Escrits amb els dits

Samaranch, fent exercici

Igual que moltes altres persones de diferents àmbits professionals, he rebut un correu instant-me a signar un manifest contra el fet que el senyor Juan Antonio Samaranch  sigui president honorari del Comitè Olímpic Internacional. Una iniciativa de ciutadans responsables, cívicament responsables i vigilants de la salut democràtica d’aquest país que, malgrat que em mereixen tot el meu respecte i que coincideixo plenament amb la seva reivindicació concreta sobre Samaranch, no el subscriuré. Si la promoció de manifests fos una disciplina olímpica, ben segur que els catalans disposaríem de comitè propi com a reconeixement al nostre potencial inqüestionable. Al final, el que passa amb aquesta hiperactivitat manifestant és que les campanyes s’acaben convertint en una vàlvula d’escapament que, lluny de posar fi al problema principal del país (que és que oficialment no és país) només fan que dilatar sine die la campanya total i definitiva que no és altra que fer les maletes i marxar d’Espanya. El cas Samaranch no té ben bé connotacions de reivindicació nacional però sí que vol passar factura, entre altres coses, al sinistre personatge que va tancar per sempre la porta del seu propi país a competir en uns Jocs Olímpics sota bandera pròpia. La campanya engegada ara contra aquest individu està carregada de raó però és una pèrdua de temps i, sobretot, d’energies, perfectament estalviable. En primer lloc perquè demanar al Comitè Olímpic Internacional que expulsi un fatxa és com exigir a un estanquer que no vengui tabac. Resulta especialment instructiu per aprofundir sobre la sordidesa del moviment olímpic, llegir el magnífic llibre del periodista esportiu Jordi Camps. Hi podreu constatar que el Samaranch no hi desentona gens en aquell club selecte, tot el contrari. Per aquesta banda, més que l’expulsió del mandatari barceloní el que caldria és reclamar la dissolució o, com a mínim, la refundació de l’olimpisme modern. L’altre aspecte: dintre o fora del COI, Samaranch és un fatxa. I tant! L’únic que passa és que fa setanta anys que no només és un fatxa sinó que no se n’ha amagat mai. No cal dir que hi ha grans revelacions periodístiques ni mostrar fotografies el senyor Juan Antonio alçant el braç com si fossin una novetat destinada a escandalitzar l’opinió pública. Aquesta foto només sorprèn als que són massa joves o als desmemoriats. El problema de Samaranch és que, amb aquestes credencials, no només ha pogut viure amb tota impunitat sinó que ha estat promogut a les més altes instàncies i reconeixements tant des del sector públic com el privat. La qüestió no és tant Samaranch, doncs, sinó la feredat que fa pensar en els polítics i empresaris que tenim a casa nostra. Ara que és un vell xaruc no val la pena condemnar-lo públicament, perquè, en aquest cas, la ràbia no s’acabarà matant el gos. Perquè el senyor Samaranch no sigui un exemple de ciutadà responsable el que cal no és assenyalar-lo a ell (que ja li quedent pocs telenotícies, tot i que ben segur que els últims seran com el NODO dels millors temps) sinó remoure tota la classe dominant que ha permès que hagi arribat on és. I a la nostra escala catalana això vol dir, abans que res, i primer de tot, plegar de ser espanyols. Qualsevol altre manifest ens allunya de l’objectiu i ens desgasta en la lluita.