Escrits amb els dits

No m’afegiré pas al debat per decidir si la xifra del finançament de Catalunya és curta, llarga, suficient o insuficient, perquè això, en un sistema basat en l’espoli sistemàtic, és un debat pervers. Hi ha, però, un detall aparentment trivial que em crida l’atenció. Sento, i llegeixo, en boca de polítics i en tinta de mitjans catalans, que l’Estat donarà tants milions a Catalunya. O, en una versió eufemística, que l’Estat aportarà tants diners al nostre país. Ep, i això d’Estat ho escric jo, perquè fins el més independentista de l’arc parlamentari nostrat té el costum de referir-se al govern de Madrid com a govern central, quan el centre d’aquest país jo hauria dit que era Barcelona. Coses que té la submissió colonial dels nostres polítics. Tornem als conceptes anteriors. Donar. Aportar. No és debades la utilització d’aquests verbs. Ajuden a ocultar una realitat desagradable: l’Estat no ens pot donar res perquè els diners ja són nostres. En tot cas, l’Estat retorna a Catalunya, o Catalunya recupera diners. És clar que, emprant aquests termes algú podria fer números i, veient el que no torna, faria notar als catalans que l’única cosa que ens continua donant Espanya és pel sac.