Travessem el mur

“No hem d’entendre aquest atac contra l’esport català com un fet aïllat, sinó com un àmbit més en què avui la nació catalana es veu amenaçada per un Estat espanyol que està decidit a liquidar el nostre ja minso autogovern”

En l’apartat de precs i preguntes del ple ordinari del juliol a l’Ajuntament de Girona vaig demanar a l’equip de govern que, davant l’ofensiva que la direcció general de la Seguretat Social havia iniciat contra els clubs esportius de base catalans perquè regulessin laboralment la relació amb els voluntaris i col·laboradors, el consistori es posés al costat de les entitats afectades, ja que aquesta nova campanya espanyolista contra Catalunya podia repercutir molt negativament en un bon nombre de clubs gironins que fan una feina absolutament altruista i sense ànim de lucre amb els nens i nenes que volen practicar esport a la nostra ciutat. A més a més hi vaig afegir que aquesta ofensiva de l’Estat podia portar fins i tot a la desaparició el teixit associatiu que és la base de l’esport català.
Per tot plegat, des del grup de la CUP+Rcat vam demanar a l’equip de govern que fes un front comú amb aquestes entitats en defensa dels seus interessos perquè es pogués mantenir l’esport de base i amateur a Girona.
En línia amb aquesta proposta, ara fa pocs dies, en el ple extraordinari d’aquest mateix mes, tots els grups presents al plenari gironí, excepte el PP, vam presentar i aprovar una moció conjunta sobre aquest tema, mitjançant la qual l’Ajuntament de Girona se solidaritza amb els clubs i les entitats que promouen l’esport de base i amateur, i en què es demana al govern espanyol i al Congrés dels Diputats que adoptin una sèrie de mesures per salvaguardar els interessos de l’esport català.
Tant la CUP com Reagrupament celebrem que totes les formacions amb representació a l’Ajuntament, amb l’excepció del Partit Popular –que es va abstenir–, hàgim tingut la capacitat de posar-nos d’acord a l’hora de presentar una moció que fa una defensa aferrissada de l’esport de base gironí i català, i també del teixit associatiu que el fa possible i que és el fonament dels èxits esportius del nostre país.
No obstant això, m’agradaria assenyalar que no hem d’entendre aquest atac contra l’esport català com un fet aïllat, sinó com un àmbit més en què avui la nació catalana es veu amenaçada per un Estat espanyol que està decidit a liquidar el nostre ja minso autogovern. Ho estem veient, per exemple, amb l’avantprojecte de llei de reforma de l’administració local, amb l’ofec econòmic de què és víctima el nostre país pel govern espanyol –ara amb l’objectiu de dèficit de l’1,58%, que obligaria a retallar entre 2.600 i 3.000 milions més–, amb la Lomqe del ministre Wert, amb l’amenaça constant contra la nostra política exterior, amb els reiterats incompliments de l’Estat en matèria econòmica, amb la renovada amenaça contra el finançament de les ONG catalanes en el repartiment del 0,7% de la recaptació de l’IRPF, amb la falta d’aportacions de l’Estat a la llei de la dependència, amb el recurs contra els horaris comercials, etc.
Tot plegat ens porta a una situació en què queda clar que només podem triar entre ser una regió espanyola més, absolutament assimilada a la resta i tutelada pel govern de l’Estat, o la independència. No cal que els digui quina és la nostra opció.

(Publicat a El Punt Avui, 2-VIII-2013)

 Aquesta bandera s’ha convertit a la nació catalana en un símbol de llibertat que no atempta contra ningú i que tan sols expressa els anhels de centenars de milers de catalans que se l’han feta seva i que amb total llibertat han decidit que la volen fer servir per animar els clubs esportius de les seves viles i ciutats

En l’últim ple de l’Ajuntament de Girona, el grup de la CUP+Rcat, al qual es va afegir ICV-EUiA, va presentar una moció en defensa dels seguidors del Girona FC als quals en el partit al camp de l’Almeria la policia va confiscar les estelades. No es tracta d’un fet aïllat i casos similars ja es van veure al camp de l’Alcorcón i en altres estadis espanyols. L’argument dels cossos policials per actuar així és una suposada interpretació de la legalitat, segons la qual aquesta bandera, a part de no ser constitucional, “incita a la violència”.
Doncs bé, aquesta interpretació és esbiaixada i no té cap fonament; en primer lloc, perquè si totes les banderes que no apareixen a la Constitució Espanyola haguessin de ser requisades no acabaríem mai, perquè la majoria no hi surten; per tant, hem de considerar que totes menys l’espanyola són inconstitucionals? No fem riure. I pel que fa al fet que l’estelada inciti a la violència, doncs el mateix: això no té cap fonament, perquè, precisament, aquesta bandera s’ha convertit a la nació catalana en un símbol de llibertat que no atempta contra ningú i que tan sols expressa els anhels de centenars de milers de catalans que se l’han feta seva i que amb total llibertat han decidit que la volen fer servir per animar els clubs esportius de les seves viles i ciutats. És significatiu, de tota manera, veure com en territori espanyol s’actua contra les estelades i els ikurrins, i com, en canvi, es mosta una total indiferència davant les banderes franquistes i tota la simbologia nazi i feixista que és present sense problemes en molts estadis.
Tornant a la moció que vam presentar a l’Ajuntament de Girona, es va aprovar per una àmplia majoria i només amb el vot en contra del PP i l’abstenció, si més no curiosa, del PSC. Els arguments del PP van ser els habituals: “Els independentistes volen polititzar l’esport”, “l’estelada divideix els catalans”, etc. És realment patètica la manera que tenen els espanyolistes de defensar les seves posicions. Com es pot argumentar que portar una estelada a un camp de futbol o demanar l’oficialitat de la selecció catalana és “polititzar l’esport” i que, en canvi, lluir la bandera espanyola per animar els equips espanyols o que quatre gats la pengin al balcó quan guanya la selecció espanyola de futbol no ho és? Com es pot dir que l’estelada “divideix”, quan avui aquesta bandera representa, segons les enquestes, la voluntat d’una majoria dels ciutadans de Catalunya i quan l’Estat ha d’imposar la seva bandera per la força d’una legalitat que és rebutjada cada cop més pels catalans i les catalanes? No ens hi trenquem més el cap: l’estelada és símbol de llibertat, encara que només sigui perquè qui l’assumeix, la porta o la penja ho fa perquè vol. En el cas de l’espanyola no es pot pas dir el mateix, i les denúncies de la senyora De Luna en són la millor prova.
I tornant al ple, més sorprenent va ser l’abstenció del PSC, igual que la seva argumentació. Mirin, el nostre grup no pretenia que l’Ajuntament es fes seva l’estelada, la intenció de la moció era una altra: els que portaven aquestes banderes eren ciutadans gironins, als quals la policia va coartar el seu dret a la llibertat d’expressió. En conseqüència, l’Ajuntament, com a primera institució de la ciutat, té l’obligació de defensar els drets d’aquestes persones. Si la gent del PSC no pot entendre una cosa tan elemental com aquesta, crec que encara van més perduts del que sembla.
Tan sols em resta felicitar l’Ajuntament de Girona per l’aprovació d’aquesta moció.

(Publicat a El Punt Avui, 14-07-2013)

“Avui els ajuntaments no es poden dedicar només a l’estricta gestió local dels serveis”

“La delegada del govern espanyol, aficionada a homenatjar excombatents de la División Azul, ha tornat a ser derrotada a Girona perquè la seva denúncia contra l’Ajuntament ha estat desestimada”

Fa pocs dies teníem coneixement que el jutjat havia desestimat el recurs presentat per l’Estat contra l’Ajuntament de Girona per haver-se declarat, en el ple del desembre de l’any passat, “territori català lliure i sobirà”, amb els vots a favor dels grups de la CUP+RCat –que vam ser els que vam presentar la moció, juntament amb ERC–, CiU i ICV-EUiA; el PP hi va votar en contra i el PSC es va abstenir. En total, 15 vots a favor, 3 en contra i 7 abstencions.

La reacció de l’Estat va ser gairebé immediata, i la delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, va portar la declaració als tribunals, tal com ja havia fet amb altres municipis que havien aprovat mocions similars. Al final, però, la resposta judicial ha estat la mateixa que en els casos de Celrà i Cassà de la Selva, entre d’altres: el recurs de De Luna ha estat desestimat. La delegada aficionada a homenatjar excombatents de la División Azul ha tornat a ser derrotada a Girona. En la resolució s’afirma que l’acord aprovat pel consistori gironí no té conseqüències jurídiques, perquè, segons s’hi diu, és una declaració de caràcter polític. En aquest sentit, s’estimen els motius defensats per l’advocat de l’Ajuntament per demanar que no s’acceptessin els arguments de l’Estat. Per tant, el jutge rebutja el recurs de De Luna. Aquesta victòria referma, tal com es va veient, que l’àmbit municipal s’ha convertit en un dels fronts més importants del procés cap a l’estat propi. Aquest fet es constata, per exemple, en les més de 700 adhesions que a hores d’ara té l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), entre ajuntaments, consells comarcals i diputacions, o en el creixement que han experimentat en els últims anys les CUP, unes candidatures que van néixer per treballar des dels municipis per la llibertat nacional i social dels Països Catalans, i que avui s’han estès arreu del territori català i han assolit representació al Parlament.

Es confirma, també, el que des de Reagrupament hem dit sempre: mentre la nostra nació no sigui un país normal, amb estat propi, els ajuntaments no es poden dedicar només a l’estricta gestió local dels serveis dins del que marquen les seves competències; al contrari, s’espera dels consistoris, dels càrrecs locals, alcaldes i regidors, un plus de compromís nacional. I això alguns ho pensem continuar defensant, malgrat que de tant en tant ens toqui aguantar els exabruptes d’aquells, i aquelles, que voldrien que Catalunya continués sent pels segles dels segles una nació presonera d’Espanya; com per exemple quan en el ple del mes d’abril passat la portaveu popular a l’Ajuntament de Girona, Concepció Veray, em va dir que era “el regidor més intolerant del consistori”, que el millor que podia fer era “dimitir”, que Reagrupament “tenia un problema amb mi”, que les mocions que presentava eren una “absoluta pèrdua de temps” i que ella ja en tenia “la pipa plena”. O quan des del PSC se’ns ha repetit insistentment, en un bon nombre de sessions plenàries, que l’Ajuntament gironí només s’hauria de dedicar a allò que correspon al seu marc competencial i deixar de perdre el temps en discussions de caràcter nacional; jo hi afegiria, “mocions que incomoden els socialistes catalans perquè posen en evidència les seves febleses”. Al final, però, el temps posa cadascú al seu lloc, i avui toca triar: o Catalunya o Espanya, ja no és temps d’ambigüitats, i qui no triï serà castigat a les urnes, com ja està passant. O a favor del procés cap a l’estat propi o amb l’Espanya de Llanos de Luna, perquè no n’hi ha cap altra.

Publicat a El Punt Avui (24-05-2013)

“Els membres dels grups de CiU, el PSC i el PP, que van votar en contra de la moció, ens miraven amb cert menyspreu i escepticisme, com si tot el que denunciàvem a la moció fos fals i ens ho haguéssim inventat per a l’ocasió”

En el ple del mes d’abril de l’Ajuntament de Girona, quan es debatia la moció presentada pel grup de la CUP+RCat perquè es deixés de reconèixer el títol de príncep de Girona a Felip de Borbó i perquè es reconvertís la fundació que porta aquest nom, el portaveu de CiU ens va dir que en el text es feien acusacions molt greus i que, si teníem constància de la seva certesa, que acudíssim als tribunals. El portaveu del grup convergent es referia a la coincidència que denunciàvem entre un bon nombre dels patrons de la FPdGi i les empreses que van fer generoses donacions a l’Instituto Nóos d’Iñaki Urdangarin. No ens ho van dir directament, però els membres dels grups de CiU, el PSC i el PP, que van votar en contra de la moció, ens miraven amb cert menyspreu i escepticisme, com si tot el que denunciàvem a la moció fos fals i ens ho haguéssim inventat per a l’ocasió.

Doncs bé, fa uns dies, els diputats de la CUP al Parlament David Fernàndez i Quim Arrufat denunciaven públicament que en el sumari que està ara en mans dels tribunals sobre el cas de la trama corrupta de l’Instituto Nóos es confirmava que concretament un 33% dels patrons de la Fundació Príncep de Girona coincidien amb els donants de l’Instituto Nóos. Per tant, quan ho vam dir en el ple del mes d’abril no ens ho havíem tret de la butxaca, ni tampoc cal que portem el tema al jutjat, com ens va etzibar el portaveu de CiU, perquè en el cas contra Iñaki Urdangarin aquest “tema” ja hi surt. El que sí que és greu és la inhibició de l’Ajuntament de Girona en aquesta qüestió i que mantingui les seves excel·lents relacions amb una fundació que, com vam denunciar, està sota sospita.

No és un tema nou, ja que en el ple de juliol de l’any passat ja vam portar aquesta mateixa denúncia al ple. Hi vam dir, concretament, les quantitats que havien aportat alguns dels patrons de la FPdGi a l’Instituto Nóos, per exemple: Telefónica, 703.852 euros a través del seu president, César Alierta; Abertis, 116.000 euros en la persona de Salvador Alemany; Repsol, 237.800 euros via Antoni Brufau; Gas Natural, 41.760, euros amb Salvador Gabarró; el BBVA, 502.021 euros a través del seu president, Francisco González; Bodegas Torres, amb 41.760 euros via Miguel A. Torres, o Freixenet, 20.880 euros en la persona de Josep Ferrer.

Ara sabem que en el sumari també apareixen empreses i grups catalans que, per quedar bé amb la monarquia, van fer substancioses donacions a l’Instituto Nóos, tal com publica el digital Directe. cat: Mútua Intercomarcal (232.000 euros), Fundació Esade (122.528), Fundació Abertis (116.000), Ajuntament de Mataró (86.351), Generalitat de Catalunya, en l’època del tripartit (75.425), Consell de Col·legis d’Infermeria de Catalunya (75.400), Joieria Tous (69.020) o Valero Rivera Asesoramiento Deportivo SL (53.360).

Però la llista és encara més llarga: Fundació Privada Bioregió de Catalunya (48.180), Abacus Sociedad Cooperativa Catalana Limitada (28.679), Johan Cruyff Academics International SL (23.336), Fundació Privada Joventut, de la Penya (17.400), Agency Sports & Entertainment SA, una empresa presidida per Gabriel Masforroll, exdirectiu del FC Barcelona (17.383). I la rúbrica final: l’Ajuntament de Barcelona (11.999 euros), la Diputació de Barcelona (11.600); és a dir, diners públics; Digec SA, l’Enciclopèdia Catalana, (10.457); la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya (6.960), o Tallers per a persones amb discapacitat psíquica de Catalunya (5.900).

Segurament en un futur encara tindrem més sorpreses. Ara, però, tan sols vull aprofitar per dir que des dels ajuntaments es pot fer molta feina per denunciar els tractes de favor de què es beneficia la monarquia i també felicitar els ajuntaments de Montblanc i Balaguer, que han aprovat en ple demanar a Felip de Borbó que renunciï als títols que duen el nom dels seus municipis i, així mateix, lamentar profundament que el de Girona no hagi fet el mateix. Per cert, el 26 i 27 de juny, en aquesta ciutat es tornarà a celebrar una nova edició del Fòrum Impulsa per a més lluïment de l’hereu de la corona espanyola a les nostres terres, que estarà segurament ben acomboiat per totes les autoritats i llepaculs de la zona. A nosaltres, als regidors de la CUP i RCat de la ciutat, l’any passat no ens hi van deixar entrar, una simple anècdota, segons alguns; un atemptat a la democràcia, segons nosaltres.

Publicat a “La Veu” (abril 2013)

http://www.reagrupament.cat/opinio/ajuntaments_i_titols_monarquics

En el pròxim ple tindrem una bona ocasió per plantar cara a aquesta Espanya totalitària

En un moment de l’últim ple de l’Ajuntament de Girona, concretament en el punt que feia referència a la retirada del títol de fills adoptius i predilectes de la ciutat a Primo de Rivera i Barrera Luyano, l’alcalde, Carles Puigdemont, va dir que amb decisions com aquestes s’aconseguia treure determinades distincions que havia atorgat la nostra ciutat a personatges indesitjables en moments de la nostra història caracteritzats per una total manca de llibertats. Jo li vaig respondre que hi estava d’acord, que gestos com aquests són molt necessaris, però hi vaig afegir que no del tot suficients, ja que aquell model d’Espanya totalitària continua avui plenament vigent en força sectors de la població espanyola; és a dir, sota una pàtina més o menys democràtica, l’Espanya anticatalana continua activa i no ha estat superada per la història. Vaig concloure afirmant que les institucions catalanes estan obligades a fer-hi front en el camí de la nostra nació cap a la plena sobirania.
En el pròxim ple tindrem una bona ocasió per plantar cara a aquesta Espanya totalitària de la qual estem parlant. M’explicaré. El divendres anterior a l’última sessió plenària vam tenir coneixement que la delegada del govern de l’Estat a Catalunya, la senyora María de los Llanos de Luna, havia presentat un recurs contenciós administratiu contra l’acord del ple municipal del desembre passat, que va aprovar la moció presentada pel grup municipal de la CUP i les formacions Reagrupament i ERC per declarar Girona territori català lliure, una moció que va ser aprovada per majoria absoluta.
La mateixa delegada ja havia portat als tribunals amb una intencionalitat clarament política –com va refermar la sentència– l’Ajuntament de Girona –i el de Figueres– per haver llogat dos trens amb l’objectiu de facilitar el trasllat a Barcelona d’un bon nombre de gironins i gironines perquè poguessin assistir a la històrica manifestació de l’Onze de Setembre del 2012. És la mateixa delegada que també ha actuat judicialment contra altres consistoris catalans per haver aprovat mocions a favor dels drets de la nació catalana, dels símbols propis, del dret a decidir i altres qüestions similars.
És a dir, parlem d’un personatge que mai ha fet cap pas per interessar-se pels problemes que afecten els catalans i les catalanes i col·laborar a trobar-hi solucions, com per exemple les problemàtiques derivades de l’escassa inversió de l’Estat a Catalunya, la situació de les nostres carreteres, trens, ports, aeroports…, les conseqüències generades per un sistema de finançament que castiga l’economia catalana, les situacions dramàtiques que la crisi i l’atur generen en la nostra societat, etc.
La senyora De Luna, just en el moment de prendre possessió del seu càrrec, ja va anunciar que els seus objectius prioritaris serien: fer més visibles al nostre país els cossos i forces de seguretat de l’Estat (Policía Nacional i Guàrdia Civil), obligar les institucions catalanes a penjar la bandera espanyola i vetllar per la presència de la llengua castellana a les escoles. És a dir, tres qüestions totalment identitàries; res a veure amb tot allò que preocupa els ciutadans en uns moments crítics com els actuals.
Per resumir-ho, des que va ser nomenada, la delegada del govern de l’Estat ha actuat més com la virreina d’una colònia que no pas com una persona amb una responsabilitat pública que podia ajudar els ciutadans de Catalunya en tot allò que fos de la seva competència.
En conclusió, en el ple de dilluns a l’Ajuntament de Girona, el grup de la CUP+RCat presentarà una moció perquè la senyora De Luna sigui declarada persona non grata a la nostra ciutat, i ho farem també perquè estem convençuts que en aquest moment històric el poble català no necessita ningú que el tuteli, que li negui drets fonamentals i que judicialitzi constantment la política catalana amb una total absència de voluntat de diàleg i acord.

(Publicat a El Punt Avui, 8-III-2013)

Per a Girona l’arribada del TAV
ha significat, ara per ara, la destrossa del centre de la ciutat

Suposant que el TAV fos un bon model ferroviari per al desenvolupament econòmic del nostre país, arriba amb més de vint anys de retard, ja que la prioritat hauria d’haver estat sempre la connexió amb Europa

Tot i que ja han passat més d’un parell de setmanes, val la pena recordar-ho. El dia abans de la posada en marxa del tram del TAV entre Barcelona i Figueres vaig rebre, a les 11 de la nit, un correu en què “el presidente del gobierno (espanyol) y en su nombre la ministra de Fomento” tenien “el honor” d’invitar-me als actes d’inauguració d’aquest esdeveniment, tot informant-me que l’esdeveniment seria presidit per “Su Alteza Real el Príncipe de Asturias”. Com us deia, vaig rebre la invitación per correu electrònic a les 23.03 del dilluns 7 de gener, amb el prec que els confirmés l’assistència “lo antes posible”. Tenint en compte que es demanava als invitats que fossin a l’estació l’endemà a un quart d’una del migdia i que se suposa que la gent ha de dormir algunes hores, poc temps donava el ministerio als seus convidats per reaccionar i avisar-los…
Explico això, com podeu deduir, no pas per queixar-me que el govern espanyol no m’hagués convidat a la inauguració del TAV amb prou temps per poder-hi assistir amb més comoditat, sinó per posar un exemple, un altre, de l’alt grau d’improvisació amb què es va fer, no ja la cerimònia d’inauguració del tren d’alta velocitat, sinó tot el procés de construcció d’aquesta línia a Girona i la gran falta d’informació i de comunicació que sempre hi ha hagut per part de l’Estat i Adif envers les institucions i la ciutadania gironines.
Al final vaig ser a l’estació de Girona el dia en què el TAV hi va arribar, però no per festejar entre les autoritats espanyoles i catalanes l’esdeveniment, que fins ara ha tingut més de nyap que d’exemple de progrés, sinó per manifestar-me, juntament amb diverses formacions polítiques i ciutadanes, en contra de com ha anat tot.
Anem a pams, suposant que el TAV fos un bon model ferroviari per al desenvolupament econòmic del nostre país, arriba amb més de vint anys de retard, ja que la prioritat hauria d’haver estat sempre la connexió amb Europa, no pas anar fent trams sense sentit i en alguns casos altament deficitaris arreu del territori espanyol, com ha fet el govern de l’Estat. El TAV és, segons diversos estudis, un model ferroviari econòmicament insostenible i encara més en alguns llocs d’Espanya en què no l’agafarà amb prou feines ningú; a Catalunya, amb l’excusa de la inversió en l’alta velocitat, l’Estat ha deixat –i deixarà encara més d’ara endavant– que la xarxa del tren convencional, que és el tren que utilitza la majoria de la població, es vagi degradant i es converteixi gairebé en la pròpia d’un país tercermundista. Per cert, m’agradarà veure quant temps es mantindran els actuals preus promocionals i populars del TAV un cop Adif hagi aconseguit aquest propòsit…
Tornant al tren convencional, en algunes línies es tarda més avui per fer el recorregut que a mitjan segle passat, les avaries i els retards són constants, i hi ha trams entre Catalunya i el País Valencià que estan connectats amb una sola via, quan aquest sí que és un eix ferroviari estratègic per al nostre desenvolupament econòmic.
I encara més, una línia que enllaça Madrid, Barcelona i la frontera pot tenir una utilitat econòmica, però no vertebra el país, almenys el nostre; una xarxa ferroviària que vertebrés el país seria aquella que connectés les principals ciutats de Catalunya i el País Valencià amb Perpinyà i amb la resta d’Europa amb rapidesa, comoditat i a preus assequibles. Ara per ara, però, estem lluny d’aquest model. Les decisions es continuen prenent a la capital de l’Estat sota criteris polítics, els de l’Espanya radial, i amb Madrid com a quilòmetre zero. Fins que no disposem d’estat propi, aquesta manera de funcionar no canviarà, tinguem-ho present.
Per a Girona, l’arribada del TAV ha significat, ara per ara, la destrossa del centre de la ciutat, que ignorem quan tornarà a tenir un aspecte digne; enormes perjudicis per a la gent de la zona, tant veïns com comerciants, que a hores d’ara no saben si seran rescabalats per tot el que han hagut de patir i, a sobre, malgrat que en el seu dia es va garantir que l’arribada del TAV implicaria la desaparició del viaducte del tren convencional, ja se’ns ha dit que aquesta infraestructura –l’estat de la qual desconeixem– continuarà igual durant molts i molts anys perquè l’Estat no té diners per afrontar una obra com aquesta.
És paradoxal que, veient tot això, després del menyspreu amb què Foment i Adif sempre han tractat els gironins i les gironines, tenint en compte que aquest tram s’ha pagat majoritàriament amb fons europeus i que tot el que inverteix el govern de l’Estat en la xarxa d’alta velocitat a Catalunya no és cap regal sinó que, al cap i a la fi, ho paguem els catalans amb els nostres impostos, a sobre les autoritats espanyoles, amb Felip de Borbó al capdavant, encara tinguessin la barra de venir a Girona a penjar-se medalles i esperessin, a més, els aplaudiments de la gent. Per no pagar, ni tan sols han pagat a molts pagesos els terrenys que fa quatre o cinc anys van expropiar forçosament per fer el traçat del TAV. Tot plegat, una vergonya. Cada cop és més urgent fugir d’aquest estat que ens continua tractant com una colònia.

(Publicat a El Punt Avui, 26-I-2013)

En l’apartat de precs i preguntes del ple de l’Ajuntament de Girona del 17 de setembre em vaig adreçar a l’alcalde, Carles Puigdemont, per demanar-li, arran de l’embranzida que el moviment independentista ha agafat d’ençà de la multitudinària manifestació de la Diada, tres gestos significatius, simbòlics, que crec que en aquests moments són importants. Primer, i arran d’una proposta que Esquerra Republicana de Catalunya va adreçar als regidors de Reagrupament i la CUP, vaig reclamar al senyor Puigdemont, tal com s’ha fet en altres municipis i arran de l’adhesió de la nostra ciutat a l’Associació de Municipis per la Independència, que es col·loquessin uns rètols a les entrades i sortides de la població, perquè tothom tingués coneixement d’aquesta adhesió. Girona no és un municipi menor i, per tant, que la gent que ens visita sàpiga que és membre actiu de l’AMI és un fet significatiu.
En segon lloc, i després de felicitar l’equip de govern pel fet que puntualment l’estelada onegi al capdamunt del Museu d’Història de Girona, vaig intentar convèncer l’alcalde que, en un moment tan determinant com l’actual, aquest símbol de la nostra llibertat nacional no pot aparèixer només en moments concrets i tornar al calaix al cap de pocs dies. Ara és l’hora de ser valents i de demostrar que la màxima institució de la ciutat està al costat dels centenars de veïns del municipi que, conscients del moment històric que vivim, mantenen les senyeres i estelades als balcons i finestres de les seves llars, en senyal de suport al procés independentista. Crec que l’Ajuntament no els ha de deixar sols i que ha de penjar de manera permanent i fins al dia de la independència una gran estelada en un lloc ben visible de la ciutat; si pot ser, a la mateixa casa de la vila.
Finalment, vaig fer al senyor alcalde un tercer prec, també en la línia del que s’està fent en alguns municipis. En aquest sentit, li vaig dir que, tenint en compte la confrontació amb l’Estat espanyol que hi ha a hores d’ara, i que a mesura que avanci el procés anirà a més, em semblava un acte de vassallatge i de submissió mantenir determinats noms en alguns espais de la ciutat. Concretament, vaig proposar el canvi de denominació de les places d’Espanya i de la Constitució, i que s’obrís un procés participatiu per trobar, a partir de les propostes de la ciutadania, uns noms alternatius a aquestes cèntriques places. És a dir, un cop alliberats del jou espanyol, no hi hauria d’haver cap problema perquè a la ciutat de Girona, igual com passa en altres capitals europees, hi hagués una plaça d’Espanya; al cap i a la fi, la nostra aspiració és arribar a ser bons veïns amb aquells que ara ens neguen el pa i la sal; però, ara, la retirada dels noms “Espanya” i “Constitució” del paisatge urbà gironí seria un bon gest per demostrar que l’Ajuntament de Girona s’identifica amb el procés independentista del poble català.
La resposta del senyor Puigdemont entenc que no va estar a l’altura del que d’ell esperem molts independentistes. Es va limitar a dir que tot el que li demanàvem era de caire simbòlic i que ara ja estàvem en una fase en què “els símbols i els gestos han passat a un segon terme”. Doncs bé, celebro més que ningú que ho vegi tan clar. De tota manera, espero que els fets que hem anat veient aquests dies es mantinguin i arribin al seu objectiu final: l’estat propi, i que el president del nostre país no defalleixi; mentrestant, només voldria recordar al senyor Puigdemont que els símbols en aquest procés són molt importants, perquè al darrere dels símbols hi ha idees, hi ha persones, hi ha nacions, hi ha, en definitiva, un poble que, com va demostrar l’Onze de Setembre, està decidit a fer els passos que calgui per guanyar la seva llibertat, un poble que exigeix que les institucions que el representen estiguin al seu costat. Senyor Puigdemont, senyors de CiU, no tingueu la temptació d’abaratir el nostre somni.

(Publicat a El Punt Avui, 1-x-2012)

A veure, comencem pel començament, jo estic convençut que tot aquest enrenou pel pacte fiscal acabarà en no res. Vull dir que, si després de tot aquest temps en què Espanya ens ha mentit, ens ha enganyat, ens ha insultat, ens ha pres el pèl de totes les maneres possibles… Després de tots aquests anys en què els governs espanyols de torn, siguin del PP o del PSOE, ens han robat tant com han volgut, han perseguit la nostra llengua, la nostra identitat, les nostres seleccions esportives…, ens han negat els nostres drets històrics, han intentat prohibir-nos els símbols i la presència a Europa i al món…, ens han massacrat amb la humiliació del nou Estatut i la sentència del TC… És a dir, si després de tot el que ha passat en la relació Catalunya-Espanya els últims 35 anys, o els últims 300, m’és igual, encara hi ha alguna ànima càndida que es creu de veritat que és possible pactar alguna cosa de profit amb els espanyols, és que realment ens mereixem tot el que Espanya ens ha fet, ens fa i ens farà, si no hi posem remei.

Primer va ser Esquerra, que va pactar un govern tripartit amb una formació enemiga del dret a decidir dels catalans, com és el PSC, amb l’argument que calia donar una altra oportunitat als progressistes i federalistes espanyols per fer una part del trajecte junts… Al final va acabar com va acabar i sembla que ara l’actual direcció d’ERC s’ha adonat que el camí dels socialistes va en un sentit absolutament contrari al de l’alliberament nacional del nostre poble. Però ara és CiU la que, amb un argument similar, diu que hem d’esgotar totes les possibilitats de pacte amb Espanya abans de tirar pel dret. Doncs bé, ja els dic ara com acabarà tot plegat: malament; perquè no hi ha cap pacte possible amb Espanya si el que se n’espera és que Catalunya en surti beneficiada. O també pot acabar amb un engany, a la qual cosa CiU ja ens té acostumats, si al final d’unes suposades negociacions apareixen davant les càmeres en Mas i en Duran agafats de la maneta dient als babaus que s’ho vulguin creure que han aconseguit de Madrid el millor sistema de finançament de la història i que el senyor Rajoy és tan bona persona –i CiU tan bona negociadora– que està disposat a pagar els quatre euros que ens deu dels acords que sistemàticament ha anat incomplint els últims mesos.

Però si això ja és tot plegat un espectacle patètic, hi ha encara una cosa més esperpèntica i més inútil que el fet de creure que encara és possible arribar a un pacte amb Espanya, com són els intents d’incloure tots els partits “catalans” al mateix bàndol a l’hora d’obrir negociacions amb els espanyols. Anem a pams. Primer, la suposada unitat catalana a l’hora de negociar segons què a Madrid ja vam veure com va anar en la negociació de l’Estatut: retallades successives fins a convertir en una riota allò que en el seu dia va aprovar el Parlament per àmplia majoria i que ja era un text substancialment rebaixat. I, per cert, a Espanya encara riuen de l’efecte que va tenir aquella pretesa “unitat catalana”. Quina por que els vam fer… I, segon, encara no té clar CiU que la funció del PPC, el PSC, i fins i tot de Duran i Lleida, mai ha estat la de fer front comú a l’hora de negociar amb Madrid, sinó la de treballar a favor dels interessos d’Espanya i a favor del manteniment d’un sistema juridicopolític dins el qual les catalanes i els catalans tenim sempre totes les de perdre?

Si el PPC i el PSC, amb la mediació de Duran, acabessin integrant-se a l’acord català pel pacte fiscal que s’ha de negociar a Madrid mai no seria per fer front comú i obtenir el millor resultat possible per a Catalunya, sinó per aigualir i rebaixar tant com fos possible la proposta catalana fins a fer-la absolutament inútil i, un cop fet això, ajudar el partit del govern i el primer partit de l’oposició espanyols a rebaixar-la més encara. Que en teniu cap dubte?

Socialistes i populars no volen un pacte fiscal amb Espanya, no volen un acord en la línia del concert basc i navarrès que allà els seus sí que defensen, volen el manteniment de l’espoli fiscal espanyol contra Catalunya i contra els Països Catalans perquè saben que, si no hi hagués espoli, la seva Espanya que tant s’estimen faria fallida immediatament; volen que els catalans paguin i que els espanyols decideixin, que és la seva manera d’entendre el dret a decidir. Si Alícia Sánchez Camacho i Pere Navarro acabessin entrant a formar part de l’acord català, ja no estaríem parlant del pacte fiscal, sinó del pacte de l’espoli fiscal.
Com he dit al començament, tot plegat és una autèntica pèrdua de temps. La formació governant a Catalunya faria bé de recordar que avui al Parlament ja hi ha una majoria suficient per tirar endavant una declaració unilateral d’independència i que tots aquests mesos que estem perdent intentant formar fronts impossibles per anar a buscar un acord a Madrid que encara és més impossible només serveixen perquè la nació catalana s’empobreixi més i perquè Espanya ens robi cada dia més.

(Publicat a SOMNotícia.cat, 30-05-2012)