Escrits amb els dits

La portada del llibre

Irene Némirovsky practica una mirada femenina sobre la mateixa classe social que retrata també magníficament Stefan Zweig en les seves novel·les del primer terç del segle XX, aquell aiguabarreig on la burgesia pretensiosa i l’aristocràcia revellida coincidien esperant l’ascensor social, sovint per anar a plantes diferents i no sempre de pujada. Un paisatge d’entreguerres marcat per l’estrès econòmic i ideològic que acaba esclatant en una segona guerra mundial que conduirà la senyora Némirovsky a l’extermini en mans dels nazis, i al senyor Zweig, jueu com ella, suïcidant-se perquè el món que se li ensorra davant dels seus ulls, les restes d’aquell Món d’ahir que tan bé va saber descriure, no li caiguin al damunt. Amb el bon regust a la boca de Suite francesa (especialment recomanable ara que aviat farà 70 anys de l’inici de la guerra a França) i les obres menors, en mida i en pretensions, però no pas en qualitat, que són El ball, Sang calenta i David Golder, aquesta última setmana de la Némirovsky he llegit El mestre d’ànimes, i novament he quedat encantat per la seva capacitat d’endinsar-se en el món de les pretensions socials, que en aquella dècada dels 30 en què va ser escrita l’obra devia ser un entreteniment literari eminentment burgesot però que avui serveix per a tot tipus de lectors: ja se sap que en el transcurs del segle XX la majoria de la població ha passat d’odiar la burgesia a envejar-la i, per tant, a imitar-la en la mesura de les seves possibilitats, en alguns moments (especialment en aquests enyorats anys de bombolla immobiliària que ha omplert butxaques poc acostumades a dur pes) unes possibilitats tan sobrades de recursos econòmics com mancades de criteri. El mestre d’ànimes retrata l’ascens social d’un metge immigrant que se serveix per escalar precisament del desfici crèdul i desprès d’aquells que tenen massa diners i massa poc senderi per saber abstreure’s de la dictadura de les modes i de la xerrameca dels xarlatans. Una crítica eixuta i contundent, sense la més mínima concessió a recursos tan utilitzats en aquests casos com poden ser el sarcasme, la ironia o la paròdia, que no salva ni tan sols el protagonista, víctima ell mateix de l’obsessió per fer-se una posició. Un perfil que queda magníficament emmarcat en una de les reflexions que l’autora posa en boca del personatge: “Si, us ho dic a tots els qui em menyspreeu, a vosaltres, francesos, els rics i els feliços: el que volia era la vostra cultura, la vostra moral, les vostres virtuts, tot allò que és més elevat que jo, diferent de mi, diferent del fangar on vaig néixer!” Descarnat, eloqüent, brillant, pur estil Némirovsky.

L’heu llegit, el llibre? Us ha agradat? No us ha agradat? Els vostres comentaris són benvinguts!