senat amb el PSC i ICV) i que hi actua com un simple partit espanyol d’esquerres i que encara fa quatre dies, com un partit espanyol més, va votar si l’exèrcit espanyol havia d’intervenir a Líbia o no? Què ens importa als independentistes catalans si l’exèrcit espanyol és a Líbia o a l’Afganistan? L’únic que ens interessa és que aquest exèrcit se’n vagi de Catalunya i sobre aquest tema encara no hem sentit dir res al senyor Ridao, que s’entreté a Madrid com un nen jugant a soldadets que no són seus.
Per tant, vull dir amb això que als companys d’Esquerra encara els queda molta feina a fer perquè aquesta col·laboració que han iniciat amb Reagrupament i altres forces polítiques independentistes en aquestes eleccions locals en alguns municipis, i en alguns d’especialment significatius com el de la ciutat de Barcelona, tingui continuïtat. Tant de bo, perquè voldria dir que les coses van per bon camí. En el congrés nacional que tenen a la cantonada hauran de decidir si volen continuar sent aquesta Esquerra a la qual ja li va bé el marc constitucional espanyol, aquesta Esquerra respectuosa amb les regles del joc que es deriven de l’actament d’aquest marc juridicopolític i deixar això de l’independentisme com un referent testimonial, com aquell que guarda una estelada al despatx però que ja no es creu el seu significat, o apostar per tornar a ser ERC, una organització desacomplexadament independentista, que sàpiga sumar amb altres forces amb qui comparteixi l’objectiu de l’assoliment d’un estat propi per a Catalunya a mitjà termini, no per l’any 2150, i que es plantegi la presència a les institucions no com un “modus vivendi” per als seus càrrecs electes i per jugar a la política de saló, sinó com una manera de fer avançar decididament el país cap a la sobirania i cap a la seva llibertat.
Si aquest és el cas, ens trobarem en el camí i segur que el podrem fer junts. Si no, si la que surt triomfadora del seu congrés és l’Esquerra dels Ridao i companyia, els defensors de l’“esquerra nacional” subordinada al PSC, els que entenen el partit com una agència de col·locació o de recol·locació de càrrecs electes, els que s’entretenen a Madrid discutint pressupostos espanyols, reformes laborals espanyoles o de militars espanyols, malament rai. En aquest cas, ja s’ho faran. A veure si ho entenen: no es tracta que al Congrés dels Diputats espanyols es pugui parlar de tant en tant en català, no es tracta que Espanya ens robi menys, no es tracta d’acomodar l’Estat espanyol perquè els catalans ens hi sentim menys malament. Es tracta d’apostar decididament per l’estat propi i per fer que el català sigui l’única llengua oficial de Catalunya i sigui present a les institucions europees, es tracta d’administrar tots els nostres recursos, es tracta de la llibertat no de tenir uns centímetres més de cadena.

Carles Bonaventura i Cabanes
Reagrupament Independentista

(Publicat a Som Notícia, 30-III-2011)