Escrits amb els dits

Souvenir tipical

A finals de la setmana passada es van fer públiques unes dades sobre el nombre de turistes que visiten Catalunya. Una caiguda de més d’un deu per cent, si no m’erro. L’estadística, segons vaig llegir i escoltar en diversos mitjans de comunicació, es presentava amb una entonació negativa, donant per fet que, a l’hora de comptar estiuejants, el concepte menys és igualable a l’adjectiu pitjor. En resum, que la crisi també ha arribat a l’únic sector que semblava que encara trampejava prou bé aquest temporal de pessimisme i depressió econòmica.
Hem de ser pessimistes davant la recessió en el nombre de turistes que ens arriben per aquests verals? Doncs sí, i no.
Sí: hem de ser pessimistes perquè en aquest país ens hem acostumat a comptar els visitants a pes. Si en vénen molts, anem bé. Si en vénen menys, no anem bé. Si en vénen pocs…, sempre en vénen pocs per a uns negociants que per més carretades d’estrangers i de no estrangers que els omplin els hotels i els restaurants mai no estan contents, i si ho estan mai no es mostren públicament satisfets.
Hem de ser pessimistes perquè només cal agafar el cotxe un diumenge i acostar-se a qualsevol municipi del litoral i, davant del paisatge, preguntar-se i mirar de respondre amb sinceritat: «Si jo fos de fora, pagaria algun ral per anar a raure a una destinació com la que tinc al davant?» Mentre us rumieu la resposta, contestaré amb sinceritat jo mateix: si no fos perquè em queda a mitja hora de casa, en aquests pobles llardosos no hi posaria els peus ni curull de sangria. De fet, entre Sant Joan i l’Onze de Setembre m’hi acosto tan poc com puc, a uns racons que, amb totes les excepcions que calgui, que són ben poques, només mantenen una certa dignitat en temporada baixa, quan són lluny la massificació, la degradació i el mal d’ulls.
No: no hem de ser pessimistes perquè és molt millor que de turistes en vinguin pocs, però amb les butxaques plenes, i que se’n tornin amb les butxaques buides. Si aquesta crisi s’agreuja, i en comptes d’un deu per cent menys la caiguda és a la meitat, o més, a banda que ens hi fotrem tots de gana perquè això té un efecte dominó que ja hem vist com va amb l’exemple de la construcció, a banda d’aquest petit detall, doncs, ben segur que repensarem per força el model més enllà de la retòrica hipòcrita dels que fa anys que han predicat el turisme de qualitat mentre toleraven la devastació urbanística, la pirateria hostalera i el saqueig paisatgístic sense quarter.
Pel meu gust, em faria a la mar amb un parell de canoners i, després d’haver donat ordres de desallotjament, bombardejaria la primera línia de mar catalana sense compassió. Un cop tot arrasat es podria planificar no només el model turístic, sinó, de retruc, i amb una moderació aconsellada per l’experiència, el ressorgiment del sector del totxo. Com que aquesta proposta ja veig que resultaria impopular, confio almenys que la caiguda sigui prou profunda perquè, sense bombardejos, es pugui anar cap al turisme sostenible, que vol dir un turisme que es pugui aguantar.