Escrits amb els dits

Bezsonoff, amb el seu llibre nou. Foto: G. MASSANA

L’escriptor Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) proclamava fa uns dies a El Punt: «Sóc francès, però m’estic curant.» Una manera càustica de resumir els efectes revulsius de la immersió d’un català del Rosselló en el sistema republicà francès, que és aquell mètode que dóna al concepte republicà un sentit ben diferent del que es té per aquests verals del sud, tan diferent que podríem dir antagònic sense por d’exagerar entre gaire i gens. En tot cas, per a Bezsonoff i per a la resta dels nostres compatriotes de per allà dalt el fet d’haver hagut de passar pel corró del sistema educatiu jacobí ha estat una experiència traumàtica. Un drama individual i col·lectiu que de manera càustica, irònica i també un pèl melancòlica, aquest autor exposa en el seu darrer llibre, Una educació francesa, publicat per L’Avenç.
Precisament fa uns dies passava per davant de cal llibreter Terribas a Girona i vaig veure que hi feien la presentació d’aquesta novetat editorial. Com que sóc despistat de mena, no recordo mai els dies de les presentacions que m’interessen fins que acabo descobrint que l’han feta quan el diari se’n fa ressò l’endemà o l’altre. Aquest cop tinc sort. Hi entro a temps per poder escoltar un bon tall de la intervenció de Xavier Pla i també la lectura d’un parell de capítols d’Una educació francesa feta pel mateix Bezsonoff, que n’enfila un en versió estàndard i un altre tal com ho hauria llegit el seu avi, segons diu, que és si fa no fot com ho hauria llegit el meu, d’avi, que era d’un poblet d’aquesta banda de les Alberes on el conreu de l’olivera ha deixat pas al cultiu de les urbanitzacions de jubilats amb el curiós resultat d’haver passat en menys de mig segle de ser un llogarret de parla empordanesa a convertir-se en un enclavament francòfon sense pràcticament haver deixat l’oportunitat al castellà de fer el seu legítim paper de llengua de l’imperi.
Curiositats sociolingüístiques a banda, el que volia escriure en aquest article és que el llibre de Bezsonoff és una delícia. Una delícia on l’amargor i la ironia es combinen magistralment, com es conjuminen sempre aquests dos sentiments en les narracions dels supervivents dels genocidis que, malgrat la dissort, intenten maldar sense perdre la dignitat ni la identitat.
Penso tot això mentre en Bezsonoff va responent les preguntes dels amables assistents a la vetllada, fins que em sona el mòbil, que no he apagat, i corro cap al carrer per respondre. És la meva germana, que em truca des de Barcelona per dir-me que ha vingut el seu xicot, que és de Madrid, i per passar el dia l’ha portat a Perpinyà perquè veiés que també s’hi parla català. «No t’ho creuràs –em diu–, no hem trobat ningú que parlés català en tot Perpinyà.» Jo estic a punt de respondre-li que tots eren a Girona a la presentació del llibre d’en Bezsonoff però em reprimeixo el sarcasme i li acabo dient: «Coi, només passa que Perpinyà és com Barcelona.» I ella em respon: «Nooo! No t’ho creuràs però aquí a Perpinyà són tan estranys que ni tan sols hi ha ningú que entengui el castellà.» Tan estranys com nosaltres, però en francès. No sé pas si ens curarem a temps, mestre Bezsonoff.