Escrits amb els dits

Considerat un dels discos menors del grup Supertramp, Crisis, What Crisis? concentra precisament per tot allò que se li retreu l’essència d’aquesta formació britànica fonamental en la història de la música dels anys setanta. Una banda que va passar pel rock progressiu o el sinfònic per aterrar al pop ensucrat de qualitat, amb un so perfectament indentificable per la omnipresència indiscutible de piano i els teclats de Rick Davies amb el lament agut de Roger Hodgson i els esquitxos del saxo juganer de John Anthony Helliwell. Un grup que va aconseguir durant poc menys d’una dècada un estil que permetria definir els Supertramp com els reis del pop-rock elegant. Crisis, What Crisis? és un treball publicat el 1975, que, per tant, se situa cronològicament entre els dos LP més celebrats del grup, Crime of the Century (1974), àlbum fundacional del so Supertramp, i l’autèntica joia creativa del grup, Even in the quietest moments (1977), el treball que conté himnes tan impagables com From Now On o la sinfònica Fool’s Overture, a més de la entranyable Downstream. És innegable que a Crisis… creativament parlant els dos compositors del grup, Rick Davies i Roger Hogson, no aporten cap novetat respecte del seu treball anterior, i es diu que fins i tot algunes de les cançons són descartaments de l’anterior disc. Però aquesta és una qüestió que, en tot cas, només pot preocupar a puristes i llepafils, perquè si s’escolta el disc sense cap prejudici ni informació prèvia, el plaer que en resulta és total i allò que sóna són els Supertramp més clàssics. Especialment recomanables la intimista Two of us, la guitarrera The meaning i, naturalment, Another man’s woman, una autèntica obra mestra que dissortadament si ha passat a la història no és tant per la seva qualitat, que la té indiscutiblement, com perquè va ser la sintonia del no menys mític programa de Televisió Española Informe Semanal durant anys i panys. No es mereix ser recordada per això sinó per ella mateixa. Ah! I posats a destacar, no hi ha dubte que ens trobem davant d’una de les millors portades d’àlbum de la història de la música moderna. Pel seu disseny i pel missatge que, en aquells moments, aportava aquest paio en banyador, parasol i cubata en mà enmig de la grisor del paisatge. Una joia per als que us agradi la música dels setanta més enllà del voltatge de guitarres contundents o del so de boles de mirallets giravoltant del sostre d’una discoteca.