Escrits amb els dits

L’incombustible Henning Mankell no és només un mestre de mestres de la novel·la negra actual sinó que en cada nou lliurament se supera en tots els aspectes. Tant li fa que hagi prejubilat el seu entranyable comissari Kurt Wallander, protagonista d’una de les millors sèries policíaques de tots els temps. Tant li fa que fins ara a Catalunya només hagi arribat un dels llibres de la continuació de la sèrie amb Linda Wallander, filla díscola de Kurt, com a protagonista. El toc Mankell, a diferència del d’altres autors igualment remarcables d’aquest gènere, s’ha alliberat de la servitud cap a uns personatges que, com sol passar en aquests casos, acaben convertint els autors en esclaus de les seves pròpies criatures. Ja va demostrar que és capaç de modificar els referents sense canviar d’aires ni perdre pistonada a El cervell de Kennedy  (una novel·la on, per cert, es parla català durant una fugaç visita a Barcelona). Amb El Xinès, l’última disponible en el nostre idioma, el nivell continua pujant gràcies a una trama extremadament complexa però teixida magistralment amb un avenç assossegat però implacable a través d’un envitricollat viatge argumental que ens condueix de la Suècia actual al Beijing preolímpic, amb flaixbacks cap a la Xina del segle XIX, al llunyà oest americà i també un recorregut llampec per l’Àfrica més deprimida del nostre món actual. Buf! Una barreja que sembla impossible de conjuminar però que el mestre de la tensió argumental suec fa encaixar pacientment tot oferint-nos, de propina, una lliçó de novel·la històrica: els capítols sobre l’experiència dels treballadors xinesos en la construcció dels ferrocarrils als Estats Units conformen una magnífica i instructiva història dins la història que, això no obstant, no distreu en absolut de la trama sinó que la dilata de manera enriquidora. Hi ha, també, com sol passar en tota l’obra mankelliana, un segon discurs en paral·lel a la trama principal. En aquest cas, a banda de la reiterada crítica a la decadència del model social suec, hi ha una profunda digressió sobre el fracàs dels vells anhels maoistes d’alguns europeus que van ser joves als seixanta, i també una interessantíssima dissecció de la política i la societat xinesa actual culminada amb una corprenedora profecia, impecablement argumentada per un escriptor que, no oblidem, de cada any en passa més de mig a l’Africa, sobre el futur colonial de la Xina al continent africà. Un llibre amb uns quants nivells de lectura del qual, com sempre, emergeix una història criminal sorprenent (en aquest cas sorprenent com mai) i ben desplegada. Un bon exemple de narrativa que combina la densitat de continguts sense perdre el nord, sense deixar d’avançar cap endavant, que és com han de ser les bones històries.