Escrits amb els dits

El nom Siri Hustvedt és relativament desconegut per al consumidor català de literatura universal traduïda a la nostra llengua, un fet al qual contribueix no pas de manera decisiva però sí destacable la dificultat de pronunciar i memoritzar un cognom carregat de consonants com el d’aquesta excel·lent escriptora nord-americana filla d’immigrants noruecs, però més que l’accidentat nom hi ajuda el cert retard amb que arriba al nostre idioma l’obra d’una senyora que durant anys ha hagut d’aguantar el sobrenom de «la dona de Paul Auster» encara que acrediti qualitat suficient per ser coneguda per mèrits propis. Curiosament, ara han sortit gairebé alhora al mercat català dues obres d’aquesta autora, publicades, encara més sorprenentment, per editorials diferents. D’Empúries ens arriba Elegia per a un americà, mentre que Angle Editorial ens obsequia amb la magnífica Allò que vaig estimar, una imponent reflexió sobre l’amor, l’amistat i l’art bastida sobre la memòria d’un dels personatges amb què Hustvedt, magistralment, dóna veu masculina a la figura del narrador. Coincidències de la vida, he llegit aquesta novel·la poc després d’ En lloc segur (Liibros del Asteroide) de Wallace Stegner, amb la qual manté evidents paral·lelismes argumentals i narratius. En el cas de Hustvedt la prosa és potser més fresca i les digressions sobre art (en el cas d’Stegner són literàries) segurament un pèl massa denses per a no iniciats, tot i que excel·leix en la descripció de les obres de l’artista que coprotagonitza la història, unes pintures i instal·lacions que només existeixen en la imaginació de l’escriptora però que, gràcies al detallisme amb que les presenta, el lector pot contemplar perfectament fent-se’n alguna cosa més que una simple idea. De vegades, fins i tot, potser més del que seria necessari. En el primer lliurament del meu Petit Catàleg de Frases Brillants de la Literatura Universal, podeu apuntar les següents perles:

– «Suposo que tots som el producte de l’alegria i el patiment dels nostres pares. Portem escrites a dins les seves emocions, així com les inscripcions gravades pels seus gens.»

– «El part és un acte violent, sagnant i dolorós, i tota la retòrica en sentit contrari no em farà canviar d’opinió.

-«Les obres cares de cada període han d’estar impregnades d’una cosa que és intangible: la idea del valor. Aquesta noció produeix l’efecte paradoxal de separar el nom de l’artista de la cosa, de manera que el nom es converteix en el bé que es compra i es ven. L’objecte simplement acompanya el nom com a prova material. Naturalment, el mateix o la mateixa artista no hi té gaire a veure amb tot això.»

– «Descartes s’equivocava. No és: Penso, per tan sóc; sinó: Jo sóc perquè tu ets. Això és Hegel; be, resumit.»

– «Les cartes no poden cridar. El telèfon sí.»

– «La fal·lera pel fúting, la proliferació de gimnasos i de botigues d’aliments naturals, el Rolfing, els massatges, la teràpia vitamínica, els ènemes, els centres dietètics, el culturisme, la cirurgia plàstica, l’horror moral al tabac i al sucre i el pànic als agents contaminants posen de manidest la idea que el cos és extremadament vulnerable, que pot abaixar la guàrdia i que està sotmès a una amenaça constant.»

– «Els nostres cossos no estan fets només de carn, sinó també d’idees.»

Després d’aquest primer tastet, ja espero amb candeletes la immersió a Elegia per a un americà. Ja ho sentireu a dir.