Travessem el mur

El futur d’Esquerra és complicat i complex. La direcció d’aquest històric partit ha dilapidat el capital que fa uns anys havia atresorat, la confiança que la gent havia dipositat en aquesta formació que temps enrere estava cridada a ser el pal de paller de l’independentisme. Ara, després de passar en vuit anys de 23 diputats a 10 al Parlament de Catalunya i de perdre centenars de milers de votants pel camí, crec que encara no està tot perdut i en aquestes eleccions municipals s’ha observat en alguns sectors d’Esquerra la voluntat d’esmenar errors passats, la voluntat d’obrir el partit a persones i formacions que, tot i compartir l’objectiu final de la independència, discrepen de les maneres de fer d’alguns dels actuals líders d’aquesta formació. I això és bo, és enormement positiu que l’independentisme, amb tots els seus matisos, sàpiga plantejar als electors opcions que sumin i que evitin una fragmentació més gran del panorama independentista. Però amb això no n’hi ha prou. No és suficient que les ganes d’aturar la davallada, de no repetir una ensulsiada electoral en les pròximes municipals facin que aquest partit s’obri ara a d’altres sectors però que això no vagi acompanyat d’un reconeixement de totes les coses que s’han fet malament. Perquè si Esquerra no fa els deures, no fa neteja interna, no admet quina és la causa principal de la seva clatellada electoral i s’empara en subterfugis que ja ningú no es creu, no tornarà a aixecar el cap. I seria una llàstima, perquè jo encara crec que ERC pot tenir i ha de tenir un paper fonamenal en el futur de l’independentisme d’aquest país.
Sincerament, veure ara com el senyor Carod atribueix els mals resultats d’Esquerra a l’actual direcció com si ell aquests últims anys simplement hagués passat per allà d’espectador i no fos un dels directes responsables de l’estratègia política i de pactes que ha portat aquest partit al pedregar fa sentir vegonya aliena. Escoltar com el senyor Ridao va fent declaracions en què fonamenta la davallada d’Esquerra en ximpleries que ningú no es creu i que fan caure la cara de vergona fins i tot als que no som d’ERC és del tot impresentable. I a sobre aquest il·lustre diputat a Madrid és un dels que no s’amaga i que es promociona com a possible “relleu” de Joan Puigcercós en el pròxim congrés d’aquest partit. N’hi ha per marxar corrents, francament.
Qualsevol ciutadà normal d’aquest país, qualsevol persona sobiranista o independentista, qualsevol exvotant d’ERC, no cal que es tracti de cap analista polític, sap que la pèrdua de suport d’Esquerra no és deguda ni al fet que no s’hagin sabut explicar bé, ni a la crisi econòmica (a Ridao només li ha faltat parlar de raons climàtiques…), ni a unes certes convulsions internes, etc. La causa principal és més senzilla i tothom la sap i suposo que fins i tot els actuals dirigents d’aquesta formació, encara que no la diguin públicament, també: Esquerra va començar a perdre vots quan va deixar de ser vista com una organització independentista, com una organització rupturista i va començar a actuar com un partit més del sistema, com un partit de l’esquerra autonomista, quan va regalar les institucions i fins i tot la Generalitat a un partit que ni tan sols està a favor del dret a decidir dels catalans i quan tot això va comportar que Esquerra prioritzés els seus càrrecs, els seus sous, els beneficis que aquest festeig amb els socialistes li suposava abans que la lluita per la sobirania i per la llibertat d’aquest país.
Com poden confiar els independentistes en un partit que comparteix grup parlamentari al Congrés dels Diputats amb Iniciativa i Izquierda Unida (i al Senat amb el PSC i ICV) i que hi actua com un simple partit espanyol d’esquerres i que encara fa quatre dies, com un partit espanyol més, va votar si l’exèrcit espanyol havia d’intervenir a Líbia o no? Què ens importa als independentistes catalans si l’exèrcit espanyol és a Líbia o a l’Afganistan? L’únic que ens interessa és que aquest exèrcit se’n vagi de Catalunya i sobre aquest tema encara no hem sentit dir res al senyor Ridao, que s’entreté a Madrid com un nen jugant a soldadets que no són seus.
Per tant, vull dir amb això que als companys d’Esquerra encara els queda molta feina a fer perquè aquesta col·laboració que han iniciat amb Reagrupament i altres forces polítiques independentistes en aquestes eleccions locals en alguns municipis, i en alguns d’especialment significatius com el de la ciutat de Barcelona, tingui continuïtat. Tant de bo, perquè voldria dir que les coses van per bon camí. En el congrés nacional que tenen a la cantonada hauran de decidir si volen continuar sent aquesta Esquerra a la qual ja li va bé el marc constitucional espanyol, aquesta Esquerra respectuosa amb les regles del joc que es deriven de l’actament d’aquest marc juridicopolític i deixar això de l’independentisme com un referent testimonial, com aquell que guarda una estelada al despatx però que ja no es creu el seu significat, o apostar per tornar a ser ERC, una organització desacomplexadament independentista, que sàpiga sumar amb altres forces amb qui comparteixi l’objectiu de l’assoliment d’un estat propi per a Catalunya a mitjà termini, no per l’any 2150, i que es plantegi la presència a les institucions no com un “modus vivendi” per als seus càrrecs electes i per jugar a la política de saló, sinó com una manera de fer avançar decididament el país cap a la sobirania i cap a la seva llibertat.
Si aquest és el cas, ens trobarem en el camí i segur que el podrem fer junts. Si no, si la que surt triomfadora del seu congrés és l’Esquerra dels Ridao i companyia, els defensors de l’“esquerra nacional” subordinada al PSC, els que entenen el partit com una agència de col·locació o de recol·locació de càrrecs electes, els que s’entretenen a Madrid discutint pressupostos espanyols, reformes laborals espanyoles o de militars espanyols, malament rai. En aquest cas, ja s’ho faran. A veure si ho entenen: no es tracta que al Congrés dels Diputats espanyols es pugui parlar de tant en tant en català, no es tracta que Espanya ens robi menys, no es tracta d’acomodar l’Estat espanyol perquè els catalans ens hi sentim menys malament. Es tracta d’apostar decididament per l’estat propi i per fer que el català sigui l’única llengua oficial de Catalunya i sigui present a les institucions europees, es tracta d’administrar tots els nostres recursos, es tracta de la llibertat no de tenir uns centímetres més de cadena.

Carles Bonaventura i Cabanes
Reagrupament Independentista

(Publicat a Som Notícia, 30-III-2011)

Massa vegades s’ha acusat l’independentisme, amb raó, de ser incapaç de sumar, d’aplegar voluntats diverses. Massa vegades els independentistes hem estat considerats sectaris, infantils, personalistes, etc. I massa vegades tots plegats hem frustrat les expectatives que la gent del carrer havia dipositat en un independentisme que creix en el conjunt de la societat, però que minva a les institucions, i els resultats del passat 28-N així ho acrediten.

Per això, quan fa uns dies l’assemblea d’associats de Reagrupament del Gironès va donar suport, per gairebé un 70% dels vots, a la proposta d’aliança amb la CUP per concórrer en una sola llista a la ciutat de Girona en les municipals del 22 de maig –tot i les diferències ideològiques que pugui haver-hi entre els dos grups–, no només va optar per ratificar un simple acord electoral en un municipi, sinó que va posar les bases perquè tots plegats comencem a assumir aquest canvi de mentalitat en la nostra manera de fer política en l’àmbit independentista: separats, no farem res; junts, tot és possible.

Crec que Reagrupament ha après la lliçó que el poble de Catalunya li va donar el 28 de novembre: si l’independentisme és incapaç de trobar sinergies que portin a la confluència, l’electorat opta pels partits “tradicionals”, que veu –tot i que jo crec que equivocadament– com un valor més “segur”. Justament per això, Rcat s’ha plantejat les municipals com una manera de demostrar que l’entesa és possible i que com a organització continuem en el tauler de joc de la política catalana. En aquest sentit, Reagrupament Independentista amb prou feines es presentarà en solitari enlloc en aquesta contesa electoral. Primer, perquè en la majoria de municipis no hem tingut prou temps per treballar sobre el terreny un bon programa municipal que doni resposta a les problemàtiques dels veïns a cada poble o ciutat i entenem que no podem oferir als ciutadans una simple proposta d’estratègia partidista quan del que es tracta en unes municipals, justament, és de treballar pels municipis. I, segon, perquè no volem contribuir a fragmentar el 22-M encara més un independentisme ja prou dividit.

Pel que fa a la ciutat de Girona, cal dir que Reagrupament va tenir com a prioritat que l’independentisme s’hi pogués presentar unit en una sola candidatura. Després de mantenir contactes amb diferents forces polítiques de l’espai independentista vam arribar a la conclusió, però, que la candidatura unitària era una quimera i que un pacte a tres bandes era també gairebé impossible. A partir de constatar aquesta realitat, des de Reagrupament vam valorar les diferents alternatives i al final vam optar per la que ens va semblar que defensa un model de ciutat i d’ajuntament més compatible amb els nostres principis d’independència, regeneració democràtica i treball.

L’acord amb la CUP per anar en una mateixa candidatura prioritza, per sobre de quotes polítiques i d’un acord estrictament electoral, un projecte municipal bo per Girona, vinculat a l’entramat cívic i associatiu de la ciutat, participatiu i obert. Estem convençuts que el fet que l’esquerra independentista i l’independentisme transversal s’entenguin suma dos electorats que creiem que són totalment complementaris, amplia l’independentisme a diferents capes socials i obre unes molt bones perspectives tant per a aquestes eleccions com amb vista al futur. El pacte amb la CUP, doncs, posa les bases per anar més enllà d’un simple acord electoral, ja que dóna continuïtat a una entesa que ja es va evidenciar la passada Diada Nacional a la ciutat, quan Reagrupament va participar en la manifestació de l’esquerra independentista; en la campanya de la passada consulta a Girona, o en les mobilitzacions en defensa de la llengua, per citar només tres exemple concrets. Finalment, des de Reagrupament s’ha valorat la feina que ha fet la CUP a Girona els últims anys a diferents barris, la seva col·laboració amb associacions veïnals i col·lectius diversos. Entenem que aquesta és la base, que és el camí, perquè la CUP i Reagrupament, junts, obtinguin el suport de molts gironins i gironines el pròxim 22 de maig.

Sempre diem que els independentistes no tenim cap mitjà de comunicació a favor i, si bé és cert que últimament, amb l’expansió d’internet i els mitjans de comunicació digitals i amb l’aparició i consolidació de publicacions i cadenes audiovisuals locals i comarcals, aquest aïllament sistemàtic al qual érem sotmesos fa 15 o 20 anys enrere s’ha trencat parcialment, continua sent una veritat com un temple que els grans mitjans, els grans grups de poder mediàtics i en bona part els mitjas de titularitat pública fugen de l’independentisme com de la brossa (per utilitzar una paraula suau).

Fins ara he fet referència al món de la comunicació que tenim a casa nostra, a Catalunya. Perquè, si fem el salt fins a Madrid, aquest boicot o silenci mediàtic al qual és condemnat l’independentisme, aquí, es converteix, allà, en clara hostilitat, menyspreu i atac. Això, de fet, no seria gens preocupant i fins i tot entraria dintre de la lògica. És a dir, no pots pretendre que els mitjans de comunicació de l’Estat del qual et vols alliberar riguin les teves gràcies. Intentar canviar això, com inútilment han volgut fer els últims anys federalistes, nacionalistes, regionalistes i altres elements autonomistes catalans, és ja d’entrada una batalla perduda. Els espanyols ni ens entenen ni ens volen entendre; per tant, bon vent i barca nova. Ja s’ho faran i que vagin vomitant bilis. Nosaltres, tranquils i, fins i tot, a riure de la seva estultícia.

El problema és un altre. El poblema és Europa, el problema és el món. Un país com el nostre, en procés d’alliberament nacional, no es pot permetre el luxe de no tenir aliats en l’àmbit internacional, perquè arribarà un dia en què aquest món haurà de triar entre una Espanya que voldrà condemnar Catalunya a continuar-hi lligada i una nació catalana que voldrà esdevenir estat i que necessitarà el reconeixement internacional per sortir-se’n. I ara, en aquest estadi previ, determinats articles, determinades informacions que es publiquen en mitjans de comunicació britànics, nord-americans… no ajuden a fer popular la causa catalana. Els catalans no ens expliquem prou, o prou bé, al món i les agències, els corresponsals, els articulistes i el periodisme internacional beuen, generalment, de les fonts espanyoles (és a dir espanyolistes), de les fonts de Madrid: de l’agència Efe, d’El Mundo, d’El País, de l’Abc… i, fins i tot, dels seus col·legues de professió residents a la Villa y Corte, a la Capital del Reino. I, com us podeu imaginar, amb aquesta colla els catalans sempre serem presentats com els dolents de la pel·lícula.

Però fins i tot els corresponsals estrangers que corren per terres catalanes (holandesos, francesos, alemanys, italians…) estan profundament influenciats (és a dir, mal influenciats i fins i tot intoxicats) per la premsa espanyola i madrilenya. I bon exemple d’això és un reportatge que ja fa uns mesos va publicar el diari El Punt, en el qual es va poder veure com diferents professionals estrangers del món de la comunicació que treballen a Barcelona, la Costa Brava, etc. tenien, majoritàriament i amb alguna discreta excepció, una opinió molt similar a la dels seus col·legues madrilenys sobre la relació Cataluya-Espanya: que si els catalans ho volem tot per a nosaltres, que no sabem fer res més que molestar i provocar, que si no som lleials al Regne d’Espanya, que si amb això de la llengua hem anat massa lluny… Tot això, afegit a un profund desconeixement de la història i la realitat d’aquest país, ja que amb prou feines cap d’aquests “professionals” tenia la més remota idea de per què a Catalunya es parla català. Per ells, Catalunya sempre ha estat una regió espanyola més i prou, i, si no ens conformem amb el que tenim, tal com fan la resta d’“autonomies” espanyoles, és perquè els catalans sóm estranys, insolidaris, provocadors, egoistes…

Per tant, quan de tant en tant apareixen al Financial Times, al The Independent, al The Economist o a d’altres mitjans de països del Primer Món articles en què es titlla els catalans de ser els responsables de la crisi espanyola, de perseguir els castellanoparlants a Catalunya o de gairebé nazis pel fet de voler la independència i un estat amb identitat pròpia, en lloc d’escandalitzar-nos i entonar allò tan conegut de “ningú no ens entén”, el que hem de fer és veure com hi podem posar remei. Perquè, la veritat, que a Madrid a mi em diguin el nom del porc fins i tot em farà gràcia, però si m’ho diuen a Londres, Berlín o Nova York voldrà dir que tenim un problema.

Els governs que hem tingut a Catalunya no han tingut prou cura de difondre la nostra realitat al món, i ara no em refereixo als viatges de Pujol o d’altres presidents de la Generalitat als Estats Units, a les capitats europees, etc., parlo de disposar d’una bona agència de notícies catalana (desacomplexadament catalana), i que s’expressi en diferents llengües, que nodreixi d’informacions els mitjans de comunicació més importants del món, aquells que creen opinió en l’àmbit internacional i que fins fa poc (i encara ara) s’assabentaven del que passava a Catalunya pels mitjans de comunicació espanyols. Parlo, per exemple, de la creació d’un comitè de notables, del món de la cultura, la política, l’economia, l’esport… que volti per les universitats més prestigioses del món i per diferents fòrums explicant la història i la realitat de Catalunya. I parlo de moltes coses més que contribueixin a desfer molts equívocs sobre el nostre país. Amb la bona feina que ha fet fins ara el Col·lectiu Emma, que una darrera l’altra, sempre ha respost de manera pedagògica, educada i correcta les desinformacions i els atacs que alguns d’aquests mitjans han difós contra Catalunya i els catalans no n’hi ha prou.

Quan el Financial Times fa responsables els catalans, i el seu dèficit, de la situació econòmica espanyola, algú els hauria d’explicar que, si a Cataluna hi ha dèficit, això no és degut a la mala gestió econòmica del govern català (tot i que en una petita part potser sí) sinó a l’espoli fiscal al qual és sotmesa Catalunya sistemàticament per part d’Espanya de més de 22.000 milions d’euros anuals, cosa que no passa a cap altre territori amb autogovern de la Unió Europea. Quin país del món no s’endeutaria per sobreviure si un altre país li robés el 10% del PIB cada any i li negués la construcció d’infraestructures indispensables i el manteniment de serveis bàsics per desenvolupar-se?

Quan aquest mateix diari opina que “la política lingüística catalana perjudica les inversions”, algú els hauria de preguntar per què altres països que també tenen una llengua pròpia, com ara Suècia, Finlàndia, Holanda, Noruega.. no tenen aquest “suposat problema” i aquest fet no fa perillar que grans grups econòmics hi inverteixin. I algú també els hauria de fer saber que posar-se al costat d’aquells que voldrien la desaparició de la llengua catalana a Catalunya no els arrenglera amb els defensors de les llibertats, la democràcia i els drets humans, sinó que els situa entre aquells que, valent-se, de les polítiques totalitàries pròpies de les dictadures, a les quals ha estat sotmesa Catalunya durant diferents períodes de temps en els últims segles, han aconseguit fer retrocedir la llengua pròpia de Catalunya, la catalana, fins a posicions que amenacen la seva supervivència a i la seva recuperació. L’intent de recuperar-la i que torni a ser la llengua normal d’un país normal no és una amenaça contra les llibertats, és precisament el contrari, la defensa de la llibertat i la lluita contra el totalitarisme i l’imperialisme lingüístic espanyol.

Queda molta feina per fer en l’àmbit internacional perquè Catalunya hi aparegui com el que és: una nació que vol que li reconeguin els seus drets, que li reconeguin allò que li pertoca.

Reagrupament Independentista.

(Publicat a Som Notícia, 21-II-2011)

Estic gairebé segur que a Raül Agné, entrenador del Girona FC, no li interessa gaire la política i encara menys els polítics. I també estic força convençut que mai no ha dedicat gaire temps a pensar si Catalunya seria millor amb la independència o sense. Agné deu fer com fan tants altres ciutadans: viure la seva vida de la millor manera possible i, si pot ser, amb tranquil·litat, tot i que això és una mica difícil sent, com és, un entrenador de futbol, un bon entrenador de futbol.
De vegades, però, passa que una persona del carrer, algú que no té com a prioritat a la vida la defensa dels drets d’aquest país, topa amb la intolerància, topa amb aquells que mai no acceptaran que Catalunya tingui una història, una identitat i una llengua pròpies diferents de l’espanyola. Agné va poder comprovar l’altre dia a Osca que allò que pot ser normal en un país normal, contestar a una pregunta en la teva llengua, en la mateixa que la del periodista que te la fa, pot ser considerat a Espanya una provocació.
A Osca, l’entrenador del Girona no va fer res més que el que fa des de fa ja temps Pep Guardiola, respondre a cada periodista en la llengua en què li fa la pregunta. Semblava que aquest costum ja estava bastant arrelat, però es veu que a Osca encara no. Sigui com sigui, Agné va donar exemple d’integritat, fermesa i dignitat. Va demostrar que és una persona, nascuda a Mequinensa i que viu a Girona, que estima la seva llengua i el seu país, i que els defensa quan són menystinguts.
Fóra bo que, ara que en Raül ha esdevingut el centre de la polèmica sense buscar-la, no se sentís sol, que no el deixéssim sol ara que les crítiques li cauran arreu d’Espanya. Fóra bo que la directiva del Girona FC, que tan bé porta el club en tants aspectes, no mirés cap a un altre costat quan el seu entrenador dóna la cara per Girona i per Catalunya, i fóra bo, ja per acabar, que, en el partit de divendres contra l’Alcorcón, els gironins que assisteixin al camp rebessin Agné amb una gran ovació i expressessin, amb pancartes, senyeres, estelades… que molts estem orgullosos del nostre entrenador.
Reagrupament Independentista

(Publicat a El Punt 17-II-2011)

Una de les disposicions que es van dictar contra Catalunya després de la derrota en la Guerra de Successió va ser que cap català pogués tenir a casa seva més que un ganivet de llescar pa i encara lligat a la taula amb una cadena. És a dir, els catalans no podíem tenir armes i havíem de ser públicament humiliats. Avui, gairebé tres segles després, encara hi ha elements bàsics de la nostra vida quotidiana que no depenen de nosaltres sinó de l’administració espanyola, no fos cas que ens tornéssim a rebel·lar contra el nostre amo i senyor… Avui encara és la Guàrdia Civil i la Delegació (o les subdelegacions) del Govern espanyol les que han de vetllar per l’aplicació d’una legalitat, també espanyola, sobre l’ús de la pólvora, els trabucs i les salves d’honor. Han passat tres segles i les coses no han canviat gaire. Ara no ens fan encadenar el ganivet del pa a la taula però algun dia encara seran capaços de demanar als grups de trabucaires que encadenin el trabuc a la caserna de la Guàrdia Civil quan acabin l’actuació…
Fixeu-vos si n’arriba a ser, de surrealista, la cosa, que és aquesta administració espanyola, via Subdelegació o a través de la Guàrdia Civil, la que ha de decidir si els trabucaires poden actuar o no, no pas en funció de la seguretat, que encara tindria la seva lògica –tot i que els catalans ja som prou adults per saber mesurar aquest risc–, sinó prenent com a base si l’acte o la festa tenen tradició al país. La pregunta és obligada: què deuen saber la Guàrdia Civil o els funcionaris espanyols de les tradicions catalanes? Qui són ells per decidir sobre els nostres costums, festes o tradicions? Això només passa als països colonitzats i, desenganyem-nos, en molts aspectes Catalunya és tractada com una colònia.
Només una qüestió; l’autoritat espanyola hauria prohibit les salves d’honor que s’havien de portar a terme a les Masies de Voltregà el cap de setmana passat per la Festa de la Mare de Déu de la Gleva si, en lloc de tenir per objectiu homenatjar els màrtirs catalans de la Guerra de Successió, s’haguessin portat a terme el 12 d’octubre a favor de la Hispanitat?, o fa uns mesos per celebrar la victòria de la selecció espanyola en el mundial de futbol? Doncs ja està tot dit. Independència!
Reagrupament Independentista

(Publicat a El Punt, 13-II-2011)

Fa pocs dies, Jordi Pujol va dir que, tenint en compte la feina que ha fet el Constitucional, l’única alternativa que Catalunya té és la independència. En aquesta Espanya cada vegada més intolerant i imperialista, els catalans no hi tenim lloc. Pujol se suma, així, al cada cop més nombrós grup de polítics catalans que, després d’haver treballat dins el marc autonòmic quan estaven en actiu, ara donen la raó als qui fa temps havíem dit que Catalunya no té viabilitat dins una Espanya que mai no ens ha volgut entendre.
L’independentisme creix, com a mínim sociològicament. Cada cop hi ha més catalans que tenen clar que la nostra nació necessita un estat propi, un estat que defensi els nostres drets i interessos, un estat que doni suport als seus ciutadans en aquests moments de crisi, no pas un estat que ens negui el que ens fa falta per ser un país normal, que ens privi de drets fonamentals, que ens imposi lleis que ens perjudiquen i que ens espoliï econòmicament com si fóssim una colònia.
Cada cop, doncs, som més els partidaris de la independència, ja siguin polítics o expolítics il·lustres o gent del carrer, però això no es tradueix a les urnes, ja ho vam veure el 28-N. Alguna cosa deu passar quan els partidaris de la independència són cada cop més nombrosos però la presència independentista és menor al Parlament.
Per tant, els que tenim clar que l’única solució als dèficits de Catalunya és la independència hem d’intentar esmenar els errors que hem comès en el passat i que ens han fet retrocedir electoralment, i la principal equivocació que hem comès vers aquells que ens haurien volgut fer confiança i que finalment van triar una opció diferent és la manca d’unitat, la falta d’entesa, una mancança que els ciutadans de Catalunya no van entendre. En properes conteses electorals no podem tornar a ensopegar amb la mateixa pedra i hem de prioritzar el pacte, l’acord i la confluència amb aquells amb qui compartim objectius. Tan sols des de la suma assolirem les fites polítiques que un nombre cada vegada més nombrós de catalanes i catalans s’han fet seves.
Els acords dels últims dies en l’àmbit municipal indiquen que Reagrupament ha après la lliçó.
Reagrupament Independentista

(Publicat a El Punt, 3-II-2011)

A partir d’avui es posa en marxa aquest bloc. Un bloc que entenc com a punt de trobada de totes aquelles persones que, com jo, volen anar més enllà de la realitat que ens ha tocat viure. De tots aquells que volem una Catalunya plena, una Catalunya lliure i pròspera, una Catalunya que no es conforma amb el migrat marc d’autogovern de què ara disposa gràcies a la “generositat” des seus captors. Una Catalunya que no es conforma a viure sota una constitució i en un marc juridicopolític que són hereus directes del franquisme i que van ser pensats per negar-li la seva llibertat com a nació.

Per això aquest bloc s’anomena “Travessem el mur”, el mur entès com a presó de pobles, com a barrera que alguns voldrien infranquejable per impedir-nos anar més enllà. Tan sols el temps dirà si el poble català, un poble encara per acabar de construir, serà capaç de superar aquest mur i d’esdevenir un poble lliure, major d’edat, amb capacitat de decidir sobre tot allò que l’afecta. Un poble, en definitiva, com molts d’altres; els quals, però, han sabut dotar-se d’un estat propi que vetlla pels interessos i pels drets dels seus ciutadans.

Per això aquí trobareu notícies comentades que ens afecten com a país en procés d’alliberament nacional i, també, articles meus publicats al diari El Punt i en altres mtijans de comunicació digitals.

Com bé sabeu, l’única lluita que es perd és la que s’abandona (subtítol d’aquest bloc) i molts catalans no pensem abandonar-la. Espero que, amb el temps, aquest bloc es converteixi en un espai interessant per a tots vosaltres; un espai que visiteu amb freqüència amb el benentès que l’objectiu final és el de contribuir amb el meu granet de sorra a la llibertat del meu poble, del meu país, perquè finalment arribi a ocupar el lloc que li correspon per història i per dret.