Escrits amb els dits

L’altre dia, a la feina, un company va marxar esperitat perquè havia de portar el conill a revisió. No, no, no era una companya, era un company. El conill era una de les mascotes que té a casa i que es veu que estava constipat, no pas el company, sinó el conill. El cas em va semblar estrany fins que l’endemà, passant pel carrer Ballesteries de Girona, quan anava a treballar, vaig veure que per la meva mateixa mà hi havia una mena de porc senglar passejant per la vorera. «Guaita, ja han baixat de les Gavarres i són a ciutat!», vaig pensar, just quan un jove d’una vintena d’anys es va atansar a la bestiola i li va tustar el llom amistosament mentre li posava la corretja d’anar a passeig. Voleu que continuï amb les iguanes i els hàmsters? No, no cal. Però, al pas que anem, em sembla que no tardarem gaire a assenyalar amb el dit els bitxos més estranys de la fauna urbana tot dient, «mira, mira allà; n’hi ha un que passeja un gos!».