Escrits amb els dits

No sabria aventurar de quin partit serà l’últim president de la Catalunya autònoma, però estic segur que el primer mandatari de la Catalunya independent serà del PSC. No, no. No duc cap barret de paper al cap ni tinc la mà posada a la pitrera com aquells bojos que es dibuixaven als tebeos i que sempre es pensaven que eren Napoleó. No m’he begut pas l’enteniment, tot i que reconec que el vaticini és una mica estrafolari. Primer, perquè dono per fet que Catalunya algun dia assolirà la independència, cosa improbable perquè els catalans, si no canviem com un mitjó, mai no serem capaços de posar-nos d’acord en una cosa tan bàsica com la de voler ser. I segon, perquè em direu que resulta una beneiteria pensar que el partit menys independentista de l’arc parlamentari català serà el que pujarà al poder un cop el poder es gestioni totalment des d’aquí. La idea tampoc no està tan lluny de la que exposa Patrícia Gabancho a la seva Crònica de la independència, tot i que el fet que es tracti d’una obra de ficció li permet acabar donant una victòria surrealista a una CDC encapçalada pel senyor Roca i Junyent amb el suport, entre altres, d’un conseller Castells escindit dels socialistes. Idealisme sociovergent, vaja.
Aquest article, però, no és ficció. I la realitat és que el PSC no és un partit on la gent s’escindeixi si no és per anar a caure en l’oblit més cruel, ni una formació que no sigui capaç d’ensumar què vol el ciutadà mitjà i incorporar-ho ràpidament al seu programa electoral. Si el ciutadà mitjà mai no vol majoritàriament la independència no dubteu que l’únic partit prou seriós, organitzat i astut per captar-ho és el dels socialistes catalans. Certament, avui fan el possible perquè l’independentisme no arreli, potser d’entrada combaten allò que creuen que els fa perdre suport electoral. Però hi haurà un moment que un clic intern els encendrà els llums d’alarma i, com un surfista experimentat, sabran entomar l’onada separatista amb l’estil dels millors planxistes hawaians. Mireu al vostre voltant, estimats amics, i digueu-me si hi ha alguna altra estructura política en aquest trist país amb una organització tan sòlida i amb una militància tan disciplinada com és la dels vilipendiats sociates. Mireu al voltant i només veureu olles de grills, matrimonis de conveniència amb cònjuges que no se suporten, visionaris carregats de raó, il·luminats possessors de la veritat i oportunistes diversos. Res més lluny de la seriositat organitzativa, la viabilitat orgànica, la fermesa estratègica del carrer Nicaragua.
Bé. M’aturo un moment perquè els independentistes de mena pugueu esbravar-vos dient-me traïdor, venut, botifler i tota la rastellera de penjaments i improperis que us passin pel cap.
Heu acabat? Continuo. Jo també sóc independentista. Jo tampoc no sóc del PSC. Però d’aquí a aspirar a ser un país lliure cal gent amb capacitat d’organització i disciplina i per això, més que ideologia, cal metodologia. I si als independentistes professionals el PSC no els fa cap gràcia, almenys els hauria de fer una mica d’enveja.