Escrits amb els dits

El nostre estimat govern ha tornat a llençar a les escombraries una quantitat respectable de diners invertits en una campanya de promoció de la llengua catalana destinada a fomentar-ne l’ús social entre els immigrats i els nadius d’aquest pobre país que fa anys que treu la llengua exhaust. No critico pas la intenció de la campanya, només faltaria, sinó que, simplement, trobo que això de promocionar el català és picar ferro fred. Poden venir carretades d’immigrants, podem tenir un Estat en contra amb tot el pes demogràfic i (tribunal) constitucional del món. Cap problema: són autèntiques minúcies si ho comparem amb la dada que ha motivat la posada en marxa d’aquesta última ofensiva institucional de normalització lingüística: resulta que el 70 per cent dels catalanoparlants ens canviem (es canvien, perquè jo no ho faig) al castellà quan algun conciutadà se’ns adreça en aquesta altra llengua. Això sí que és una desgràcia. No cal que gastem més temps, ni més saliva, ni més hipocresia vergonyant queixant-nos de la persecució de l’idioma, fent-nos sistemàticament el xai degollat, volent passar com a destinataris d’un hipotètic genocidi. No fotem més el préssec, sisplau, que ja fa temps que qualsevol que tingui ulls a la cara o, millor dit, orelles al cap, sap que la majoria dels que van de víctimes en realitat no són altra cosa que els botxins, conscients o inconscients, de la seva pròpia llengua. I de la meva, que això encara em fot més.