Escrits amb els dits

Pujar una mainada (o unes quantes) deu ser una de les coses més complicades amb què es pot trobar una persona al llarg de la seva vida. I més en aquesta societat actual, en què sembla que hem desaprès totes aquelles capacitats que antany es portaven de fàbrica, allò que se’n deia instint i que la progressiva acomodació al dolce far niente de l’Estat del benestar ens ha fet perdre.
Com que, malgrat les jeremiades dels pessimistes compulsius, no va pas tot enrere, sinó que mentre que uns reculen els més espavilats, que no són pas pocs, se les empesquen totes per treure’n profit, els pares i mares que no saben com fer-s’ho per portar un fill un cop acabat el procés de fabricació avui dia tenen a la seva disposició un munt de consells pràctics compilats en revistes setmanals, quinzenals i mensuals que són autèntics llibrets d’instruccions per al correcte funcionament d’un nadó des que treu el cap pel forat de la vida fins que fot el cop de porta al niu familiar una vintena llarga d’anys després.
No sóc pas lector empedreït de premsa mainadera, però l’altre dia estava fent temps al costat d’un quiosc i vaig poder comprovar l’estesa que en tenien a disposició de lectors en general i usuaris de nens petits en particular; ep, i amb això d’usuaris vull dir gent que té mainada, no penséssiu pas malament. En l’últim número d’Embarazo Sano, hi podeu trobar, per exemple una exhaustiva «Guía del bebé», així com, i aquí ja tradueixo, un «especial nounat, els seus primers dies: les respostes a tot allò que et preocupa». Poca broma.
En l’últim Ser Padres (que, de fet, s’hauria de dir Ser Madres, tenint en compte sobre qui focalitza la feina) hi ha un interessantíssim reportatge sobre els mètodes d’identificació dels nounats als hospitals, sota l’inquietant títol de «Que no me lo cambien». Superada aquesta por atàvica, font inesgotable de llegendes urbanes, podeu endinsar-vos en l’«impressionant desenvolupament del bebè en el seu primer any». El tema més provocatiu, això no obstant, és el que titulen «A por el segundo?», un article que si ja en teniu dos val més que no llegiu i si en teniu només un tampoc, ara que encara hi sou a temps. Hem repassat Embarazo Sano, Ser Padres, i podríem seguir amb la Guía del Niño o, continuant amb el rest de revistes penjades al quiosc, «Kate Winslet se desnuda», ep, que això correspon a capçaleres d’una altra temàtica, ja havia passat de llarg. Deixem-ho aquí perquè el mostreig és prou il·lustratiu de l’amplíssima oferta sobre gestió de nadons que tenen a la seva disposició els pares novells i els no tan novells que volen perfeccionar el venerable ofici de la cria i engreix d’humans. Només faltaria que d’aquestes revistes n’hi hagués en català i ja seria dòmino. Doncs dòmino: es veu que n’hi ha una que es diu Viure en família, sobre la qual les dues lectores que m’han fet saber sobre la seva existència en diuen meravelles. Ara que, si tingués criatures, no cometria mai la temeritat d’empassar-me material com aquest: em posaria malalt només de constatar els centenars de coses que, com tothom, faria malament. I com que allò que no vulguis per a tu no ho vulguis per ningú, també us desaconsello aquestes lectures a vosaltres. I si sou dels que sempre necessiteu llibre d’instruccions per fer qualsevol cosa, tingueu una rentadora i no pas una criatura.